El intercambio

Com ja he dit en vàries ocasions en aquest bloc, el que està fent Clint Eastwood pel món del cinema és impressionant. No hi ha director més regular en l'excel·lència. Com a mostra, les seves últimes pel·lícules: El intercambio, Gran Torino, Bandera de nuestros padres, Cartas desde Iwo Jima, Million Dollar Baby, Mystic River...

"El intercambio" se'm va escapar quan la feien en el cinema (em feia una mica de mandra per l'Angelina Jolie, una actriu que no m'agrada gaire). Un cop vista, em sembla totalment incomprensible que no fos nominada en la última edició dels Oscars. És un drama-trhiller perfecte, al nivell de les millors pel·lícules d'Eastwood, genial (per sencilla) direcció i amb grandíssimes actuacions (excepte la Jolie).

L'Angelina Jolie interpreta una mare que perd al seu fill quan se'n va a treballar. Després de llargues investigacions, la policia li entrega un nen que no és el seu fill i intenta, per totes, tapar el seu error. Ella lluita per denunciar l'error comès, però la policia farà el que sigui per silenciar-la.

Com ja havia fet amb "Mystic River", Clint Eastwood parteix d'una història típica de trhiller per composar un drama familiar brutal i perturbador, una dura crítica a la corrupció de la societat (i en particular de la policia), que enganxa moltíssim i passa volant, tot i el seu llarg metratge (140min). Pocs directors reflecteixen tant bé com l'Eastwood la complexa moral humana, la doble moral, els grisos, els matisos, en contrast amb els blancs i negres de les pel·lícules del Michael Bay. I pocs directors tenen tant d'art càmera en mà: en aquest film hi ha unes quantes escenes per recordar, però em quedo amb una en la que a un policia se li crema el cigarro que encén per fumar. Els qui l'hagueu vist la recordareu.

A part del seu excel·lent guió el punt fort de "El intercambio" el trobem en les actuacions dels secundaris, capitanejats per un mesurat John Malkovich, al qui segueix un sorprenent Jeffrey Donovan (que interpreta l'odiós policia que li fa la vida impossible a la Jolie). L'Angelina Jolie s'esforça molt, com és habitual en ella, però no me la crec: té una veu horrorosa, i exagera massa. Es nota que es vol treure l'etiqueta de sex symbol, però li queda un llarg camí per recórrer (tot i el seu Oscar).

M'ha sorprès lo bona que és "El intercambio", probablement perquè vaig cometre l'error de pensar que si a l'Eastwood no el nominaven a l'Oscar era per haver baixat el nivell. Ni molt menys, tot i la seva avançada edat, aquest home està en plena forma! Ah, i ara està rodant un film sobre el Mandela (basada en el famós llibre de John Carlin "El factor human") que té molt bona pinta, amb el soso del Matt Damon i el gran Morgan Freeman.

• Puntuació filmaffinity: 7,6
• Puntuació Marchelo's Wei: (*****)

El millor: sóc jo o és molt molt bona? El pitjor: la Jolie.

My blueberry nights

Wong Kar-Wai és, sens dubte, un dels autors més interessants en el panorama cinèfil actual. Els seus films són inimitables, desprenen classe, magnetisme i, com els llibres del gran Yukio Mishima, primen la subtil insinuació, tot el contrari que les super-produccions que ens venen de Hollywood, que abusen de l'ús de la majúscula, la negreta i el subratllat.

"My blueberry nights" és la primera incursió de Wong Kar-Wai al cinema occidental, fent ús d'actors de parla anglesa tant reconeguts com Jude Law, David Starhain, Natalie Portman o la

cantant Norah Jones. Tot i així, la pel·lícula no perd les notes característiques del director, la seva essència, si bé no està al nivell d'altres films seus com Chunking Express, 2046 o In the mood for love.

Una noia (Norah Jones) coneix al propietari d'un bar (Jude Law) el dia en el que la relació amb la seva parella s'acaba. Al mateix temps, i també per això, la noia decideix voltar pels Estats Units, en un viatge en el que intentarà retrobar-se amb ella mateixa, i en el que coneixerà gent força peculiar.

El començament de "My blueberry nights", que té lloc en el bar on treballa el personatge interpretat per Jude Law, és genial. És digne d'elogi l'ús que fa el director d'un espai tant petit i tancat, però que a l'hora transmet una gran calidesa i tranquilitat: és el millor exemple de que el cinema, en ocasions, pot ser ART, en majúscules. Aspectes tècnics a part, la presentació dels personatges del Jude Law i la Norah Jones és perfecte.

Una vegada la noia decideix fer el seu viatge en busca del somni americà, moment en el qual el film clarament es converteix en una road movie, el film perd benzina. Analitzant els motius, considero que el principal "culpable" és el personatge interpretat per la Norah Jones, la protagonista de la pel·lícula que, parlant clar, no té sang a les venes. Ella va coneixent gent i va marxant dels llocs on resideix sense deixar rastre en ningú, i això fa que en determintats moments de la pel·lícula et domini la indiferència, i es perdi l'atmòsfera magnètica tant atractiva que consegueix crear el brillant inici del film, i que no es recupera fins els 5 minuts finals (impressionant l'escena que tanca la pel·lícula!). Wong Kar-Wai no es caracteritza per implicar-se massa amb els seus personatges, però en aquest cas s'ha passat de neutral.

En el terreny interpretatiu, cal parlar de Norah Jones, una excel·lent cantant que en aquesta ocasió fa d'actriu. La veritat, la seva actuació em va deixar tant indiferent com el seu personatge, m'agradaria veure-la interpretant un paper amb més caràcter. Jude Law, Natalie Portman, Rachel Weisz, David Starhain tenen papers petits i, com a grans actors que són, compleixen sense problemes.

Esperava tantíssim de My blueberry nights, tenia tantes ganes d'entronar-la, que no he pogut evitar decepcionar-me un pèl. És un film preciós, poètic a més no poder, formalment brillant de dalt a baix però que, per desgràcia, no m'ha emocionat com esperava que ho fes.

• Puntuació filmaffinity: 6,8
• Puntuació Marchelo's Wei: (***1/2)

El millor: tot i que no ho pugui semblar pel meu comentari és molt bona! El pitjor: dels grans directors sempre s'espera veure una obra mestra, i aquesta no ho és...

La princesa Mononoke

(si la teva intenció és llegir aquest comentari, et suggereixo que abans obris el video de youtube que he penjat al final: no cal que el miris, amb escoltar n'hi ha prou)

Tot i considerar "El viaje de Chihiro", del gran Hayao Miyazaki, una obra mestra indiscutible i una de les meves pel·lícules preferides, fins fa ben poc no havia vist "La princesa Mononoke", una altra obra rodona, tant o més bona que l'anterior; un film perfecte, madur, emotiu, que demostra que les pel·lícules d'animació no sempre són pels més petits.

L'Ashitaka és un jove príncep d'un poblat del Japó rural que és ferit per un porc senglar endimoniat. Per tal d'evitar morir a causa de la maledicció del porc senglar, fa un llarg viatge en busca de l'Esperit de la Naturalesa, on coneix a la princesa Mononoke, veient-se inmers en una lluita entre les forces de la naturalesa i els éssers humans.

Com haureu vist, la història de "La princesa Mononoke" està plena d'imaginació, i beu de la mitologia japonesa, com també succeïa a "El viaje de Chihiro". Esperits, animals que parlen, arbres que es mouen... seria un error confondre's i pensar que estem davant un film infantil: és fantàstic, sí, però adult i profund. El missatges de la pel·lícula són múltiples, i de ben segur que ja han estat motiu d'estudi. El més clar és ecologista/pacifista: l'ésser humà ha de saber conviure amb la naturalesa, respectant-la. També hi trobem una certa nostàlgia per lo tradicional, un dilema típicament japonés, una societat que ha de conviure amb la contradicció de voler ser puntera en quant a modernitat i tecnologia però sense perdre els estrictes valors pels quals es regien les generacions passades. Val a dir que en ambdós casos Miyazaki sembla optar per l'equilibri.

