Bon nadal!

Bon nadal a tots!

Com fa un temps escric per dir algo que suposo que molts ja us imaginàveu: tot i que no m'agradi, haig aturar "oficialment" l'activitat del bloc, em falta temps i ara mateix no puc dedicar-li l'esforç que voldria. Em sap greu perquè fa força temps que, amb més o menys regularitat, he anat escrivint comentaris de pel·lícules, però no hi ha més a fer!!

Igualment us dic que espero que aquesta no sigui una "mort" definitiva, tinc l'esperança de poder tornar a escriure en un temps! De moment però el que he fet és crear un Twitter del bloc, em podeu buscar per "marcheloswei" o "Marchelo's Wei" i agregar-me, si voleu. Intentaré fer comentaris breus de pel·lícules a través del Twitter... si aprenc a fer-ho funcionar!

Moltes gràcies a tots els qui us heu passat per aquí alguna vegada, i pels vostres comentaris! A tots els qui teniu blocs de cine us seguiré llegint, ens veiem per la bloggosfera!

El secreto de sus ojos

Juntament amb "Up", "El secreto de sus ojos" és la millor pel·lícula que he vist aquest any 2009, i un dels millors trhillers que recordo haver vist mai. Hi ha moltes ocasions en les que recomano un film conscient que no a tothom agradarà. No és el cas. Aquesta s'ha de veure, sí o sí. Indiscutible.

Ricardo Darín interpreta a Benjamín Espósito, secretari d'un jutjat argentí als voltants dels 70 que s'obsesiona amb l'investigació de l'assassinat d'una jove. Els anys passen i el Benjamín no aconsegueix treure's del cap el crim, ni tampoc la companya del jutjat de qui s'enamora.

Només havia vist una pel·lícula de Juan José Campanella, "El hijo de la novia", que és excel·lent. Per això em sembla sorprenent que sigui el mateix director el que firmi "El secreto de sus ojos", una història de tall clàssic típica de thriller que d'entrada sembla tenir poc en comú amb "El hijo de la novia" però que, a diferència de moltes de les pel·lícules d'aquest gènere, desenvolupa els seus protagonistes.

El guió de "El secreto de sus ojos" és impressionant, tant per la trama policíaca com per la construcció dels seus personatges. La història enganxa des de l'inici de la pel·lícula fins el seu final, amb revelació sorpresa inclosa. Hi ha escenes, moments que queden pel record, frases, paraules, mirades, que conmouen amb gran naturalitat. Destacaria per sobre de tots els relacionats amb l'amic del protagonista, el Benjamín, un personatge amb el que es simpatitza ràpidament.

Les interpretacions de la pel·lícula són espectaculars, especialment les del Ricardo Darín (Benjamín Espósito) i Guillermo Francela (l'amic i company de feina del Benjamín). El primer ja el tenim força vist, el tenia per un bon actor però a "El secreto de sus ojos" em va deixar impressionat, la seva subtil actuació es mereix tots els reconeixements que se li puguin donar i més. En quant al segon, Guillermo Francela, és un actor que no coneixia però que em va encantar, fa a la perfecció d'anti-heroi diverit.

Realment no sabria trobar aspectes negatius a aquesta pel·lícula, m'ha sorprès molt positivament. Tot i que se'n parli poc, probablement per no provenir de Hollywood, és una obra mestra indiscutible.

• Puntuació filmaffinity: 8,3
• Puntuació Marchelo's Wei: (*****)

El millor: tot. La millor escena, la de les fotografies.

Ágora

Ahir nit vaig passar una gran estona veient "Ágora", una pel·lícula que combina a la perfecció l'entreteniment amb un missatge anti-fonamentalisme i la divulgació d'un personatge (Hipatia) i context històric força desconeguts.

"Ágora" es sitúa en l'Alexandria del segle IV DC, on conviuen en conflicte pagans, cristians i jueus. Hipatia és una filòsofa-astrònoma que tracta d'esbrinar els secrets del sistema solar, a l'hora que pacificar la situació de confrontació religiosa existent en la població.

Alejandro Amenábar va confirmant, pel·lícula a pel·lícula, que és l'Steven Spielberg espanyol. Comparteix amb ell un ull clínic per crear films comercials (només cal veure el cas d'Ágora, que en menys d'una setmana s'ha convertit en el film espanyol més vist de l'any) sense deixar d'impregnar en les seves pel·lícules la seva visió del món. Com a l'Spielberg, molts el titllen d'efectista, i probablement tinguin part de raó, però el que és indubtable és que és un director més que efectiu.

