El secreto de sus ojos

Juntament amb "Up", "El secreto de sus ojos" és la millor pel·lícula que he vist aquest any 2009, i un dels millors trhillers que recordo haver vist mai. Hi ha moltes ocasions en les que recomano un film conscient que no a tothom agradarà. No és el cas. Aquesta s'ha de veure, sí o sí. Indiscutible.

Ricardo Darín interpreta a Benjamín Espósito, secretari d'un jutjat argentí als voltants dels 70 que s'obsesiona amb l'investigació de l'assassinat d'una jove. Els anys passen i el Benjamín no aconsegueix treure's del cap el crim, ni tampoc la companya del jutjat de qui s'enamora.

Només havia vist una pel·lícula de Juan José Campanella, "El hijo de la novia", que és excel·lent. Per això em sembla sorprenent que sigui el mateix director el que firmi "El secreto de sus ojos", una història de tall clàssic típica de thriller que d'entrada sembla tenir poc en comú amb "El hijo de la novia" però que, a diferència de moltes de les pel·lícules d'aquest gènere, desenvolupa els seus protagonistes.

El guió de "El secreto de sus ojos" és impressionant, tant per la trama policíaca com per la construcció dels seus personatges. La història enganxa des de l'inici de la pel·lícula fins el seu final, amb revelació sorpresa inclosa. Hi ha escenes, moments que queden pel record, frases, paraules, mirades, que conmouen amb gran naturalitat. Destacaria per sobre de tots els relacionats amb l'amic del protagonista, el Benjamín, un personatge amb el que es simpatitza ràpidament.

Les interpretacions de la pel·lícula són espectaculars, especialment les del Ricardo Darín (Benjamín Espósito) i Guillermo Francela (l'amic i company de feina del Benjamín). El primer ja el tenim força vist, el tenia per un bon actor però a "El secreto de sus ojos" em va deixar impressionat, la seva subtil actuació es mereix tots els reconeixements que se li puguin donar i més. En quant al segon, Guillermo Francela, és un actor que no coneixia però que em va encantar, fa a la perfecció d'anti-heroi diverit.

Realment no sabria trobar aspectes negatius a aquesta pel·lícula, m'ha sorprès molt positivament. Tot i que se'n parli poc, probablement per no provenir de Hollywood, és una obra mestra indiscutible.

• Puntuació filmaffinity: 8,3
• Puntuació Marchelo's Wei: (*****)

El millor: tot. La millor escena, la de les fotografies.

Ágora

Ahir nit vaig passar una gran estona veient "Ágora", una pel·lícula que combina a la perfecció l'entreteniment amb un missatge anti-fonamentalisme i la divulgació d'un personatge (Hipatia) i context històric força desconeguts.

"Ágora" es sitúa en l'Alexandria del segle IV DC, on conviuen en conflicte pagans, cristians i jueus. Hipatia és una filòsofa-astrònoma que tracta d'esbrinar els secrets del sistema solar, a l'hora que pacificar la situació de confrontació religiosa existent en la població.

Alejandro Amenábar va confirmant, pel·lícula a pel·lícula, que és l'Steven Spielberg espanyol. Comparteix amb ell un ull clínic per crear films comercials (només cal veure el cas d'Ágora, que en menys d'una setmana s'ha convertit en el film espanyol més vist de l'any) sense deixar d'impregnar en les seves pel·lícules la seva visió del món. Com a l'Spielberg, molts el titllen d'efectista, i probablement tinguin part de raó, però el que és indubtable és que és un director més que efectiu.

L'argument d'Ágora gira al voltant de dos temàtiques ben diferenciades, l'Astronomia i el conflicte religiós, que el guió firmat pel Mateo Gil sap conjugar a la perfecció. La pel·lícula denúncia les conseqüències negatives del fanatisme regiliós (un aspecte més que actual) i de no plantejar-se les creencies, i ho contrasta amb la mentalitat oberta d'Hipatia, una dona que contínuament es pregunta el perquè de les coses, i que no accepta abraçar cap fe. Diuen que "Ágora" no ha trobat distribuidora a Itàlia i als EUA per la pressió exercida pel Vaticà i el lobby conservador americà, respectivament, per la imatge que es dóna dels cristians. La veritat és que Amenábar no té un interès especial en criticar el cristianisme, sinó més aviat qualsevol tipus de creència que comporti la confrontació amb qui no la comparteix.

Tècnicament "Ágora" és un film espectacular, es noten els 50 millons d'euros invertits. El director demostra el seu virtuosisme en les escenes de guerra, amb plans aèris impossibles i un ritme accelerat però que permet veure el què està passant. La recreació de l'època és impecable, i recorda molt a l'aconseguida per la grandíssima sèrie de la HBO "Roma". La banda sonora de Dario Marinelli (Expiación) és també excel·lent.

L'aspecte on més falla la pel·lícula és, sens dubte, en l'actuació d'algun dels seus protagonistes. Així, Oscar Isaac, l'actor que fa d'Orestes, demostra constantment no estar al nivell exigit per una super-producció com aquesta, amb un recital d'expressions molt poc creibles. Tres quarts del mateix succeeix en el cas de Max Minghella, qui fa de Davo, un personatge complexe que li va gran. En contrast a aquests errors de cast, atribuibles probablment a no tenir pressupost per contractar millors actors, tenim a una gran Rachel Weisz fent d'Hipatia.

Definitivament "Ágora" és un film més que recomanable. Probablement rebrà més crítiques de les habituals pel fet de ser espanyola i donar una mala imatge del cristianisme (la que es mereix), però això no treu que Amenábar ha confirmat, una vegada més, que és el director espanyol amb més projecció internacional.

• Puntuació filmaffinity: 7
• Puntuació Marchelo's Wei: (****)

El millor: Hipatia i el missatge de la pel·lícula, evident però necessari i més que actual. El pitjor: algun dels actors protagonistes.

Inglorious Basterds

Quin paio més gran, el Quentin Tarantino! Probablement és un dels directors de cinema actuals que té una major llibertat creativa a l'hora de tirar endavant les seves pel·lícules. Sempre ha fet el què li ha donat la gana, i aquesta és la seva gran virtut que el fa ser tant gran. Ha creat escola, un estil propi, "tarantinià", marca de la casa, inconfusible. 