L'art del Miyazaki com a director d'aquesta pel·lícula és impressionant. En la meva opinió, se l'hauria de valorar no només com un excel·lent dibuixant, sinó també com un gran director i guionista, amb independència de que els seus films siguin o no animats. Personalment disfruto del lirisme i bellesa del traç del Miyazaki, ja que evoca unes sensacions que serien difícilment igualables utiltzant actors de carn i óssos. Com exemple de tot això, la que per mi és la millor escena del film, la primera trobada en el riu entre l'Ashitaka i la princesa, genial!

Capítol a part mereix la banda sonora, del per mi fins ara desconegut Joe Hisaishi, que està al nivell dels més grans compositors del setè art. A "La princesa Mononoke" demostra un gran versatilitat al combinar temes èpics, d'una força brutal, amb d'altres íntims que posen la pell de gallina.

(Si heu escoltat el video de Youtube que heu penjat fins el final ho haureu comprovat!)

Suposo que amb tot l'anteriorment dit no he fet més que fomentar la meva fama de ser excessivament benevolent comentant films, però bé, volia deixar clar que, per mi, és una pel·lícula que s'ha de veure sí o sí. Gràcies Dani pel descobriment!

• Puntuació Filmaffinity: 8
• Puntuació Marchelo's Wei: (*****)

El millor: és una obra artesanal cuidada al màxim detall, feta amb gran sensibilitat.

Tema principal de la pel·lícula

Tràiler

Buscando un beso a medianoche

Avui toca recomanar una d'aquelles pel·lícules que els qui ja fa temps que us passeu per aquí sabeu que m'agraden, i molt, "Buscando un beso a medianoche".

Wilson és un jove deprimit que a 31 de desembre es troba a L.A., a casa d'un amic seu i la seva nòvia, sense cap plan per passar la nit i sense cap noia a la que fe un petó quan sonin les campanes. Per això decideix penjar un anunci per Internet sol·licitant companyia per passar el cap d'any. I així és com coneix a la Vivian, amb qui gaudeix d'una nit totalment inesperada.

Com ja estareu pensant, per l'argument, "Buscando un beso a medianoche" té molts elements en comú amb pel·lícules (que m'encanten) com "Lost in translation", "Once" o "Antes del anochecer/amanecer". En totes elles es tracten trobades atzaroses, aquest estrany iman que tenim els éssers humans que fa que ens juntem quan més ho necessitem. En el cas de "Buscando un beso a medianoche", comparteix també amb "Once" l'autenticitat que dóna el rodar un film amb quatre duros i actors totalment desconeguts. I és que la pel·lícula, tot i lo extravagant de les situacions que planteja, desprèn naturalitat pels quatre costats: és a estones divertida, a estones dramàtica...

A nivell formal destaca la fotografia en blanc i negre. Personalment m'agrada l'ús d'aquesta tècnica, ja que ajuda a donar el to especial que el director busca al explicar-nos una història que succeeix la nit més senyalada de l'any. També em va agradar força la banda sonora (element bàsic de qualsevol pel·lícula indie), molt tranquila i adequada a cada situació.

No tinc molt clar quins aspectes negatius puc comentar d'aquesta pel·lícula, ja que pel meu gust en té pocs. Probablement tarda un pèl en arrancar, i l'actor principal no fa una interpretació d'Oscar, però a part d'això, és un film rodó que consegueix, sense virtuositats, el que persegueix.

• Puntuació filmaffinity: 7,4
• Puntuació Marchelo's Wei: (****)

El millor: veure que de vegades la frase "els diners no ho són tot a la vida" es compleix! El pitjor: l'actor protagonista, ni fu ni fa.

La familia Savages

Una vegada més cal aplaudir el cinema íntim americà. Quan es critiquen els blockbusters provinents de Hollywood com a exemple de lo dolents que són pel 7è art, a l'hora que per elogiar les bondats del cinema europeu o asiàtic, passem per alt les moltíssimes pel·lícules de to íntim i humà que surten any rere any dels EUA i que demostren, almenys per un servidor, que en termes generals la indústria cinematogràfica americana és la millor que hi ha, tant en les grans produccions com en les petites.

Jon (Philip Seymour Hoffman) i Wendy (Laura Linney) són 2 germans que es retroben quan han de decidir què fer amb el seu pare, que pateix una important demència senil.

Només per l'actuació dels 2 actors principals, Philip Seymour Hoffman i Laura Linney, i el que interpreta al pare d'ambdós, ja val la pena veure aquesta pel·lícula. El primer és un dels millors actors de la seva generació, molt versàtil, ja que tant pot fer papers extremats i sobreactuats com el de Capote, i guanyar un Oscar, com d'altres com el de "La familia Savages", més sencill però no per això menys brillant. En quant a Laura Linney, és una de les meves actrius preferides, sempre ho fa bé, i té una filmografia d'allò més interessant. No cal dir que és imprescindible veure-la en versió original!

"La familia Savages" és una pel·lícula que parla de somnis frustrats, de problemes familiars, de com afrontar l'envelliment d'un pare i com reconciliar-se amb ell a mida que es va apropant la seva mort. En aquest sentit, un dels aspectes més interessants de la pel·lícula és el dilema que el Jon es planteja constantment sobre fins a quin punt ha d'ajudar i cuidar a un pare que mai ha estat al seu costat quan el necessitava.

El guió és boníssim (va estar nominat a l'Oscar), i en cap moment cau en sentimentalismes gratuïts, fet que és d'agraïr, ja que amb la temàtica del film hauria estat fàcil caure en excessos d'aquest tipus. La pel·lícula és sincera i es podria dir que "real", les situacions que es planteja són força comuns per desgràcia avui dia.

En fi, "La familia Savages" és un film dur i trist a l'hora que divertit, de personatges acomplexats, maniàtics, que fan pinya enfront les dificultats: humans. No trobareu res que no hagueu vist abans, però la veritat és que en una pel·lícula humana "sobre la vida" tampoc cal passar-se d'original, no creieu?

• Puntuació Marchelo's Wei: (****)
• Puntuació filmaffinity: 6,7

El millor: és sencilla i profunda, te la creus, i conmou. El pitjor: no sabria dir...

Escondidos en brujas

En un any mediocre de cine com el que estem vivint (sempre hi ha excepcions, com Batman The Dark Knight) és més que agradable trobar-se amb una pel·lícula com "Escondidos en brujas". Aparentment, per temes de màrqueting, sembla que sigui una imitadora més de l'estil de Guy Ritchie; però no ens deixem arrastrar per l'engany: si bé comparteix amb Snatch i cia algun dels seus trets característics, les diferències són moltes. "Escondidos en brujas" té, per tant, identitat pròpia.

Brendan Gleeson i Colin Farrell (ambdós nominats al Globus d'Or a millors actors de comèdia) interpreten a dos sicaris que són enviats a Bruixes per motius que desconeixen. Un cop allà, aprofiten per fer turisme, descobrint en l'enigmàtica ciutat un univers que els és estrany.

El ritme del film és en general pausat i reflexiu, i els protagonistes tenen espai (i temps) per, a través dels seus diàlegs, donar-nos unes pincellades sobre la seva personalitat. No obstant això, s'ha de reconèixer que a la pel·lícula li costa un pèl engegar els motors. A l'inici la barreja de Bruixes i sicaris i de comèdia i drama es fa estranya, sobretot pel to intimista i líric del film, que et deixa fora de joc (almenys a un servidor) per la ja mencionada equívoca associació amb un altre tipus de pel·lícula.