L'argument d'Ágora gira al voltant de dos temàtiques ben diferenciades, l'Astronomia i el conflicte religiós, que el guió firmat pel Mateo Gil sap conjugar a la perfecció. La pel·lícula denúncia les conseqüències negatives del fanatisme regiliós (un aspecte més que actual) i de no plantejar-se les creencies, i ho contrasta amb la mentalitat oberta d'Hipatia, una dona que contínuament es pregunta el perquè de les coses, i que no accepta abraçar cap fe. Diuen que "Ágora" no ha trobat distribuidora a Itàlia i als EUA per la pressió exercida pel Vaticà i el lobby conservador americà, respectivament, per la imatge que es dóna dels cristians. La veritat és que Amenábar no té un interès especial en criticar el cristianisme, sinó més aviat qualsevol tipus de creència que comporti la confrontació amb qui no la comparteix.

Tècnicament "Ágora" és un film espectacular, es noten els 50 millons d'euros invertits. El director demostra el seu virtuosisme en les escenes de guerra, amb plans aèris impossibles i un ritme accelerat però que permet veure el què està passant. La recreació de l'època és impecable, i recorda molt a l'aconseguida per la grandíssima sèrie de la HBO "Roma". La banda sonora de Dario Marinelli (Expiación) és també excel·lent.

L'aspecte on més falla la pel·lícula és, sens dubte, en l'actuació d'algun dels seus protagonistes. Així, Oscar Isaac, l'actor que fa d'Orestes, demostra constantment no estar al nivell exigit per una super-producció com aquesta, amb un recital d'expressions molt poc creibles. Tres quarts del mateix succeeix en el cas de Max Minghella, qui fa de Davo, un personatge complexe que li va gran. En contrast a aquests errors de cast, atribuibles probablment a no tenir pressupost per contractar millors actors, tenim a una gran Rachel Weisz fent d'Hipatia.

Definitivament "Ágora" és un film més que recomanable. Probablement rebrà més crítiques de les habituals pel fet de ser espanyola i donar una mala imatge del cristianisme (la que es mereix), però això no treu que Amenábar ha confirmat, una vegada més, que és el director espanyol amb més projecció internacional.

• Puntuació filmaffinity: 7
• Puntuació Marchelo's Wei: (****)

El millor: Hipatia i el missatge de la pel·lícula, evident però necessari i més que actual. El pitjor: algun dels actors protagonistes.

Inglorious Basterds

Quin paio més gran, el Quentin Tarantino! Probablement és un dels directors de cinema actuals que té una major llibertat creativa a l'hora de tirar endavant les seves pel·lícules. Sempre ha fet el què li ha donat la gana, i aquesta és la seva gran virtut que el fa ser tant gran. Ha creat escola, un estil propi, "tarantinià", marca de la casa, inconfusible. 

Aldo Raine (Brad Pitt) és un jueu-tinent-americà responsable de capitanejar l'esquadró dels bastards, un equip de jueus que té una única missió: matar nazis. Al voltant d'aquests bastards pivoten les històries creuades de "Inglorious Basters".

"Inglorious Basterds" és una genialitat més de Quentin Tarantino. Una vegada més ha jugat fort, al fer una pel·lícula bèl·lica sobre la 2a Guerra Mundial en la que revesteix la història per tots coneguda, utilitzant un to a estones còmic com és habitual en ell, i tirant de diàlegs absurdament memorables. El millor de tot és que per fi podem veure una pel·lícula en la que els jueus no són els vençuts, són cruels assassins de nazis.  

La pel·lícula està dividida en capítols, com succeïa a Pulp Fiction i Kill Bill. Dels 5 capítols n'hi ha de boníssims i d'altres que no tant, sent el film en ocasions irregular. El guió de "Inglorious Basterds" no és probablement tant brillant com el de Pulp Fiction o Kill Bill 2, però igualment ens regala moments espectaculars.  Personalment vaig trobar impressionant la tensió del primer capítol, excel·lentment rodat i contemporitzat, amb una gran direcció d'actors. 

I és que un dels punts forts i denominador comú de les pel·lícules del Tarantino són les actuacions dels seus intèrprets, que sempre donen el millor de sí mateixos. En el cas de "Inglorious Basterds" destaca el divertidíssim i extremat paper del Brad Pitt, amb un to de veu sencillament genial, i també l'alemany que interpreta al nazi Hand Landa. 