Aldo Raine (Brad Pitt) és un jueu-tinent-americà responsable de capitanejar l'esquadró dels bastards, un equip de jueus que té una única missió: matar nazis. Al voltant d'aquests bastards pivoten les històries creuades de "Inglorious Basters".

"Inglorious Basterds" és una genialitat més de Quentin Tarantino. Una vegada més ha jugat fort, al fer una pel·lícula bèl·lica sobre la 2a Guerra Mundial en la que revesteix la història per tots coneguda, utilitzant un to a estones còmic com és habitual en ell, i tirant de diàlegs absurdament memorables. El millor de tot és que per fi podem veure una pel·lícula en la que els jueus no són els vençuts, són cruels assassins de nazis.  

La pel·lícula està dividida en capítols, com succeïa a Pulp Fiction i Kill Bill. Dels 5 capítols n'hi ha de boníssims i d'altres que no tant, sent el film en ocasions irregular. El guió de "Inglorious Basterds" no és probablement tant brillant com el de Pulp Fiction o Kill Bill 2, però igualment ens regala moments espectaculars.  Personalment vaig trobar impressionant la tensió del primer capítol, excel·lentment rodat i contemporitzat, amb una gran direcció d'actors. 

I és que un dels punts forts i denominador comú de les pel·lícules del Tarantino són les actuacions dels seus intèrprets, que sempre donen el millor de sí mateixos. En el cas de "Inglorious Basterds" destaca el divertidíssim i extremat paper del Brad Pitt, amb un to de veu sencillament genial, i també l'alemany que interpreta al nazi Hand Landa. 

No exagero si afirmo que mai havia vist un film en el que fos tant imprescindible la versió original. Els canvis d'idioma (anglès, alemany, francès i italià) juguen un paper bàsic en el guió de la pel·lícula, i no m'imagino com es pot doblar una conversa a un mateix idioma, quan se suposa que el que escolta no entén el que parla... A més, en versió original es pot gaudir d'un dels moments més divertits de la pel·lícula, el Brad Pitt dient "adivedercci" amb accent yankee.

Estic convençut que "Inglorious Basterds" tindrà el seu nombrós grup de detractors, tant convençuts com que els fans de sempre de Tarantino, com és el meu cas, estaran contents d'haver disfrutar d'un espectacle únic que, per desgràcia, es repeteix en menys ocasions de les que voldríem. 

• Puntuació filmaffinity: 8
  
• Puntuació Marchelo's Wei: (****1/2)

El millor: per fi algú ridiculitza i castiga als nazis i al malparit del Hitler! El pitjor: al ser un film llarg hi ha moments "no tant genials". 

Distrito 9

"Distrito 9", estrenada recentment, s'està convertint en un petit fenòmen, una relativament modesta pel·lícula de ciència ficció que, apadrinada pel nou Rei Midas Peter Jackson, està guanyant el reconeixement de la crítica, arribant-se a afirmar que ha suposat una revolució similar a la de Matrix. N'hi ha per tant? No, però tot i així, és un film força interessant de veure (sobretot la primera part). 

1982: a Johannesburgo arriba una nau alienígena, i allà s'hi queda. Les autoritats decideixen tancar els alienígenes que troben i tancar-los en un camp de refugiats. Mica en mica la convivència es va complicant, i el govern busca la solució que menys incomodi als seus ciutadans. 

Al parlar de "Distrito 9" cal distingir clarament entre la primera part de la pel·lícula i la segona: 

La primera part del film, rodada en format de fals documental, és sens dubte el millor de la pel·lícula. En aquest inici se'ns mostra com viuen els extraterrestres, la discriminació que pateixen, en un clar paral·lelisme amb l'apartheid que van viure milers de sud-africans. És un retrat original, cínic, d'humor negre, i molt inquietant. L'estil documental assegura l'inmersió en la pel·lícula, fent creibles uns fets tant fantasiosos com els de l'horrorosa Independence Day. 

La segona part de la pel·lícula, que comença amb un esdeveniment que marca clarament al protagonista del film, un anti-heroi, és clarament inferior. La originalitat de la primera part es perd, i el que havia començat pràcticament com un drama social esdevé una pel·lícula d'acció-ciència ficció mil vegades vista. Entretinguda, però mil vegades vista, que no destaca ni per la originalitat del guió ni tampoc pels efectes especials, al ser una producció relativament modesta. 

En el pla actoral destaca el desconegut protagonista (físicament no us recorda l'Spike Jonze), en un paper molt intens i dramàtic, un repte que supera amb nota. La resta d'actors són també desconeguts, propis d'un film de Sèrie B. 

Realment valorant el film en el seu conjunt, és una pena que hi hagi una baixada de nivell tant important entre la primera part i la segona part, ja que és una pel·lícula diferent que val la pena veure. No és una revolució, però sí una bona, encara que irregular, pel·lícula que mostra les bones maneres d'un director debutant que ha començat amb bon peu. 

• Puntuació filmaffinity: 7,1
  
• Puntuació Marchelo's Wei: (***)

El millor: la primera part de la pel·lícula. El pitjor: la segona part...

Mapa de los sonidos de Tokyo

Avui estic de sort: escriure sobre una pel·lícula de la Isabel Coixet és crear un debat segur, ja que és una d'aquelles persones que no deixa indiferent a ningú. Com ja vaig comentar amb motiu d'Elegy, m'és absolutament igual com és la Coixet-persona. Com a directora de cinema em sembla prou interessant, i té una filmografia destacada.

En David (Sergi López) és el propietari d'una vinicoteca a Tokyo que coneix a la Ryu (Rinko Kikuchi), la dona que l'ha d'assassinar. La necessitat els junta i a partir d'aquí viuen una història que és millor no explicar.

"Mapa de los sonidos de Tokyo" és un film d'allò més suggerent i especial, un puzzle amb peces precioses però que en moltes ocasions no acaben d'encaixar. Sempre s'ha dit que sense un bon guió una pel·lícula no pot ser bona, i en el cas de "Mapa de los sonidos de Tokyo" aquest debat té molt de sentit.