Poc a poc, l'argument es va definint, mogut pel tràgic sentiment de culpa que arrastra un dels protagonistes, fins arribar als 30minuts finals, excel·lents, per la contundència i elegància amb la que posen punt i final al film. Aquesta part de la pel·lícula concentra de llarg les millors escenes. (*)

(*) En especial el suicidi del personatge del Brendan Gleeson, molt poètic, genial!

Bruixes es mostra com l'escenari perfecte, un poble mitjaval que recorda per encant a Venècia i per màgia, als contes de cavallers i princeses. El director aprofita per rodar en les que, suposo, són els punts més carismàtics de la ciutat. En aquest sentit, m'agradaria tornar a ressaltar que Woody Allen va ser criticadíssim per fer el mateix a "Vicky Cristina Barcelona", aquí sempre ens hem de queixar de tot.

En quant a les interpretacions, el resultat és irregular. Brendan Gleeson està, com sempre, extraordinari. És un gran actor limitat pel seu peculiar físic. Colin Farrell tira de tics i sobreactuació, però finalment el seu personatge acaba caient bé, sobretot quan comença a tenir dilemes "shakespearnians" a lo "Cassandra's Dream". Finalment sorprèn l'excèntrica aparició de Ralph Fiennes (el bo dels germans), que interpreta al cap dels sicaris, en un paper divertidíssim.

Com més penso en aquesta pel·lícula més m'agrada. És divertida, dramàtica, i original, una raresa. Aquest any ha estat mediocre en quant a cine, sí, però definitivament, per sort sempre hi ha excepcions que confirmen la regla.

• Puntuació Marchelo's Wei: (****)
• Puntuació filmaffinity: 6,6

El millor: és diferent. El pitjor: pel que es veu, poca gent comparteix el meu entusiasme envers la pel·lícula!

Sympathy for lady vengeance

Ha costat, però per fi he aconseguit completar la triologia de la venjança de l'aclamat director Park Chan-Wook. "Old Boy", la primera pel·lícula de l'autor que vaig veure però la segona de la triologia, em va semblar una genialitat molt ben pensada; "Sympathy for mr. vengeance", un pèl més pesada que l'anterior, amb un ritme excessivament pausat i una venjança menys interessant, tot i tenir també moments brillants. Finalment, "Sympathy for lady vengeance", film notable però que si s'han vist els dos anteriors, pot arribar a cansar per esgotament de la fòrmula, per sobredosis de venjança.

Kum-Ja és una jove que amb 18 anys reconeix el segrest i posterior assassinat d'un nen de 5 anys, motiu pel qual és engarjolada durant 13 anys. Quan surt de la presó, durà a terme la seva venjança. Contra qui? Millor no desvetllar-ho, és gran part de la gràcia de la pel·lícula!

"Sympathy for lady vengeance" és una pel·lícula formalment perfectea tant o més que "Old boy" i "Sympathy for mr.vengeance". Es nota que Park Chan-Wook vol que cada un dels plans del film sigui una obra d'art, que delecti la vista a l'espectador. A més, les imatges que transmet la pel·lícula són poderoses, plenes de força i significat. Un dels directors més interessants del panorama cinematogràfic, sens dubte.

El guió segueix sent marca de la casa, argument retorçat amb la venjança com a fil conductor. Tot i reconèixer la gran habilitat del director (i guionista) a l'hora de teixir històries extremadament pertubadores i de qüestionable ètica, la sensació que em queda amb el tancament de la triologia la podria definir amb una paraula: prou. I és que com comentava amb anterioritat, un servidor ha patit una sobredosis de venjança. Això no significa que no consideri "Sympathy for lady vengeance" una bona pel·lícula, ni molt menys; és molt bona, però valorada independentment i no com a conjunt. (*)

(*) M'imagino que per aquest mateix motiu el director va voler cambiar de registre fent "Soy un cyborg", que compraré en breu en DVD.

Pel que fa a les actuacions, val la pena mencionar la destacadíssima actuació de l'actriu protagonista, excel·lent.

"Sympathy for lady vengeance" és una pel·lícula que val la pena veure. Si no n'heu vist cap de la "triologia de la venjança", us recomano començar per Oldboy; si us agrada, que segur que sí, podeu seguir amb el film que ocupa el present comentari. I si encara teniu forces per tancar la triologia... ja em direu si al final us heu sentit tant saturats com jo.

• Puntuació filmaffinity: 7,4
• Puntuació Marchelo's Wei: (***1/2)

El millor: s'ha de ser un geni per inventar-se històries tant recargolades. El pitjor: qui pot pensar en històries tant recargolades?

Gracias por fumar

Nick Naylor (Aaron Eckhart) és el vice-president i portaveu de l'Associació d'Estudis Tabacalers, un brillant orador que té la difícil missió de rebatre una veritat inqüestionable: fumar perjudica greument la salut. El Nick és un utilitarista-sarcàstic, i no es preocupa gens per la falta de moralitat que suposa lluitar per aconseguir més adictes a la nicotina.

"Gracias por fumar" és l'òpera prima de Jason Reitman (Juno), una original comèdia de diàlegs plens de sarcasme, ilharants i brillants, bon exemple de lo genial que pot arribar a ser Hollywood quan juga a ser indie.

La pel·lícula evita amb encert el risc a caure en paternalismes: no ens intenta convèncer dels mals de fumar, que els coneixem tots, ni tampoc de la falta d'escrúpuls de la indústria tabacalera, que també coneixem. I aquest és un dels seus encerts, ja que si el director hagués caigut en discursos moralistes o sentimentalismes gratuïts, l'humor negre del film s'hagués esfumat. Prova d'això és la relació entre el protagonista de la pel·lícula, Nick Naylor, i el seu fill petit. Lluny de voler-lo allunyar del circ mediàtic en el que viu, se l'emporta a la feina perquè aprengui com es pot discutir amb demagògia sense tenir la raó, i el que és més important, guanyar la discussió.

L'estil visual de la pel·lícula és brillant i frenètic, recorda en alguns moments al cine de Tarantino o Guy Ritchie (salvant les distàncies, és clar!), sobretot en les divertides presentacions dels personatges. I parlant de personatges, s'ha de fer especial menció a l'estrella de "Gracias por fumar", un magnètic Aaron Eckhart que acapara tot el protagonisme, interpretant un Nick Naylor atractiu i carismàtic, que no es pot odiar, tot i que defensa amb gran hipocresia l'indefensable. Un gran actor, l'Aaron Eckhart, tot i que la seva fama no es correspongui encara amb el seu nivell interpretatiu.

També brillen amb llum pròpia, com sempre, William H.Macy (fa de senador anti-tabac), J.K.Simmons (en un paper similar al de la saga Spiderman, tot i que més contingut) i Robert Duvall (breus però bones aparicions). Ah, i no us perdeu l'estrambòtica i divertida aparició del Rob Lowe, que fa de representant d'actors.

"Gracias por fumar", una pel·lícula més a tenir en compte. No ha tingut el mateix ressó mediàtic que "Juno", però la veritat és que a mi m'ha semblat tant o més rodona que la de l'adolescent embarassada.

• Puntuació Marchelo's Wei: (****)
• Puntuació filmaffinity: 7

El millor: té "mala baba" de principi a fi, les interpretacions són molt bones, és curta. El pitjor: és poc coneguda.

El guerrero americano 2: La confrontación

La frase "Les segones parts mai són bones" es va inventar abans de gestar-se "El guerrero americano 2: La confrontación". Un cop va ser estrenada aquesta grandíssima pel·lícula, ja mai ningú va poder repetir aquest tòpic. Hi ha segones parts que superen les primeres. Fa un temps us vaig parlar de "El guerrero americano", i de perquè creia que era de visionat obligatori, una comèdia involuntària que us faria riure d'allò més. Doncs bé, "El guerrero americano 2" supera a l'anterior en tot: més acció (ninJas mutats genèticament!), més emoció (Michael Dudikoff aprèn a riure!) i més situacions ridícules, són ingredients suficients per animar-nos a veure-la.