No exagero si afirmo que mai havia vist un film en el que fos tant imprescindible la versió original. Els canvis d'idioma (anglès, alemany, francès i italià) juguen un paper bàsic en el guió de la pel·lícula, i no m'imagino com es pot doblar una conversa a un mateix idioma, quan se suposa que el que escolta no entén el que parla... A més, en versió original es pot gaudir d'un dels moments més divertits de la pel·lícula, el Brad Pitt dient "adivedercci" amb accent yankee.

Estic convençut que "Inglorious Basterds" tindrà el seu nombrós grup de detractors, tant convençuts com que els fans de sempre de Tarantino, com és el meu cas, estaran contents d'haver disfrutar d'un espectacle únic que, per desgràcia, es repeteix en menys ocasions de les que voldríem. 

• Puntuació filmaffinity: 8
  
• Puntuació Marchelo's Wei: (****1/2)

El millor: per fi algú ridiculitza i castiga als nazis i al malparit del Hitler! El pitjor: al ser un film llarg hi ha moments "no tant genials". 

Distrito 9

"Distrito 9", estrenada recentment, s'està convertint en un petit fenòmen, una relativament modesta pel·lícula de ciència ficció que, apadrinada pel nou Rei Midas Peter Jackson, està guanyant el reconeixement de la crítica, arribant-se a afirmar que ha suposat una revolució similar a la de Matrix. N'hi ha per tant? No, però tot i així, és un film força interessant de veure (sobretot la primera part). 

1982: a Johannesburgo arriba una nau alienígena, i allà s'hi queda. Les autoritats decideixen tancar els alienígenes que troben i tancar-los en un camp de refugiats. Mica en mica la convivència es va complicant, i el govern busca la solució que menys incomodi als seus ciutadans. 

Al parlar de "Distrito 9" cal distingir clarament entre la primera part de la pel·lícula i la segona: 

La primera part del film, rodada en format de fals documental, és sens dubte el millor de la pel·lícula. En aquest inici se'ns mostra com viuen els extraterrestres, la discriminació que pateixen, en un clar paral·lelisme amb l'apartheid que van viure milers de sud-africans. És un retrat original, cínic, d'humor negre, i molt inquietant. L'estil documental assegura l'inmersió en la pel·lícula, fent creibles uns fets tant fantasiosos com els de l'horrorosa Independence Day. 

La segona part de la pel·lícula, que comença amb un esdeveniment que marca clarament al protagonista del film, un anti-heroi, és clarament inferior. La originalitat de la primera part es perd, i el que havia començat pràcticament com un drama social esdevé una pel·lícula d'acció-ciència ficció mil vegades vista. Entretinguda, però mil vegades vista, que no destaca ni per la originalitat del guió ni tampoc pels efectes especials, al ser una producció relativament modesta. 

En el pla actoral destaca el desconegut protagonista (físicament no us recorda l'Spike Jonze), en un paper molt intens i dramàtic, un repte que supera amb nota. La resta d'actors són també desconeguts, propis d'un film de Sèrie B. 

Realment valorant el film en el seu conjunt, és una pena que hi hagi una baixada de nivell tant important entre la primera part i la segona part, ja que és una pel·lícula diferent que val la pena veure. No és una revolució, però sí una bona, encara que irregular, pel·lícula que mostra les bones maneres d'un director debutant que ha començat amb bon peu. 

• Puntuació filmaffinity: 7,1
  
• Puntuació Marchelo's Wei: (***)

El millor: la primera part de la pel·lícula. El pitjor: la segona part...

Mapa de los sonidos de Tokyo

Avui estic de sort: escriure sobre una pel·lícula de la Isabel Coixet és crear un debat segur, ja que és una d'aquelles persones que no deixa indiferent a ningú. Com ja vaig comentar amb motiu d'Elegy, m'és absolutament igual com és la Coixet-persona. Com a directora de cinema em sembla prou interessant, i té una filmografia destacada.

En David (Sergi López) és el propietari d'una vinicoteca a Tokyo que coneix a la Ryu (Rinko Kikuchi), la dona que l'ha d'assassinar. La necessitat els junta i a partir d'aquí viuen una història que és millor no explicar.

"Mapa de los sonidos de Tokyo" és un film d'allò més suggerent i especial, un puzzle amb peces precioses però que en moltes ocasions no acaben d'encaixar. Sempre s'ha dit que sense un bon guió una pel·lícula no pot ser bona, i en el cas de "Mapa de los sonidos de Tokyo" aquest debat té molt de sentit.

El guió firmat per la Coixet és extremadament esquemàtic en la construcció de personatges i, en algunes escenes, les línies de diàleg sonen ridícules. A "Mapa de los sonidos de Tokyo" es parla molt poc, seguint la tradició nipona d'insinuar amb imatges i no paraules, al pur estil del xinès Won Kar Wai, però el poc que es diu és en termes generals massa simple, inocu, inofensiu.