El guió firmat per la Coixet és extremadament esquemàtic en la construcció de personatges i, en algunes escenes, les línies de diàleg sonen ridícules. A "Mapa de los sonidos de Tokyo" es parla molt poc, seguint la tradició nipona d'insinuar amb imatges i no paraules, al pur estil del xinès Won Kar Wai, però el poc que es diu és en termes generals massa simple, inocu, inofensiu.

L'esquematisme dels personatges és un encert en els secundaris que circulen per la pel·lícula, especialment el tècnic de so, però suposa un llast per la parella protagonista, si bé el personatge de la Ryu és misteriós i compta amb la gran actuació de la Rinko Kikuchi.

En quant al David, el personatge interpretat pel Sergi López, mereix un punt i apart. Ell protagonitza els moments menys creibles del film, i això és culpa tant del guió escrit per la Coixet com del propi Sergi López. Diu la Coixet que va escriure aquest personatge pensant en el Sergi López, i aquest és el primer error, ja que físicament no encaixa amb la sexualitat que hauria de desprendre el David. A més a més mai s'acaba d'entendre perquè fa el que fa, sent el que sent, i el seu comportament és massa de "macho ibèric" com per ser un català que s'ha adaptat a la vida japonesa. Ben pensat, la Coixet ha tingut més encert al dibuixar la cultura japonesa que no pas la occidental, que teòricament hauria de conéixer millor. 

En l'apartat d'aspectes positius cal destacar la brillant conjunció entre el sons de Tokyo i la seva bellesa, així com l'excel·lent muntatge de les imatges. L'aspecte estètic del film està molt treballat i, almenys per mi, en justifica el seu visionat.

Reprenent el debat anterior, personalment considero que sense un bon guió no pot existir una bona pel·lícula, i per això "Mapa de los sonidos de Tokyo" és un film imperfecte. Ja per acabar, comentar que és totalment imprescindible veure-la en versió original: jo vaig cometre l'error de veure-la doblada, i el Sergi López doblant-se a ell mateix és insoportable, una broma de mal gust. No exagero. 

• Puntuació filmaffinity: 5,5
  
• Puntuació Marchelo's Wei: (***)

El millor: el tècnic de so i l'apartat audiovisual del film. El pitjor: Sergi López doblant-se a ell mateix...

Enemigos Públicos

Decepcionat, fred, indiferent i amb son. Així és com he acabat el visionat d'"Enemigos Públicos", i ara us explicaré perquè:

 

Decepcionat: tothom esperava molt d'aquesta pel·lícula, i jo també. Michael Mann és un director que m'agrada, té una força visual impressionant, i ja des de que vaig saber que es faria un trhiller de gàngsters protagonitzat per Johnny Depp i Christian Bale, esperava amb ganes veure "Enemigos Públicos". Volia, per tant, veure una obra mestra, i per això la decepció ha estat més gran. En la meva humil opinió, "Enemigos Públicos" no és més que un film correcte, excel·lentment rodat i fet amb gust, això sí.

 

Fred: les pel·lícules del bo del Michael Mann acostumen a ser fredes, però aquesta s'emporta el premi, et deixa congelat. Les pulsacions de "Enemigos Públicos" es mantenen inalterables al llarg de tota la pel·lícula, no hi ha un sol clímax (ni al final, que pel què succeeix hauria d'emocionar). Val a dir que l'inici del film és brillant, molt similar al de "Batman: El caballero oscuro"; en aquest, se'ns presenta de forma inmillorable al protagonista de la pel·lícula, John Dillinger (Johnny Depp), un carismàtic lladre de bancs. Un cop passats aquests 10 primers minuts, "Enemigos Públicos" entra en un ritme constantment ensopit o ensopidament constant.

 

Indiferent: així és com m'ha deixat la pel·lícula i, més concretament, el protagonista John Dillinger (tot i un esforçat Johnny Depp) i el seu perseguidor, interpretat amb professionalitat però poca gràcia pel Christian Bale. El guió profunditza poquíssim en el caràcter del Dillinger, i això fa que en cap moment ens sentim implicats amb tot el que li passa al llarg de la pel·lícula.

 

Amb son: el metratge del film és excessiu (140 minuts), i si tenim en compte que el ritme és monònton, i que en cap moment t'arribes a endinsar en la pel·lícula... doncs això, a mi em van entrar ganes de posar-me a dormir.

 

És possible que hagi estat excessivament crític amb "Enemigos Públicos", però entenc que als bons directors se'ls ha d'exigir més. És millor que moltes altres pel·lícules, està clar, però no serà recordada gaire temps. Bé, almenys per mi.

• Puntuació Marchelo's Wei: (***)
  
• Puntuació filmaffinity.com: 6,4

El millor: la factura tècnica impecable. El pitjor: la vaig veure fa dues setmanes i ja no recordo gaires escenes de la pel·lícula...

Up

Per fi he vist la pel·lícula que m'ha fet recuperar la il·lusió de tornar a escriure aquí per recomanar-la a tothom: "UP" (bé, també he vist aquest estiu "Resacón en las Vegas", divertidíssima, i que també recomano!).

El que està fent Pixar pel cinema des de la seva creació no té nom. Són uns autèntics genis, una fàbrica d'obres mestres (les meves preferides: Toy Story, Ratatouille, Wall-E i Up), que mica en mica comença a guanyar el reconeixement que es mereix en la indústria cinematogràfica. De fet, "Up" va obrir l'últim festival de Cannes, rebent excel·lents crítiques per part dels entesos i trencant (per mil·lèssima vegada) amb els prejudicis existents envers el cinema d'animació.

Carl és un ancià vidu que viu sol a casa seva, atrapat pels records d'una feliç vida al costat de la seva dona, amb qui va compartir sempre la il·lusió de fer un viatge d'aventura a sud-amèrica. De sobte coneix al Russell, on boy-scout que no calla, amb qui a base d'acumular coincidència acaba inmers en una aventura sense fre, que portarà al Carl a viure el viatge de la seva vida.