Gràcies a "El guerrero americano 2" el meu germà Damià i jo vàrem voler ser ninJas. La primera part l'haviem vist, sí, però res comparat amb la segona. Cada cap de setmana que ens quedavem a dormir a casa la meva àvia, la llogavem (en VHS, és clar!). Per això tornar-la a veure ha estat una experiència única... no hi ha res millor que adonar-se de lo innocent que és un quan s'és petit!

Fa uns anys pensava: "Michael Dudikoff és l'home més fort del món, amb una gran habilitat ninJa"... l'altre dia vaig pensar: "Michael Dudikoff és un descoordinat que no sabria ni córrer sense caure al terra". En efecte estimats lectors, el que abans eren grans combats, ara són lamentables coreografies absolutament limitades per la patositat de l'actor principal i la resta de figurants, trets, segur, del programa Humor Amarillo del gran Takeshi Kitano. Hi ha un moment que és especialment revelador: el Joe Amstrong (Dudikoff) és perseguit pels malotes ninJas entre unes roques... doncs bé, en comptes de saltar ràpid, ho fa amb cara de pànic, com si anés a caure, i a un ritme extremadament lent. De fet la lentitud és la nota dominant de les escenes d'acció (i això que segur que les passaven a càmara ràpida!). Està bé, ja que sinó no les podria haver imitat amb un pal d'escombra quan era petit.

La pel·lícula, a més, té nombrosos errors incomprensibles, i intentar-los trobar és una activitat d'allò més divertida. Com a mostra, la següent escena: el Joe Armstrong està en una festa militar on també s'hi troba León, el malo malote, la seva mà dreta, un ninJa molt fort que li fa la feina bruta, el Gobernador de la illa, amic del malo malote, i tots els seus figurants, que només fan que acompanyar-los. Doncs bé, per X motius, l'Armstrong marxa de la festa amb cotxe, lluita contra molts "sequaces" en un bar, després contra uns ninJas, lluita contra la mà dreta del malo malote, agafa un cotxe i s'escapa amb una noia, un ninJa s'enganxa al cotxe i hi ha una gran persecució, el maten amb una gran explosió i es fa de nit. Acte seguit, la mà dreta del malo malote, que havia lluitat contra el nostre heroi, torna a la festa, i parla amb tota la comitiva dels dolents, que es troba exactament en el mateix lloc que a la primera escena. Ah, i el més important: és de dia. Per tant: o bé els malos malotes de la festa van empalmar sense moure's del lloc on estaven, o bé la mà dreta del ninJa té una màquina del temps... o bé s'han equivocat.

No em vull extendre més, perquè ja ho vaig fer prou en el comentari de "El guerrero americano". Només reivindicar el valor d'aquestes pel·lícules, que, com va dir Jean Robur en aquest bloc, ens serveixen per poder distingir entre pel·lícules bones i dolentes. És increïblement dolenta, però no em tremola el pols al dir que per mi té un gran encant. I que se'm posava la pell de gallina al escoltar la seva mítica banda sonora.

Per cert, m'encantaria llegir una crítica de "El guerrero americano 2" escrita pel nostre cínic redactor de El País. No tindria desperdici.

• Puntuació Marchelo's Wei: (·)
• Puntuació filmaffinity.com: 3,5

El millor: és dolenta però mítica, com Les tortugues ninja! El pitjor: suposo que si no l'has vist de petit, deu ser difícil d'aguantar.

Arma fatal

El cinema de paròdia sempre ha estat identificat, en general, com un gènere de baixa qualitat. I amb raó, ja que recents sagues com "Scary Movie", "Casi 300" o d'altres virtuositats no fan més que confirmar l'anterior afirmació. Com us podeu imaginar, "Arma fatal" és l'excepció que confirma la regla; tot i que neix com a paròdia del cine d'acció i suspens (i també de la buddy movie), ràpidament trascendeix el denostat gènere convertint-se en una divertida i original comèdia, d'argument força elaborat.

L'emergent Simon Pegg interpreta amb ofici un policia perfecte, a qui el seu cap decideix treure de Londres i destinar a un poblet tranquilíssim perquè no deixi malament a la resta dels seus companys. Un cop arriba el poble, tot i l'aparent pacifisme dels seus habitants, es comencem a succeïr estranys accidents, que posaran a prova la perícia del super-policia.

Com apuntava anteriorment, "Arma fatal" destaca per ser una paròdia que es pren seriosament a ella mateixa, fins el punt de convertir-se, en molts moments, en el tipus de pel·lícula que intenta imitar amb ironia. Aquest fet té els seus avantatges i inconvenients.

D'una banda, el guió no es limita a ser una simple successió de gags (que també!), sinó que es construeix sòlidament a foc lent, donant certa complexitat als personatges (no oblidem que és una comèdia disparatada) i teixint un argument que no és tant previsible com sembla en un principi.

D'altra banda, en ocasions dóna la sensació que la pel·lícula abandona en excés el to de comèdia que presideix el seu conjunt, com obviant que l'espectador que veu el film espera poder riure sense parar. Aquest fet es fa patent sobretot cap a la meitat del metratge (allargat en excés) però queda totalment reparat a partir d'un gir argumental que més val no explicar, que accelera sobremanera el ritme de la pel·lícula fins el final de la mateixa.

Dit això, cal destacar l'excel·lent factura tècnica del film, tant pel que fa a les escenes d'acció, espectaculars com les que més, com per l'estil visual marcat pel director, modern i tant frenètic com la pel·licula.

No puc més que recomanar "Arma fatal", els seus molts pros superen amb escreix els seus pocs contres. La vaig descobrir gràcies al Martí, sabia que no podia fallar!

• Puntuació filmaffinity.com: 6,8
• Puntuació Marchelo's Wei: (***1/2)

El millor: és una pel·lícula especial, en molts sentits i quasi tots ells bons. El pitjor: excessivament llarga i en ocasions massa seriosa.

Viaje a Darjeeling

"Viaje a Darjeeling" és el viatge que fan tres germans (Adrien Brody, Owen Wilson i Jason Schwartzman) a la Índia, després d'haver estat un any sense contacte arrel de la mort del seu pare. És un viatge reconciliador a l'hora que iniciàtic, ja que els tres individus busquen a la Índia, a lo Siddartha, l'espiritualitat que al llarg de les seves (joves) vides no han sabut trobar.

El director de la pel·lícula, Wes Anderson, és idolatrat i odiat a parts iguals. Alguns creuen que és un pedant egocèntric que fa un cine fred i elitista; d'altres, que és un geni per explotar amb un Univers cinèfil propi i personal que el distingeix de la resta de directors. I sí, encara que sembli contradictori, tots tenen raó: "Viatge a Darjeeling" va resultar ser, per un servidor, una història estranyament encantadora, però entendria que a ulls d'altri pugui ser vista com una pel·lícula sense sentit*.

*El mateix succeïa, a mode d'exemple, a "Los tenembaums. Una familia de genios" del mateix director, o a "Todo está iluminado", de Liev Shcreiber, que per cert us recomano (així com la novel·la de Jonathan Safran Foer en el que es basa, una delícia).

En la pel·lícula en qüestió hi ha molts punts en comú amb l'anterior filmografia de Wes Anderson: personates estravagants que viuen situacions aparentment incomprensibles, fruit de l'afany constant (i en moltes ocasions forçat) del director d'evitar la normalitat. Així, al principi de la pel·lícula ens trobem amb uns protagonistes que tenen una gran dificultat per relacionar-se, per connectar, per sentir-se lligats a quelcom més que les seves múltiples fòbies, fet que provoca que, d'entrada, costi sentir-se implicat amb el film. No obstant això, mica en mica els germans comencen a trobar punts d'unió entre ells i amb el món que els envolta, i és en aquest moment quan "Viaje a Darjeeling" transmet sensacions, emociona d'una forma força freak i original, tot i l'esquizofrènic equilibri entre comèdia i drama, que és més que peculiar*.