L'esquematisme dels personatges és un encert en els secundaris que circulen per la pel·lícula, especialment el tècnic de so, però suposa un llast per la parella protagonista, si bé el personatge de la Ryu és misteriós i compta amb la gran actuació de la Rinko Kikuchi.

En quant al David, el personatge interpretat pel Sergi López, mereix un punt i apart. Ell protagonitza els moments menys creibles del film, i això és culpa tant del guió escrit per la Coixet com del propi Sergi López. Diu la Coixet que va escriure aquest personatge pensant en el Sergi López, i aquest és el primer error, ja que físicament no encaixa amb la sexualitat que hauria de desprendre el David. A més a més mai s'acaba d'entendre perquè fa el que fa, sent el que sent, i el seu comportament és massa de "macho ibèric" com per ser un català que s'ha adaptat a la vida japonesa. Ben pensat, la Coixet ha tingut més encert al dibuixar la cultura japonesa que no pas la occidental, que teòricament hauria de conéixer millor. 

En l'apartat d'aspectes positius cal destacar la brillant conjunció entre el sons de Tokyo i la seva bellesa, així com l'excel·lent muntatge de les imatges. L'aspecte estètic del film està molt treballat i, almenys per mi, en justifica el seu visionat.

Reprenent el debat anterior, personalment considero que sense un bon guió no pot existir una bona pel·lícula, i per això "Mapa de los sonidos de Tokyo" és un film imperfecte. Ja per acabar, comentar que és totalment imprescindible veure-la en versió original: jo vaig cometre l'error de veure-la doblada, i el Sergi López doblant-se a ell mateix és insoportable, una broma de mal gust. No exagero. 

• Puntuació filmaffinity: 5,5
  
• Puntuació Marchelo's Wei: (***)

El millor: el tècnic de so i l'apartat audiovisual del film. El pitjor: Sergi López doblant-se a ell mateix...

Enemigos Públicos

Decepcionat, fred, indiferent i amb son. Així és com he acabat el visionat d'"Enemigos Públicos", i ara us explicaré perquè:

 

Decepcionat: tothom esperava molt d'aquesta pel·lícula, i jo també. Michael Mann és un director que m'agrada, té una força visual impressionant, i ja des de que vaig saber que es faria un trhiller de gàngsters protagonitzat per Johnny Depp i Christian Bale, esperava amb ganes veure "Enemigos Públicos". Volia, per tant, veure una obra mestra, i per això la decepció ha estat més gran. En la meva humil opinió, "Enemigos Públicos" no és més que un film correcte, excel·lentment rodat i fet amb gust, això sí.

 

Fred: les pel·lícules del bo del Michael Mann acostumen a ser fredes, però aquesta s'emporta el premi, et deixa congelat. Les pulsacions de "Enemigos Públicos" es mantenen inalterables al llarg de tota la pel·lícula, no hi ha un sol clímax (ni al final, que pel què succeeix hauria d'emocionar). Val a dir que l'inici del film és brillant, molt similar al de "Batman: El caballero oscuro"; en aquest, se'ns presenta de forma inmillorable al protagonista de la pel·lícula, John Dillinger (Johnny Depp), un carismàtic lladre de bancs. Un cop passats aquests 10 primers minuts, "Enemigos Públicos" entra en un ritme constantment ensopit o ensopidament constant.

 

Indiferent: així és com m'ha deixat la pel·lícula i, més concretament, el protagonista John Dillinger (tot i un esforçat Johnny Depp) i el seu perseguidor, interpretat amb professionalitat però poca gràcia pel Christian Bale. El guió profunditza poquíssim en el caràcter del Dillinger, i això fa que en cap moment ens sentim implicats amb tot el que li passa al llarg de la pel·lícula.

 

Amb son: el metratge del film és excessiu (140 minuts), i si tenim en compte que el ritme és monònton, i que en cap moment t'arribes a endinsar en la pel·lícula... doncs això, a mi em van entrar ganes de posar-me a dormir.

 

És possible que hagi estat excessivament crític amb "Enemigos Públicos", però entenc que als bons directors se'ls ha d'exigir més. És millor que moltes altres pel·lícules, està clar, però no serà recordada gaire temps. Bé, almenys per mi.

• Puntuació Marchelo's Wei: (***)
  
• Puntuació filmaffinity.com: 6,4

El millor: la factura tècnica impecable. El pitjor: la vaig veure fa dues setmanes i ja no recordo gaires escenes de la pel·lícula...