La paraula que millor descriu el que es sent al veure aquesta gran pel·lícula és "emoció": "Up" és un film ple de bons sentiments, una història sobre l'amor verdader (entre el Carl i la seva dona, l'Ellie), sobre el carpe diem, entès com a prendre't els girs que dóna la vida com a una nova aventura, sobre el companyerisme... i sobre molts altres valors tradicionals que sempre formen part dels films de Pixar (herència de la Disney).

Segur que pels puristes és agosserat comparar-la amb films d'actors de "pell i òs", però per mi "Up" té referències-similituds més que evidents amb "Una historia verdadera", de David Lynch (el Carl fa un últim viatge quan sembla que ja no li quedi res més per viure, igual que el protagonista de l'obra mestra de Lynch) i amb la més recent Gran Torino, de Clint Eastwood (ambdós protagonistes són uns "cascarràbies" que acaben per obrir el seu cor).

A "Up" hi trobareu múltiples referències cinèfiles (fins i tot una escena d'acció en concret recorda a Matrix!) i escenes antològiques, destacant-ne una especialment: la que ens explica, a l'estil del cinema mut, els moments més importants de la vida del Carl amb la seva dona Ellie. És una seqüència preciosa i conmovedora, amb una capacitat de síntesi per a resumir el que és la vida impressionant. A mi em va marcar.

A nivell narratiu els 30 minuts de història comença com un drama centrat en l'avorrida vida del Carl (amb un to amarg que s'apropa al de "A propósito de Schmidt"). Un cop apareix el Russell, "Up" es converteix en una pel·lícula d'aventura de les de sempre, amb moments d'acció trepidants, però sense obviar la construcció dels personatges i la carga emocional generada al principi de la pel·lícula.

A nivell tècnic "Up" és impressionant. Personalment la vaig veure en 3D, i si bé al principi costa acostumar-s'hi, ho trobo una experiència 100% recomanable, és molt espectacular. Trobo que el preu que es paga és excessiu, això sí (3€ més que l'entrada normal).

Cal mencionar també l'excel·lent banda sonora de Michael Giacchino, compositor de les partitures de "Lost". En el cas de "Up" es deixen fora de joc les típiques cançons cantades a lo Disney que irriten a més d'un, per composar una banda sonora clàssica que acompanya a la perfecció la pel·lícula.

En fi, espero els vostres comentaris sobre aquesta pel·lícula que a mi m'ha emocionat com poques ho han fet últimament.

• Puntuació filmaffinity: 8,3
  
• Puntuació Marchelo's Wei: (*****)
  

El millor: els 10 primers minuts són antològics. El pitjor: que veure-la en 3D sigui tan car.

Ángeles y demonios

La veritat és que no tenia previst veure aquesta pel·lícula, "El Código da Vinci" i el pentinat del Tom Hanks m'havien semblat horrorosos... no obstant això, estem en plena època de blockbusters, i per veure-la un diumenge per la tarda, "Ángeles y demonios" no deixa de ser una bona opció. És un film normalet que no destaca en res especial, però que diverteix lo just per no considerar que has tirat els diners pagant l'entrada. 

En la Ciutat del Vaticà, el Papa mor i els Illuminati, un grup de fanàtics, segresta a 4 cardenals per tal d'assassinar-los públicament. La policia del Vaticà pensa en Robert Langdon (Forrest Gump, vull dir, Tom Hanks) per tal de que trobi, a contra-rellotge, als 4 cardenals abans de que els matin. 

Les pel·lícules de l'excessivament odiat Ron Howard acostumen a ser previsibles, i en aquest cas no podia ser menys. "Ángeles y demonios" és previsible perquè, com succeeïx en tots aquests thrillers, juga a ser imprevisible, sobretot al final del film. Que el dolents o els dolents no siguin els que semblen ser és previsible, i sembla que sigui un requisit indispensable a l'hora de fer aquest tipus de pel·lícules. A mi personalment aquest recurs efectista em comença a cansar, com també em cansa el que després d'un d'aquests girs sempre s'hagi d'explicar tot amb pèls i senyals. 

No només és previsible en això, sinó també per l'estructura repetitiva de la pel·lícula: Tom Hanks busca pista - Tom Hanks busca cardenal, així, en quatre ocasions. Sort que no paren de passar coses, perquè sinó es faria molt avorrit. De fet, cap al final la pel·lícula pateix una important baixada de ritme, degut al seu excessiu metratge (138 minuts!): un film tant llarg ha de ser o molt entretingut o molt bo (o les dos coses) per no fer-se pesat, i no cal dir que "Ángeles i Demonios" no té aquesta sort. 

Entrant en el terreny de les actuacions, cal parlar de l'interpretació d'un gran actor, el Tom Hanks: lamentable. Sí, lamentable, encara que una mica menys que a "El Código da Vinci", gràcies a una petita millora en el seu pentinat. Al bo del Tom no li va gens aquest paper, i per això es passa tota la pel·lícula dedicant-nos una ganyota rere l'altra, pot ser per recordar-nos els seus temps de Big o Splash!. De la resta d'actuacions: Ewan McGregor, soso, com gairebé sempre; Stellan Skarsgard, sobreactuat i desaprofitat. 

En definitiva, un blockbuster decent, i poc més. Si busqueu diversió fast food us recomano veure abans "Star Trek" que aquesta, clarament és més bona. 

• Puntuació filmaffinity: 6,4
  
• Puntuació Marchelo's Wei: (***)

El millor: "Ángeles y demonios" millora "El Código da Vinci". El pitjor: era molt fàcil millorar "El Código da Vinci". 

Star Trek

Vagi per davant que no sóc seguidor de "Star Trek", mai m'ha atret l'estètica trekie.  De petit havia vist la sèrie, però tampoc la recordo massa, la veritat. Així que si vaig decidir veure la pel·lícula nº11 de la saga "Star Trek" va ser pel seu director, el creador de la grandíssima "Lost", J.J.Abrams. Ben pensat, aquesta sèrie és la seva gran fita, si tenim en compte que aquest bon home ha firmat el guió d'Armaggedon...

Les crítiques han estat excessivament generoses amb "Star Trek". És cert que és molt entretinguda, que està molt ben feta, però no deixa de ser un blockbuster pre-fabricat que, encara que costi d'admetre*, està més aprop de "Transformers" (de fet, els guionistes són els mateixos) que del Batman de Christopher Nolan, per posar un exemple.