* Tant és així, que en moltes ocasions no se sap ben bé si la situació que viuen els protagonistes és còmica o dramàtica: o bé un moment còmic esdevé en un obrir i tancar d'ulls en un drama o a l'inrevés. SPOILER: (*) I com exemple, l'escena en la que els protagonistes han de salvar uns nens que s'estan ofegant al riu: al principi fa gràcia, però quan veus que un dels nens mor ja no tant. (*)

A més d'això, "Viaje a Darjeeling" compta amb un altre element que la fa ser especial: està rodada a la Índia, un país indubtablement màgic. El director ha sabut aprofitar a la perfecció aquest fet per mostrar-nos, amb pinzellades, perquè tothom que viatja a la Índia té ganes de tornar-hi. És un país que té quelcom (no se sap què) que el fa ser diferent, i és per això que els tres germans de la pel·lícula hi viatgen.

En la gran majoria de films que veiem podem preveure, més o menys, cap on es dirigirà la pel·lícula. "Viaje a Darjeeling" és en aquest sentit, i en molts d'altres, un film diferent.

• Puntuació Marchelo's Wei: (***1/2)
  
• Puntuació filmaffinity: 6,4

El millor: m'agraden els directors que, com Wes Anderson, tenen elements distintius intransferibles. El pitjor: es fa difícil connectar amb personatges que contenen tant les emocions i que, en definitiva, són tant freaks.

El odio

"Un home cau de dalt un terrat, i mentre va caient pensa: 'per ara, tot va bé; per ara, tot va be'; fins que cau al terra abans del que es pensava. El que importa no és la caiguda, sinó l'aterratge."

Així comença aquesta colpidora crítica a la divisió social existent a França (i extrapolable arreu del món). La història de l'home que cau del terrat simbolitza, a la perfecció, la situació de desesperació que viu la classe més baixa, i el missatge que desprèn la metàfora planeja constantment al llarg de la pel·lícula.

"El odio", realitzada per Mathieu Kassovitz l'any 1995, ens sitúa en 24 hores de la vida de 3 joves (un jueu, un marroquí i un negre) que viuen als suburbis francesos. La pel·lícula s'inicia amb imatges de la revolta que té lloc a Paris (acompanyada de la genial cançó de Bob Marley "Burning and Looting" que penjo) quan un jove marroquí mor a causa dels abusos policials soferts en el moment de la seva detenció. Aquest fet és l'eix central que fa moure als protagonistes al llarg del dia que ens mostra el director.

Suposo que al llegir l'argument del film tots heu pensat, inevitablement, en la revolta social que va haver a França farà aproximadament 3 anys. I és que, en aquest sentit, "El odio" és una pel·lícula d'actualitat sorprenent, repleta de grans encerts, que la converteixen per mèrits propis en un referent de l'anomenat cinema social.

Mathieu Kassovitz, que tenia 25 anys quan va dirigir aquesta pel·lícula, critica sense embuts i amb total transparència la situació en la que es trobaven (i troben) els barris marginals de Paris. Ho fa sense manipulacions, buscant l'objectivitat a través de l'aproximació de la ficció amb la realitat, apropant-se al gènere documental. I ho fa fent gala d'un extraordinari i brillant guió (escrit també pel director), que recull a la perfecció i amb gran encert la monòtona, monocromàtica (segurament per això la pel·lícula es en blanc i negre) vida dels protagonistes. En quant al guió, cal destacar també el que trenqui la serietat que presideix el conjunt amb certs moments còmics, en especial un monòleg surrealista que té lloc a meitat de metratge, que podria haver firmat el mateix Quentin Tarantino.

No hi ha dubte que el director es va inspirar descaradament en la filmografia de Martin Scorcese a l'hora de fer "El odio". Així, hi trobem clares reminiscències de Malas calles (personatges destinats a caure), Taxi Driver (l'escena memorable que vaig penjar n'és l'exemple), Toro salvaje (l'ús de blanc i negre) o Jo, qué noche! (certs moments surrealistes). Ara bé, en la meva humil opinió, si bé Martin Scorcese és una especialista en fotografiar els "bajos fondos" de les ciutats (ell mateix els va viure) sense comparar-los amb la classe alta, "El odio" es caracteritza per la constant contraposició, amb esperit crític, que Kassovitz fa entre els suburbis de Paris i el Paris de les postals. Així, veurem moltes escenes en les que s'exemplaritza l'abisme que separa als protagonistes del món que tant anhelen (desig que deixa patent el marroquí al canviar la frase d'un cartell "El mundo es vuestro" per "El mundo es nuestro"). Intenten adaptar-se, però no poden, es veuen arrastrats per les circumstàncies.

Imprescindible. Necessària. Emotiva. Dura. Reflexiva. Madura. Realista. Divertida. Genial. I sorprenent i injústament desconeguda. Així és "El odio".

• Puntuació Marchelo's Wei: (*****)
• Puntuació filmaffinity: 7,9

El millor: no ha perdut vigència ni per desgràcia la perdrà. El pitjor: considero que es mereix ser més coneguda del que ho és; que un director que amb 25 anys era tant inquiet acabi fent Gothika.

Dan in the real life (Como la vida misma)

Què ho fa que tendim a criticar les pel·lícules que ens fan sentir bé? La por a reconèixer el haver-se emocionat per la bondat dels seus personatges? La necessitat de sentir-nos més durs al rebutjar un missatge ple de bones intencions?

El Dan que dóna nom al títol de la pel·lícula (que NO és Como la vida misma) és un vidu que ha de cuidar a les seves 3 filles sol. Un bon dia, per una d'aquestes divertides i pel·liculeres casualitats coneix a una dona amb qui ràpidament conecta, que resulta ser la parella del seu germà.

"Dan in the real life" és una comèdia íntima i sencilla que ha passat de puntetes pels nostres cines, que parteix d'una base similar a les últimes produccions que han sorgit del cine indie americà (sobretot de Little miss sunshine i Lars i una chica de verdad, ambdues superiors) per teixir un encantador a l'hora que previsible entramat de relacions, caracteritzat per l'absència de mala fe en totes elles. No farà història, però no us n'arrepentireu d'haver-la vist. Paraula (mmm espero...).

Podria semblar (per la previsibilitat i les bones intencions) que estem davant una comèdia romàntica a l'ús, de les de sempre, però no és el cas; el guió està força més ben construït que d'altres films "germans" (ara mateix em ve el cap "The Holidays" o "La joia de la familia", molt pitjors) i el toc indie* que desprén es fa notar en la fotografia (que fa destacar la bellesa dels paissatges a Long Island), la banda sonora (on no hi falta un grup pop, també indie) i en el to humil exempt d'artificis i girs inesperats de la proposta. A més, fa passar una bona estona somrient, i sense insultar l'intel·ligència de l'espectador.

*Els puristes dirien que no pot ser cinema independent un film protagonitzat pel còmic americà més cotitzat del moment, però bé...

Parlant d'aquest film és inevitable no citar-ne la seva estrella, Steve Carrell, qui carrega amb tot el pes de la pel·lícula amb molt d'ofici, sentint-se més còmode en les escenes còmiques que en les dramàtiques (en aquest aspecte a Little miss sunshine estava millor, potser perquè el seu personatge era més extrem). Amb respecte a Steve Carrell, haig de dir que em sembla un excel·lent actor pel qui sento gran simpatia. Cau bé, oi? La seva parella de ball és la Juliette Binoche, una actriu per qui no sento gran devoció però que demostra tenir molta química amb el Carrell. Qui ho anava a dir, mai els hagués juntat.

Responent a les preguntes de l'inici, a mi m'agrada (amb limitacions) que em facin sentir bé amb un missatge ple de bones intencions. Sí, ja sé que si totes les famílies de la terra fossin com les d'aquest film, seriem "osos amorosos" i no humans. Però bé, tampoc totes les famiglias són com les d'El Padrino, oi? I no digueu que sí, no m'espanteu!

• Puntuació Marchelo's Wei: (***1/2)
• Puntuació Filmaffinity: 6,2

El millor: vaig veure l'entrevista al director i realment ell creu en la bondat de l'èsser humà, se'l veia una bona persona. El pitjor: el poder encertar molt fàcilment el que passarà abans de que passi, és a dir, preveure; per desgràcia, no és "como la vida misma".

Human Nature

Michael Gondry és un GENI, així, en majúscules (i en lletra anormalment gran). I Charlie Kauffam, un altre geni. Feia temps que tenia "Human Nature" descansant a les meves estanteries; inmerescudament, val a dir.

Puff (Ryhs Iffans) és un humà criat al bosc, a lo Tarzán. Nathan (Tim Robbins), un científic que té l'obsessió d'ensenyar modals protocolaris a unes rates. I la Lila (Patricia Arquette), una dona amb un petit problema: no li para de créixer pèl per tot arreu. Nathan i Lila descobreixen al Puff en un picnic al bosc, i el tanquen per convertir-lo en un humà civilitzat.

Estem davant l'òpera prima de Michael Gondry, i clarament es poden veure els elements que ha anat madurant en els seus darreres films (¡Olvídate de mí!, La ciencia del sueño i Be kind, rewind): imatges que desprenen un alt nivell de creativitat, una capacitat innata per convertir el freakisme en quelcom d'una bellesa hipnotitzant i un equilibri perfecte (excepte a La ciencia del sueño) entre realisme i surrealisme. Les seves pel·lícules són somnis convertits en imatges, aconsegueixen fer possible l'impossible. No, no exagero. I sí, reconeixo el meu entusiasme.

Personalitzant en "Human Nature", considero que ha estat una pel·lícula incompresa. No és el caprici d'un il·luminat amb ganes de cridar l'atenció, com vaig llegir (i he llegit) per algunes terres. És enginyosa (com no podia ser menys tractant-se d'aquest excel·lent tàndem), divertida, visualment atrevida, excèntrica, i ofereix la visió més cínica possible sobre aquest animal de costums que tots anomenem ésser humà.

El punt de partida sobre el que parteix el film em sembla divertidíssim: l'únic moment en el que hom és feliç és quan no reprimeix cap dels seus instints, és a dir, quan no rep cap influència humana; d'altra banda, ser un humà civilitzat comporta reprimir constantment els instints animals (sobretot el sexual). No us creieu que la cosa acaba aquí: què succeeix quan un humà no civilitzat coneix la diferència entre ser un homo sapiens i un ésser humà? Escollirà la repressió dels seus instints? O bé optarà per seguir sent un animal? Dit així, sembla que la pel·lícula sigui un tesina sobre el mite de la caverna de Plató, però no us espanteu, us asseguro que és molt divertida.

En tot comentari és habitual i quasi obligat dedicar unes línies a destacar els aspectes negatius de la pel·lícula. No seré menys, i li dedicaré dos línies: - - Posant-nos seriosos, probablement se li pot retreure una petita baixada del nivell d'interés, que té lloc entre l'encertada introducció de personatges i l'inici de l'adoctrinament del Puff. Es podria dir que són moments d'incertesa, perquè no se sap cap on et portarà el director... però en fi, qui veu una pel·lícula del Charlie Kauffman sap perfectament que el sentir-se desorientat és un peatge que s'ha de pagar. I posats a criticar, hi ha un numeret musical que se'l podrien haver estalviat.


Tim Robbins demostra que és un actor capaç de fer front a qualsevol repte, i aquí deixa córrer la seva vis còmica per interpretar a un infeliç i reprimidíssim científic; Patricia Arquette cumpleix a la perfecció amb un personatge desagradable i que s'ha de passar gran part de la pel·lícula com Déu el va portar al món. Però l'estrella de "Human Nature" és sens dubte Ryhs Iffans, en un rol extremadament divertit.

Avís per a navegants-lectors: he escrit l'anterior sent plenament conscient de que a molts aquesta pel·lícula us pot semblar un autèntic bluff rebosant de pretenciositat. Ja ens anem coneixent, així que només espero que si per casualitat no l'heu vist, i us ha atret l'argument de la pel·lícula, us agradi tant com a mi.

• Puntuació Marchelo's Wei: Notable-Excel·lent
• Puntuació filmaffinity: 6,2

El millor: és Michael Gondry, i per mi això ja és molt. El pitjor: - -

Buda explotó por vergüenza

Hi ha (poques) ocasions en les que la simplicitat es converteix en virtut; ocasions en les que una pel·lícula es despulla, de dalt a baix, mostrant realment el què és, ni més ni menys, amb total sinceritat envers l’espectador i ella mateixa. “Buda explotó por vergüenza” és una d’aquestes comptades i privilegiades ocasions.

Baktai és una jove afganesa de 6 anys que té un únic objectiu: aconseguir diners per a poder-se comprar un quadern i un llapis, per anar a l’escola i aprendre a llegir i escriure. Aquesta aparentment fácil missió li farà viure tot un periple, on quedaran al descobert les misèries del fonamentalisme islàmic més ranci i repulsiu.

Entrar a valorar els aspectes formals d’aquest film seria absurd. Està rodat per una directora de 19 anys, sense mitjans: càmara sencilla, pràcticament sense banda sonora, actuacions totalment amateurs, etc. Aquest fet, no ens enganyem, fa que en algun moment el ritme de la pel·lícula decaigui (sobretot per un muntatge que en ocasions es fa pesat per repetitiu).

El gran valor de “Buda explotó por vergüenza” resideix en l’autenticitat que desprén desde la primera escena, i l’empatia que es sent per la seva protagonista, una nena maquíssima que només vol quelcom importantíssim, vital, que ens els països del 1er món donem per segur però que a la majoria els falta: rebre una educació.

La crítica que es fa de la discriminació de la dona a Afganistán és molt potent i diàfana (a l’estil del que ja havia vist a Kandahar, un altra pel·lícula 100% recomanable). A més, amb gran encert la directora utilitza a nens per extrapolar el missatge que vol transmetre a tota la societat, mostrant d’aquesta manera que justament els més petits són els més vulnerables a les influències del fonamentalisme islàmic. En aquest sentit, s'ha d'aplaudir el fet de que amb uns mitjans limitadíssims es tracti amb tanta rotunditat temes com la lapidació, l'adulteri, l'odi envers els EUA o els menyspreu sistemàtic a la dona. És vergonyós, com ben metafòricament apunta el títol de la pel·lícula.

Tot plegat configura un quasi-documental imprescindible, que s’hauria de fer veure obligatòriament a les escoles. I és “Buda explotó por vergüenza” és un conte conmovedor que val la pena veure.

• Puntuació Marchelo's Wei: Notable.
• Puntuació filmaffinity: 7,2

El millor: poques vegades es pot veure un film sense intencions manipuladores tan sincer com aquest. El pitjor: saber que el que veus (i moltes coses pitjors) són reals.

El expreso de medianoche

"El expreso de medianoche" és una d'aquelles pel·lícules que s'ha de veure sí o sí, un film angoixant que va causar molt rebombori en el seu moment (es va fer l'any 1978) a causa de la pèsima imatge que dóna de Turquia i les seves presons.