*Pot ser un crim comparar l'idolatrat J.J.Abrams amb l'odiat Michael Bay. 

L'estudiant Kirk és un noi rebel però amb un gran potencial; per determinades circumstàncies, haurà de fer front al romulià Nero, a bord de l'USS Enterprise, juntament amb el seu colega de les orelles èlfiques, Spock. 

J.J.Abrams ha demostrat amb "Star Trek" que és un tio molt llest. Segons diuen, el film és fidel a l'herència trekie. No només això, sino que qui no és fan (com és el cas d'un servidor) ho entén tot perfectament, ja que el film comença amb els inicis dels protagonistes de la saga. D'aquesta manera, J.J.Abrams consegueix emocionar els trekies (a qui no li agrada veure créixer els seus herois?), i deixar la porta oberta per fer unes quantes pel·lícules més. 

S'ha de reconéixer que tècnicament "Star Trek" és una pel·lícula impressionant, i que això fa sumar molts punts al film. El millor de tot és que els efectes especials són els adequats en cada moment, ni sobren ni falten, com sí succeïa en les últimes pel·lícules de "Star Wars" o en el "King Kong" de Peter Jackson, on hi havia moltes escenes, masses, en les que es notaven en excés les ganes de lluïment dels programadors informàtics de torn (o dels productors, a qui els encanta fardar!).  

El ritme de "Star Trek" és vertiginós, similar al de "Misión Imposible III", dirigida també per J.J.Abrams. Certament la pel·lícula no es fa en cap moment avorrida, però no recordo un moment que m'emocionés de veritat (a lo millor m'ha contagiat l'insípid de l'Spock).

Lluny de foscors, a "Star Trek" trobem constants bromes que trenquen amb el to adult que podria haver tingut el film. Aquesta fòrmula, utilitzada amb gran encert en els films d'Indiana Jones i la saga Star Wars, es fa en ocasions pesada, i resta dramatisme a la pel·lícula. Les divertides aparicions del Simon Pegg (Arma Fatal) no fan més que confirmar l'anterior: hi ha un moment que més que una pel·lícula de ciencia-ficció, "Star Trek" sembla un capítol de "Little Brittain" o "The Office". 

La tria del repartiment em sembla encertada: no sé si els actors escollits s'assemblen als "originals", però no desentonen. Això sí, en el meu parer, no hi ha cap gran actuació, com he llegit en alguns comentaris. Això sí, les aparicions d'Eric Bana, un gran actor, com a dolent de la pel·lícula, són curtes però imponents, sobretot per la veu. 

"Star Trek" val la entrada, però no ens enganyem, no deixa de ser cinema palomitero sense cap pretensió. I que consti que jo m'ho passo de conya veient aquest tipus de cine! Em dóna la sensació (i això és parlar per parlar) que les anteriors pel·lícules de "Star Trek" eren tant dolentes, que per això aquesta última ha rebut una acollida tant favorable. 

• Puntuació filmaffinity: 7,4
  
• Puntuació Marchelo's Wei: (***1/2)

El millor: és tant directe en tot que no tens temps d'avorrir-te. El pitjor: una saga més que vendrà com xurros!

La sombra del poder

Suposo que estareu d'acord amb mi en que desde fa unes setmanes escollir peli per anar al cine està força difícil... i m'imagino que seguirà sent així durant llarg temps, d'aquí poquíssim ja arriba l'estiu, i no podem esperar res més que blockbusters. Doncs bé, dins d'aquesta mediocritat que domina les sales de cinema, "La sombra del poder" és una bona opció.

Dirigida per Kevin McDonald (El último Rey de Escocia) "La sombra del poder" és un thriller dels de sempre, on el Russell Crowe interpreta un periodista que investiga la possible relació entre la mort de l'ajudant d'un congressista (Ben Affleck) i la privatització de la seguretat nacional als EUA.

Estem davant una pel·lícula convencional en tots els sentits, sense que això hagi de comportar connotacions negatives: "La sombra del poder" és just el que t'imagines després de llegir-ne l'argument. Sòlida, entretinguda, a estones fins i tot emocionant, però poc sorprenent, per no dir gens. 

La trama de la Conspiració ja l'hem vist de tots colors (i si sou fans del Jack Bauer, com jo, encara més!), i en aquest sentit la de "La sombra del poder" és previsible. El guió està força ben construït, tot i que, en la meva humil opinió, un dels grans defectes del film és el "gir sorpresa" que dóna el final; un final que ho precipita tot de forma sobtada i que trenca amb el poc missatge que podria haver tingut la pel·lícula. 

En quant a les actuacions, comentar que, com sempre, Russell Crowe està excel·lent, tot i que en aquesta ocasió no sembla que hagi hagut de fer un esforç introspectiu gaire important per arribar a conèixer el seu personatge; la sorpresa ve del "cara de pal" de l'Afflleck, en el que per mi és el seu millor paper. Sí sí, ho fa bé, tot i que és evident que està limitat per la seva nul·la expressió facial. De la resta dels actors que apareixen en el film, destacaria el breu paper de Jeff Daniels, que aprofita molt bé la seva cara perturbadora (tot i que se'l conegui per comèdies, té un costat fosc per explotar importantíssim!). 

No és per tirar cohets, ni per recordar massa estona, però sí és una bona pel·lícula, recomanable. Si heu de triar entre aquesta i "Dragonball Evolution", no dubteu!

• Puntuació filmaffinity: 6,9
  
• Puntuació Marchelo's Wei: (***)

El millor: arriba en un moment de crisis cinèfila! El pitjor: el final, és dolentíssim. 

Watchmen

Qui vigila els vigilants? Aquest és un dels temes sobre els que pivota "Watchmen", l'esperada adaptació de la novel·la gràfica d'Alan Moore, considerada pels entesos una obra clau en el món del còmic. El responsable d'aquesta notable adaptació és Zack Snyder, que anteriorment havia dirigit la gloriosa descàrrega d'adrenalina que és 300, comentada ja fa un temps en aquest bloc.