Els fets són reals, si bé el film es pren alguna llicència: Billy Hayes és un jove que va ser condemnat a cadena perpètua a Turquia per intentar exportar 2kg de hachís per l'aeroport d'Estambul. (*) Pels qui hagueu vist el film, segons he llegit, la part final és inventada: és a dir, Billy Hayes es va escapar de la presó, però no va haver de matar cap vigilant; a més, no el van violar. (*)

La culpabilitat del protagonista no es qüestiona en cap moment, és evident que els fets que se li van imputar eren certs. El que sí qüestionen Alan Parker (director) i Oliver Stone (guionista), amb el seu habitual esperit crític, és la proporcionalitat de la pena imposada i la falta d'humanitat de les presons turques.

Com succeïxa amb "Cowboy de medianoche", "El expreso de medianoche" és un film molt dur que dóna comptades alegries a l'espectador: la situació comença malament pel Billy Hayes, i a mesura que va avançant la pel·lícula, va a pitjor, entrant el protagonista en un perillós espiral negatiu (com volent demostrar la veracitat de la Llei de Murphy que diu que tot el que va malament pot anar pitjor).

L'atmòsfera creada pel director, qui té poques contemplacions a l'hora de mostrar escenes fortes i violentes (tan física com psicològicament), és angoixant, asfixiant, opressiva. En aquest sentit, la banda sonora (guanyadora de l'Oscar) juga un paper important, especialment en aquelles escenes en les que es limita a reproduir, sense cap altre so, les palpitacions del protagonista. Poques vegades s'ha descrit amb tanta sencillesa i realisme la tensió que desperta la por a ser atrapat.

Les actuacions són correctes, sense destacar especialment. El protagonista és força desconegut, i com a secundaris hi apareixen el Randy Quaid i el John Hurt, en un paper molt similar al protagonitzat recentment a l'última entrega de Indiana Jones. (*) De fet, és curiós perquè veient la pel·lícula no vaig reconèixer al Sr. Hurt, i li vaig comentar a l'amic amb qui la veia, l'Edu, que em recordava moltíssim al Dr. excèntric interpretat pel John Hurt a Indiana Jones.(*)

S'ha de dir, i en això també es podria establir un paral·lelisme amb "Cowboy de medianoche" (tot i arriscar-me a ser repetitiu), que "El expreso de medianoche" conté forces passatges irregulars, que desentonen i trenquen el ritme del film. No obstant això, l'Oliver Stone va obtenir un merescut Oscar pel seu llibret.

El resultat de tot l'anteriorment dit és un molt bon drama carcelari, tan efectiu com efectista. Efectiu, perquè assoleix el seu objectiu: provocar a l'espectador fent-li viure un tour turístic per l'Infern. I quan dic efectista, no ho dic en sentit positiu. Realment els turcs tenien motius per queixar-se, ja que a excepció de l'escena inicial, en el que es pot apreciar la bellesa d'Estambul, tot el que es diu sobre ells i Turquia en el film és negatiu. A "El expreso de medianoche" tots, sense excepció, són uns mentiders i estafadors que tracten al forà com basura. Això com a recurs narratiu en un film que no es basi en fets reals és comprensible, perquè en el cine es tendeix a unidimensionar els personatges (bons i dolents), però en el cas que ens ocupa no ho és tant. (*) Pensem per exemple en els russos o els japonesos: no deuen estar ja farts de que a les pel·lícules de Hollywood els pintin sempre com als dolents? (*)

De fet, tant negativa és la impressió que dóna el film sobre Turquia que el propi Billy Hayes va fer aquest any una conferència a Estambul en la que va demanar perdó per les conseqüències que el seu llibre havia tingut sobre la imatge del país.

Sens perjudici de l'anteriorment dit, els fets són els que són, i és innegable que en l'any 1970 la justícia turca deixava molt que desitjar (és possible que ara també, ho desconeixo) i que condemnar a cadena perpètua per traficar amb 2kg de hachís era i és excessiu.

Per concloure, deixant de banda els plantejaments ètics que es poden fer sobre la pel·lícula (i que admeto són més que discutibles), el que queda és una excel·lent obra, arriscada i trencadora, que recomano amb fervor als amants de drames emocionalment intesos. El final és genial, ja veureu.

• Puntuació filmaffinity: 7,8
• Puntuació Marchelo's Wei: Notable-Excel·lent.

El millor: és dura, conmou, té escenes colpidores que recordaré molt de temps.(*) Em va impactar molt aquella en la que després de 4 anys torna a veure a la seva nòvia i li demana que es despulli. (*)

El pitjor: com acostuma a succeïr en aquest tipus de films, la línia que separa la pel·lícula-denúncia de la pel·lícula-comercial (efectista) és molt fina, irreconeixible.

El guerrero americano - American Ninja

I aquest tio és Ninja?

De petit volia ser Ninja, com el guerrero americano. Mils de vegades havia llogat amb el meu germà gran les pel·lícules de "El guerrero americano 1 i 2" per veure-les a casa els meus avis. Recordo fins i tot que a la terrassa de casa meva montavem un camp d'entrenament, utilitzant el pal d'una escombra com arma de combat. Per això, quan fa poc va ser el seu aniversari, li vem regalar el DVD de "El guerrero americano", que vàrem veure ahir a la nit.

Joe Armstrong (quin nom més mític!) és un soldat americà entrenat en el Ninjitsu sense saber quan ni com ni perquè. És un tio molt dur, tant, que no parla fins passats uns 20 minuts de la pel·lícula (tot i que unes quantes persones li dirigeixen la paraula directament, ell mai contesta). De sobte, sense voler-ho, es veu ficat en una trama de corrupció que destapa utilitzant els seus enormes poders (com diu el "Ninja Negro": este Ninja americano tiene una gran destreza).

Impressionant! Brutal! La pitjor pel·lícula que recordo haver vist mai! És tant extremadament dolenta, tant, que la recomano enèrgicament per aquells qui volgueu riure moltíssim durant la seva hora i mitja de duració. De veritat, és com estar veient el tràiler de "Machete" amb versió extesa, no té desperdici.

Com que no em vull deixar de comentar els aspectes més divertits, a continuació detallo, punt per punt, perquè considero que "El guerrero americano" és, a dia d'avui, un film de revisió obligatòria:

(Aquesta secció conté SPOILERS, però dóno per sentat que la majoria haureu vist el film, i si no l'heu vist, podeu llegir tranquilament, en realitat no hi ha res important a destapar perquè l'argument és inexistent).

1.- Per Michael Dudikoff: si creieu haver vist la pitjor actuació de la història, i no és la d'aquest patètic actor, aneu equivocats. MAI havia vist un tio més inexpressiu que aquest, ni en una pantalla de cine ni en la vida real: ni Stallone, ni Van Damme, ni Steven Seagal, ni Ben Affleck, ni José Montilla... Michael Dudikoff - el guerrero americano- no s'inmuta per res. Maten a uns quants soldats davant d'ell, cara neutra. L'insulten, cara neutra. Trenca una fletxa ninJa en un moment de suposada ràbia, cara neutra. MATEN al seu padrastre i mentor, al qui no havia vist en molts any, cara neutra. En fi, cara neutra, cara neutra, cara neutra, i cara neutra. Així es pot resumir l'actuació -si se li pot dir actuació- del Sr. Dudikoff.

2.- Pels ridículs diàlegs: en efecte, el guió del film no té desperdici, ens ofereix una pedrada rere l'altre. Ara mateix lamento profundament no haver vist la pel·lícula llibreta en mà per poder-vos oferir un extens i fidedigne repertori. Si recordeu frases, us animo a comentar-les!

En quant al guió, comentar una escena que a tots ens va impactar molt: cap al final de la pel·lícula, i això hauria de ser un important SPOILER, el NinJa Negre mata al padrastre del Joe. Li tira una fletxa i mor. Doncs bé, el Joe segueix lluitant, la música segueix igual (ja comentarem la banda sonora) i s'acaba la pel·lícula sense que ningú digui res sobre la mort del sensei.