En els anys 80, amb Nixon de president dels EUA, la guerra freda està a punt de comportar l'extermini de la humanitat a mans de les bombes nuclears. Els watchmen, herois americans que van ser durant dècades el braç executor del Govern americà, són repudiats pel president Nixon. Amb el grup d'herois dispersat, l'ex-watchmen Rorschach investigarà l'estrany assassinat de El Comediant, un altre ex-watchmen.

"Watchmen" no és, ni molt menys, la típica pel·lícula de super-herois, ni tampoc el típic blockbuster. És un film adult, violent, amb unes quantes escenes de sexe força explícites, que té molta menys acció i més reflexió de la que vol aparentar. És una obra (en referència tan a la novel·la gràfica com la pel·lícula) que reflexiona, en sentit crític, sobre el paper que juguen les super-potències mundials en el seu rol de "pacificadors", sobre el perill que comporta que el poder es situi per sobre del bè i el mal, sobre la "teoria del joc" portada a l'extrem... en definitiva, una pel·lícula amb fons que té molt a discutir.

La tasca del director Zack Snyder és en tot moment impecable. No només ha tingut la valentia de fer el film que volia fer (i això és molt difícil quan hi ha tants diners en joc), sinó que ha sabut trobar l'equilibri perfecte entre l'innegable atractiu visual (estèticament és brutal!) i auditiu (la banda sonora és molt i molt bona) de Watchmen amb un argument sòlid que es va destapant poc a poc sense presses. Em va agradar molt la forma d'anar introduïnt mica en mica els personatges, en forma de flashbacks a lo Lost.

Els watchmen, els protagonistes de la pel·lícula, són en general personatges interessants i complexes: el Dr.Manhattan (Billy Cudrup), l'únic d'ells amb poders especials, és l'arma de destrucció massiva dels EUA, un ésser pràcticament diví, carent de sentiments; el Rorschach és per mi el millor, un inconformista, que mai deixa de ser un watchmen, un personatge fosc excel·lentment interpretat per Jackie Earle Haley (genial la veu ronca!); El Comediant (molt bona interpretació de Jeffrey Dean Morgan, tota una sorpresa) és un cínic, que destrueix tot el que l'envolta. D'altra banda tenim al soso del Buho Nocturno II, un personatge força previsible, que va d'heroi però és un covard, un pesat en fi...tampoc ajuda gaire l'insípida interpretació del Patrick Wilson.

No m'esperava gaire d'aquesta pel·lícula, doncs havia llegit alguns comentaris força negatius. Probablement si hagués llegit el còmic la meva opinió seria diferent, ja que no és fàcil fer una adaptació de la que és considerada la millor novel·la gràfica de la història. Tot i així, chapeau pel Zack Snyder, ha mantingut la brillantor visual de 300, i ha sabut donar vida i sentit al món alternatiu ideat per l'Alan Moore.

• Puntuació filmaffinity: 7,1
• Puntuació Marchelo's Wei: (****)

El millor: és una barreja entre 300 i V de Vendetta, pel·lícules que m'encanten. El pitjor: que molts no l'aniran a veure pensant que és un blockbuster; que molts l'aniran a veure pensant que és un blockbuster i sortiran del cinema enganyats!

El tràiler és molt bo, amb cançó de Smashing Pumpkins.

Gran Torino

Els vells rockers mai moren, diuen. En el cas del gran Clint Eastwood, quanta veritat hi ha en aquesta frase! Però millor no ens deixem endur per la nostàlgia i el romanticisme, "Gran Torino" és la última aparició de l'Eastwood actor. I quina actuació ens ha deixat! 

Mr. Kowalsky és un ex-combatent, vidu i amargat, que viu en un gheto rodejat de veïns asiàtics. Odia la seva família, els asiàtics, la religió, i qualsevol cosa que es pugui interposar entre ell i la seva buscada infelicitat. A rel d'una enganxada amb una panda de "gamberros xinos" el bo del Clint es fa amic dels seus veïns, i mica en mica es va treient de sobre tot l'odi que ha acumulat al llarg de la seva vida.  

"Gran Torino" és una història sencilla, previsible i unidimensional, que acumula un cliché rere l'altre, i que ens presenta personatges estereotipats a més no poder; només la credibilitat del Clint Eastwood podia convertir l'anterior en una pel·lícula sincera, conmovedora i divertida, que toca sense embuts ni fons amagats temes tant importants com la vida i la mort, la religió, el racisme o  els valors de la joventut. 

Molt s'ha parlat de si "Gran Torino" és una obra menor del Clint Eastwood. En la meva opinió és evident que aquest film no té la profunditat que sí tenien d'altres del director com "Un mundo feliz", "Sin perdón" o les més recents "Mystic River" i "Million dollar baby", però sí guarda un element que és força comú en tota la seva anterior filmografia: el Clint MAI s'està per tonteries, ja sigui a l'hora de matar els seus protagonistes (Kevin Costner, Morgan Freeman, Tim Robbins i Hillary Swank en poden donar fe), o de fer-los actuar d'aquella manera que tots voldríem, però cap de nosaltres ens atreviríem.  

En el cas de "Gran Torino", l'argument està configurat com una sort de western urbà, amb el clàssic sistema on els bons són molt bons, i els dolents, encara més dolents. Aquest fet per sí sol no és dolent, tot i que fa molt previsible la pel·lícula, ja que des dels primers 10 minuts podem intuïr què passarà.  

El personatge interpretat pel Clint, el Mr. Kowalsky (imprescindible veure el film en V.O.), és l'ànima de la pel·lícula, el seu principal alicient. Les millors escenes de la pel·lícula el tenen a ell com a protagonista, tant en la vessant còmica com en la dramàtica. El paper del Clint Eastwood com actor, si bé sobreactuat (de tant en tant fot uns sorolls exageradíssims!) és excel·lent. La veritat és que el personatge "cascarràbies" que interpreta li va clavat a la cara poc expressiva del veterà director. La resta del repartiment és força discret, destacant però l'actor que fa de cura, que no havia vist en cap altre film. 

Menor o major, "Gran Torino" és una pel·lícula entretinguda que cal veure, ni que sigui per poder disfrutar de la última actuació d'un home que, a base de sorprendre a tothom (és Harry el sucio!), ha conseguit fer-se un lloc, molt important, en la història del cine. 

• Puntuació filmaffinity: 7,9
  
• Puntuació Marchelo's Wei: (***1/2)

El millor: Clint Eastwood, amb la seva simplicitat, fa fàcil lo que és molt difícil. El pitjor: massa previsible, i hi ha certes escenes que són poc creïbles. 

Vals con Bashir

Amb "Vals con Bashir" em vaig endur una grata sorpresa. Sabia que estava nominada a l'Oscar com a millor pel·lícula estrangera (finalment no va guanyar) i poc més. Estem davant d'un peculiar documental fet amb animació que explica, des del punt de vista del director israelià Ari Folman, la matança de Sabra i Shatila.

Ari Folman (el director del documental i protagonista del mateix) no consegueix recordar quina va ser la seva participació en la matança de Sabra i Shatila i, per això, s'entrevista amb diversos participants dels fets, per tal de recuperar els seus records.

La veritat és que em va sorprendre que una pel·lícula d'animació fós un documental. Un cop vist el film, considero que l'ús d'aquesta tècnica està més que justificat, ja que d'aquesta manera el director ha pogut donar forma als seus records d'una forma poètica i onírica, que amb imatges reals no hagués estat possible. A més, l'animació en sí em va semblar excel·lent, totalment encertada, i ben combinada amb una gran banda sonora (genial l'aparició de la gran cançó "Enola Gay" d'OMD).

El principi del film és un pèl ensopit, no té ritme, però a mesura que l'Ari Folman va descobrint mica en mica quina va ser la seva implicació en la matança, la cosa es va posant interessant, fins arribar a un final rodó que dóna sentit a la pel·lícula.

A nivell històric explica detalls importants de la matança, però no és la intenció del director la de fer un documental rigorós sobre el tema; "Vals con Bashir" és un exercisi de redempció, on l'Ari Folman pretén expulsar els seus dimonis a l'hora que recordar al món lo estúpida i "poc glamourosa" que és qualsevol guerra. En aquesta pel·lícula no hi trobem herois, ni el típic companyerisme que ens acostuma a mostrar el cine bèlic provinent dels EUA... a "Vals con Bashir" veiem joves que no saben ni a qui disparen, que no dubten en fugir quan la situació està complicada, que es senten totalment fora de joc.

En definitiva, "Vals con Bashir" és un documental molt recomanable (bé, és més que un documental), que resulta atractiu no només pels fets que explica, sinó també per la forma d'explicar-los. Una aposta arriscada que, en vistes dels resultats obtinguts, ha resultat guanyadora.

• Puntuació filmaffinity: 7,8
• Puntuació Marchelo's Wei: (****)

El millor: un documental molt original i personal. El pitjor: els 30 primers minuts.

Slumdog millionaire

Sí, sóc culpable. M'emociono com un nen petit amb pelis com "Slumdog millionaire", que ràpidament situu, sense vacil·lar ni un moment, en el meu Top 10 (que com em diu la Laia, de Top 10 ja té poc, però bé, què hi farem...). Aquest és, pel meu gust, el prototip de film ideal, una pel·lícula a la que no li falta ni li sobra res, un exòtic thriller amorós, un dur reflex d'una societat sense normes, una explosió de sinceritat que emociona i conmou i que, just acabar, et fa pensar: aquesta va directa al meu Top 10! Així és com SENTO "Slumdog millionaire".

Jamal és un jove hindu que es presenta al programa ¿Quiere ser millonario? i, per sorpresa de tots, arriba molt lluny. La policia sospita d'un possible frau, i Jamal explica com i perquè coneixia totes les respostes.

No exagero, els 30 primers minuts d'aquesta pel·lícula són incommensurables: àgils, trepidants, plens d'energia i colors, et deixen clavat a la butaca. I la resta? Doncs també.

"Slumdog millionaire" és la comunió perfecta entre guió, direcció, muntatge i banda sonora. No és una perfecció freda i distant, sinó tot el contrari, el film està ple de vida; la Índia hi juga un paper clau, és un protagonista més. A més, el que veiem d'aquest pais no podria estar més aprop de la realitat. En aquest sentit, i en molts daltres, "Slumdog Millionaire" s'assembla a "Ciudad de Dios", de Fernando Meilleres. El que per mi té gran mèrit és que un britànic hagi aconseguit transmetre les múltiples contradiccions de la Índia, els seus colors, les seves olors.

L'estructura narrativa és una obra d'enginyeria: aparentment segueix un mateix patró, però el director ha sabut introduir de forma exitosa variacions a l'esquema general. Serà que sóc fàcilment manipulable, però jo no veig per enlloc la malèfica intenció manipuladora del Danny Boyle que comenten els detractors de "Slumdog Millionaire". És cert que la pel·lícula té uns quants girs argumentals tant efectius com efectistes, però això és part del joc, i també gràcies a això aquest film ha tingut tant d'èxit. Sí, potser el cine Dogma és més sincer i pur, però a veure qui l'aguanta!!

Aquesta nit "Slumdog Millionaire" té una cita amb els Oscars. 10 nominacions, ni més ni menys. Fins fa poc la meva candidata era "El curioso caso de Benjamin Button" però, com que encara estic a temps de rectificar, el meu vot va cap a la pel·lícula de Danny Boyle. No he vist la resta de candidates, però tampoc em cal. Aneu a veure "Slumdog Millionaire", la disfrutareu.

• Puntuació filmaffinity: 8,2
• Puntuació Marchelo's Wei: (*****)

El millor: és boníssima, original, ho té tot! El pitjor: res

El curioso caso de Benjamin Button

Que gran és el cine! Amb "El curioso caso de Benjamin Button" David Fincher ha creat una d'aquelles històries bigger than life que només Hollywood sap fer tant bé: un conte extraordinari sobre un home que neix, viu i mor sent diferent. Una d'aquelles pel·lícules que anomenem "d'Oscar", que ha rebut ni més ni menys que 13 nominacions, incloent millor pel·lícula, director, guió, actor principal, actriu secundària, entre d'altres. 