3.- Per les escenes d'acció: en primer lloc, on s'ha vist un NinJa que pega com un lluitador de pressing catch? A "El guerrero americano". El Joe pega uns cops de puny que recorden moltíssim als de Bud Spencer. Quan té que pegar a un "esbirro", l'aguanta suaument, recolzant la mà esquerra en l'hombro dret del malote, carrega el braç dret a lo Popeye i PAM! li pega un cop de puny a càmera lenta. Inoblidable una escena en la que el Joe pega un cop a la panxa d'un "esbirro" amb el genoll, aquest queda inconscient (mai subestimeu els cops d'un NinJa), i el Joe el posa dins una paperera, tirant dins l'interior d'aquesta la seva metralleta i el barret, no fos cas que quan "l'esbirro" es desperti estigui desorientat. Com també és memorable un dels moments més tensos del film: el Ninja Negre trenca una fletxa en senyal d'amenaça cap al Joe, i aquest, més dur que el Jack Bauer i el Chuck Norris junts, trenca el seu arc (i, com no podria ser d'una altra manera, es queda sense arc). Tot molt lògic, com podeu comprobar.

En segon lloc, i no menys important, també és divertidíssim fixar-se en els moviments dels "esbirros", que són extras, quan hi ha combat. No paren de saltar amb els braços aixecats, i caure pel terra sense motiu aparent. Els "esbirros NinJas" encara són millors: ells es desplacen a lo "Humor Amarillo", en equip, i quan busquen al Joe mouen el cap com si estessin jugant un partit de tenis.

En tercer lloc, si Gladiator tenia errors (botelles de gas en els carruatges, per exemple), espereu a veure "El guerrero americano". M'he quedat amb dues escenes: la primera, com els protagonistes salten dalt un terrat i les teulades es dobleguen, mostrant clarament la colxoneta. La segona, l'explosió d'un helicòpter, amb un pla fix en el que es pot apreciar una maqueta ben feta.

4.-Per la banda sonora: puc afirmar també que és la pitjor banda sonora que he escoltat mai en una pel·lícula. El tema principal enganxa, el problema és que la música no varia en funció de la situació, està totalment descoordinada. M'imagino que van agafar un tio i li van dir: composa 1h 30 minuts de música, hi haurà bastanta acció i NinJas que salten, i d'aquí va sortir la banda sonora de "American Ninja".

5.- Per la versió doblada: imprescindible veure-la doblada: els dobladors són tant lamentables que aporten, sense voler-ho, una gran comicitat a la pel·lícula. L'exemple més clar és com pronuncien la paraula Ninja, remarcant la Jota d'una forma molt ridícula.

Podria seguir exposant motius, però faria perdre l'encant a la pel·lícula, prefereixo que ho descobriu vosaltres mateixos. Això sí, us animo a participar en el debat: "per què El guerrero americano és un film de revisió obligatòria?" Segur que tots teniu els vostres perquès!

"El guerrero americano" és un bon exercici de "risoterapia", sens dubte. Mireu-la amb els amics i dediqueu-vos a buscar-li situacions absurdes, incongruències del guió, i ja veureu com passareu una molt bona estona. Un servidor es comprarà tan aviat com pugui la segona part en DVD. No és fàcil trobar comèdies d'aquest nivell tant alt, creieu-me.

• Puntuació Marchelo's Wei: la pitjor pel·lícula que he vist mai
• Puntuació filmaffinity: 4,1

El millor: de tan extremadament dolenta que és, fa molta gràcia. El pitjor: TOT, de dalt a baix, d'esquerra a dreta, a través i com vulgueu!

Mireu el tràiler, no us recorda al de Machete? The adventure, the confrontation... jaja patètic!

A continuació, un divertit video (d'American Ninja 2) que es pregunta on està el Michael Dudikoff:

3:10 To Yuma

El Western, com a gènere cinematogràfic, és mort. I si no mort, en coma. Només així es pot explicar que una pel·lícula de notable qualitat com és "3:10 To Yuma" encara no s'hagi estrenat per aquestes terres. O que una més que bona pel·lícula, Open Range, hagi estat recentment infravalorada. Des d'aquest humil bloc, i un cop acabat de veure el film objecte del present comentari, m'atreveixo a afirmar: llarga vida al Western!

"3:10 To Yuma" ens explica com un grup heterogeni de supervivents ha d'escortar un perillós bandit al tren que va direcció a Yuma, perquè el jutgi un tribunal federal. La missió, com us podeu imaginar, estarà plagada de perills.

Simplicitat argumental, violència desenfrenada, entreteniment pur i dur, "3:10 To Yuma" no pretén -perquè ni ho intenta- reinventar el gènere del Western, ni tampoc modificar-ne les bases que tant d'èxit li van portar ja fa forces anys (com sí ho va fer, en part i recentment, "El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford", un film més líric i personal). Ara bé, en contra del que pot semblar al principi de la pel·lícula, els personatges principals (sobretot el Dan Evans i el Ben Wade) no són tant diàfans i unidimensionals com sol succeïr en aquests tipus de films.

(Possible pensament del lector): Ok, està bé, però a mi no m'agrada el Western.

Així doncs, per què veure "3:10 To Yuma"?

1.- Pel duel interpretatiu entre Rusell Crowe i Christian Bale. Senyors, estem davant dos dels millors actors que hi ha ara actualment, d'aquells que estan on fire, que fan bones pel·lícules. Rusell Crowe és, probablement, l'actor que ha fet millors films (i actuacions) en els últims 10 anys. Ojo al dato: L.A. Confidential, El Dilema, Gladiator, Una mente maravillosa, Master and Commander, Cinderella Man, American Gangster... En quant a Christian Bale, la seva estrella va emergent progressivament, consolidant-se sens dubte en els últims anys. A "3:10 To Yuma" firma la seva millor actuació, plena de matisos i emotivitat. Doncs bé, la batalla actoral que lliuren aquests dos monstres és memorable, sobretot cap al final del film, on fins i tot aconsegueixen fer creïbles certs comportaments inverosímils, massa recargolats pel guionista. (*) Concretament estic pensant en el final, en el que el Ben Wade ajuda a entregar-se, cosa que és bastant increïble, tot i la simpatia que sent pel personatge interpretat pel C.Bale.(*)

2.- Perquè és molt entretinguda. "3:10 To Yuma" combina acció i aventura amb encert, i el ritme, al contrari de molts altres Westerns com els recents Sin perdón o Open Range, és força accelerat. No us avorrireu veient-la, això segur. Si us tira enrere l'estètica antiquada (i sobada) del Western, la solució és ben sencilla: canvieu cavalls per cotxes de luxe (a lo Bad Boys), barrets per pentinats fashions (a lo Colin Farrell a Miami Vice) i pistoletes per metralletes, i voilà! ja tenim una pel·lícula d'acció com qualsevol altre.

3.- Pels 20 minuts finals, molt violents i emotius. El clímax final de "3:10 To Yuma" està molt ben aconseguit. Com us podeu imaginar, no hi falta un llarg -i molt ben rodat- tiroteig, on fins i tot la vida de l'apuntador perilla.

4.- Pel psicòpata que interpreta Ben Foster. Un dels gàngster que forma part de la tropa del Ben Wade, la seva mà dreta, és un psicòpata que impressiona, un molt bon secundari que ens posa l'ai al cor cada cop que apareix.

Per tot l'anteriorment dit, és evident que "3:10 To Yuma" es mereixia i mereix un millor tracte per part de les distribuïdores, que haurien de tenir més imaginació per poder vendre una pel·lícula protagonitzada per dos actorassos (que solen tenir èxits en la Taquilla) i dirigida per un home solvent que acabava de triomfar amb el biopic de Johnny Cash (l'irregular "En la cuerda floja").

• Puntuació Marchelo's Wei: Notable
• Puntuació filmaffinity: 7