Benjamin Button (Brad Pitt) neix el dia en el que s'acaba la 1a Guerra Mundial amb aparença de monstre: tot i ser un nadó, presenta símptomes propis d'una persona de 80 anys. Resulta que la seva vida va a l'inrevés: neix sent un ancià i es va fent jove. Al llarg de la seva vida anirà coneixent a gent, enamorant-se de la Dasy (Cate Blanchett), amb qui viurà un amor impossible, que es veurà dificultat per la seva especial condició. 

Sembla mentida que el director d'aquesta gran pel·lícula sigui David Fincher, autor, entre d'altres, de les magnífiques Seven, El Club de la lucha o Zodiac. Amb el canvi de gènere que ha fet ha demostrat ser un dels grans, capaç de tirar endavant qualsevol projecte que es planteji. "El curioso caso de Benjamin Button" és un film èpic, melodramàtic, molt allunyat, en quant a temàtica, del què havia fet fins ara. Ha composat un clàssic sense caure en histrionismes, com sí va fer recentment Baz Luhrmann amb Australia. 

"El curioso caso de Benjamin Button" és, com les anteriors pel·lícules de Fincher, un film tècnicament impecable, una fita difícilment igualable. Els efectes especials són brutals: el sol fet de que veiem al Brad Pitt en edat avançada i que no ens plantejem ni un moment la veracitat de les imatges demostra l'excel·lent i laboriós treball que s'ha fet. No només això, sinó que la fotografia també és impressionant, composant constantment escenes memorables, una delicia per la vista. Segurament s'emportara un grapat d'Oscars de caire tècnic. 

Pel que fa la història, guarda punts de connexió amb "Forrest Gump" i "Big Fish". La primera, per ser també el protagonista algú diferent que ha de lluitar contra la seva pròpia condició per poder viure; en quant a la segona, per la màgia de la història, que es desprén també en cada un dels fotogrames de "El curioso caso de Benjamin Button". La pel·lícula és molt llarga (165 minuts) però és que és necessari, tenint en compte que s'ha d'explicar tota una vida, de principi a fi. Fins i tot trobo que hi ha alguns moments de la vida del Benjamin Button que queden poc explicats, com el de la relació amb el seu pare, probablement per la retallada que deuria patir el film en la sala de montatge. 

Brad Pitt demostra, una vegada més, que quan té una bona història pot ser un gran actor. A "El curioso caso de Benjamin Button" està especialment moderat (que no innexpressiu), medint cada un dels seus gestos, i transmet molta serenor al seu personatge. En quant a la Cate Blanchett, és una actriu impressionant, d'estranya bellesa, i en aquesta pel·lícula ho fa prou bé.  

No he vist tots els nominats a millor pel·lícula, però tinc la sensació que "El curioso caso de Benhamin Button" té moltes possibilitats de ser la guanyadora. És una pel·lícula que serà recordada, un futur clàssic, que agradarà a gran part del públic i crítica. Espero conéixer la vostra opinió, però crec que en aquesta ocasió estarem tots d'acord. 

• Puntuació filmaffinity: 8,2
  
• Puntuació Marchelo's Wei: (****1/2)

El millor: és gran en tots els sentits! El pitjor: que encara hi hagi molts que questionin al Brad Pitt. 

Valkiria

Ho reconeixo, no tinc imaginació. Em costa imaginar a Tom Cruise com a nazi; també a Tom Wilkinson com a comandant nazi, a la ex-estrella del rock Billy Nighy, i al Kenneth Branagh alias "Mr.Hamlet"... i això que no he vist Valkiria en versió original, perque deu ser curiós veure un nazi que parla amb un anglès d'Oxford! 

Tom Cruise interpreta a "Valkiria" al Coronel Claus Von Stauffenberg (sí, he hagut de tirar de google per escriure bé el nom...), qui va comandar una rebelió per matar a Hitler i fer-se amb el poder. 

Tots sabem el final de "Valkiria". Algú va matar a Hitler? Doncs això... aquest és el principal problema d'una pel·lícula que es concebeix com una sort de thriller de la 2a Guerra Mundial però que no té un dels elements claus d'aquest gènere: la tensió. I és que no hi ha dubte que el fet de saber que tota la preparació duta a terme pels rebels no tindrà èxit fa perdre molt de punch al film.

D'altra banda, com a pel·lícula històrica queda un pèl coixa, tot i la fidelitat amb els fets en els que es basa (segons he llegit), pel fet de plantejar-se com a thriller comercial. Així doncs, la introducció no contextualitza pràcticament gens el moment històric, i es perden molts moments en els preparatius de l'atemptat. En aquest sentit, no resisteix comparació amb pel·lícules com "El hundimiento" o "La lista de Schindler", que sí tenen un enfocament més seriós sobre el tema.

 

Realment no és una mala pel·lícula. És entretinguda, interessant (quina ràbia fa comprovar que van estar tant aprop però no ho van aconseguir), i té alguns moments bons. Les aparicions del Hitler em van semblar de lo millor del film, encara que de tant que ha sortit a la gran pantalla ja no sorprèn trobar actors que s'hi assemblin tant. 

Capítol apart es mereix el Tom Cruise. No el considero un mal actor. De fet, té unes quantes pel·lícules en les que ho ha fet bé: Leones por corderos, Collateral (una de les seves millors actuacions), Magnolia, Minority Report, Nacido el 4 de julio. A "Valkiria" està força insípid. Deixant de banda que costi veure al sectari com a nazi, el seu personatge és totalment inexpressiu, carent de carisma, tot i les ganes amb les que el director li intenta donar protagonisme (com es nota qui posava la pasta!). 

Recomanable pels amants de fets històrics, i/ pels amants dels thrillers... encara que ben pensat, potser cap dels dos us sentireu del tot satisfets! Per sota l'esperat sí està, Bryan Singer prometia més del que ens ha donat. 

• Puntuació Marchelo's Wei (***)
  
• Puntuació filmaffinity: 6,4

El millor: Tom Cruise (és broma!). El pitjor: Bryan Singer sembla que vagi perdent pistonada desde la seva excel·lent "Sospechosos habituales".