Twitter del bloc

diumenge, 9 de març de 2008

Cometas en el cielo

Hassan rules

"Cometas en el cielo" és la nova pel·lícula de Marc Foster, prometedor director (Monster's ball, Descubriendo nunca jamás, Más extraño que la ficción), que adapta el best seller de Khaled Hosseini. No he tingut l'oportunitat de poder llegir encara el llibre, però pel que m'ha dit la Laia, la pel·lícula és bastant fidel, tot i que canvia inexplicablement alguns fets i se'n deixa molts altres. Independenment de si és millor el llibre o la pel·lícula (normalment en aquests casos l'habitual és que agradi més el llibre), a mi em va agradar força "Cometas en el cielo".
Sobre la trama, com estic fent últimament, explicaré ben poc, per tal de no donar a conèixer parts importans de l'argument: Amir i Hassan són dos amics que viuen a Kabul i que, per determinades circumstàncies, es separen (primera part). L'Amir se'n va del país amb l'arribada dels comunistes i posteriorment quan hi torna es troba amb un Afganistan controlat pels talibans (segona part).
El tema clau de la pel·lícula és l'amistat entre l'Amir i el Hassan, tot el que suceeix gira al seu voltant. És una història maca, emotiva, poètica i entretinguda, que de passada ens explica, encara que bastant per sobre, el context històric d'Agfanistan. No ho dic com una crítica, de fet, crec que és un encert no haver-se excedit amb temes polítics, ja que hauria perdut pes el component íntim de la història.
El millor de la pel·lícula és, sens dubte, el Hassan: tot i ser el criat de l'Amir, l'estima que sent per ell trascendeix les diferències socials. És un personatge pur, tant o més com el mític Dersu Uzala. Com mostra en vàries escenes de la pel·lícula, el Hassan faria qualsevol cosa per fer feliç a l'Amir. D'altra banda, l'Amir fa bastanta ràbia, perquè no dir-ho, sobretot en la primera part del film (personalment si em surt un fill així m'exilio a la Patagonia). És un covard i mentider, tot i que al final, ja d'adult, s'intenta redimir dels seus actes. Pel que fa als personatges, també es destacable el pare de l'Amir, una persona honrada, pura, amb principis, la cara oposada del seu fill, com queda demostrat en una escena en la que el pare defensa a una noia jugant-se la vida i l'Amir li demana que calli.

Tècnicament "Cometas en el cielo" és poesia. Les escenes en les que tenen lloc els combats d'estels són brillants, i les vistes de Kabul, amb montanyes nevades de teló, impressionants. Marc Foster demostra un cop més que cuida al màxim l'estètica de les seves pel·lícules (o no són brillants en aquest sentit Tránsito, Descubriendo Nunca jamás i Más extraño que la ficción?). Kabul es veu i sent molt viu, i desprèn l'olor dels països àrabs. La banda sonora de l'espanyol Alberto Iglesias és molt bona, justament nominada per la recent edició dels Oscars.


Coincideixo amb el Martí amb que la primera part de la pel·lícula, en la que l'Amir i el Hassan són petits, és millor que la segona. La primera part està plagada d'escenes genials (la lectura de contes, el cine, la violació, el "llançament de tomàquets", i l'affair del rellotge, entre d'altres), és més emotiva i té el Hassan d'estrella. En el segon acte se'ns mostra un Afganistan controlat pels talibans, tot i que, com ja he dit, passa molt per sobre pel context polític. Això sí, hi ha una escena de lapidació en un estadi que és realment impactant. Tot i així, la pausa, poesia i encant que té la primera part no la té la segona. Hi ha escenes que es resolen massa ràpid (sobretot la que té lloc a la presó taliban), i d'altres que podrien haver estat més emotives.

En conjunt "Cometas en el cielo" és una pel·lícula que val l'entrada. Té escenes precioses (el Hassan demanant a l'Amir que li llegeixi un conte), d'altres impactants (la de la violació és brutal i la de la lapidació també) i també d'emotives ("por ti lo haría mil veces"), encara que menys de les previstes. Podria haver estat millor, però sens dubte és un altre encert en la curta però molt bona carrera de Marc Foster. El final enganya, ja que pot semblar fet sota el patró de Hollywood però no és tant feliç com sembla: a l'Amir li queda un llarg camí per aconseguir la redempció, i el Sorab, tot i els esforços, les passa canutes per somriure.

  • Puntuació filmaffinity: 7,2
  • Puntuació Marchelo's Wei: Notable

El millor: el Hassan, Kabul, els estels, la fotografia. El pitjor: quin covard l'Amir! La segona part no és tan bona com la primera, encara que està prou bé.

El tràiler està currat, però té un SPOILER brutal. Pels qui hagueu vist la pel·lícula, comproveu com els qui fan els tràilers manipulen l'argument: sembla que sigui una peli de guerra, i res més lluny de la realitat!



4 comentaris:

Martí ha dit...

Mare meva, és bestial això del tràiler. Sort que la vaig veure la peli sense haver-lo vist, pq realment et destripa unes quantes coses. El mega spoiler que dius tu (ja m'imagino al que et refereixes) és un escàndol.

D'altra banda, si et fixes plantegen la peli a partir de la segona part. Com ja vaig dir al meu comentari, està clar que des del punt de vista yanqui ven molt més la típica història que ja hem vist mil cops del tio que torna al seu país, amb un objectiu com aquest, superant els temors que tenia de petit, etc etc... que no pas el poetisme de la primera, que en realitat és lo millor de la peli.

En fi, que res a veure la sensació que dóna el trailer amb el que veritablement és la peli. És més, diria que la meva percepció de la peli ha millorat després de veure això. Quins manipuladors...

Anònim ha dit...

Edu:

com el marcel,a mi tb em va sembla una bona peli, si be coincedeixo que la primera part de la peli es força millor que la segona,el conjunt em va semblar molt correcte.realment la infancia dels dos amics es molt xula,i realment el hassan roba el cor a l'espectador.
pel que fa a la situació de l'afganistan del any 2000,em sembla adequat i totalment normal k exposin situacions d'execucions publiques perque basicament es l'unic k feien,apart de resar.i k cony, tot el que sigui criticar l'islam extremista es molt ben rebut.putus talibans, la ONU els hi construeix un camp de futbol i els tius va i foten execucions.

jo he trobat que es una bona peli i la historia es molt maca.pel k fa a la pressumpta mano negra de la productora, es possible k vulgui demostrar k als USA es viu de puta mare i es el pais de la llibertat etc., pero es k realment si es fa una interpretacio mes planera,com diu el marcel,es viu millor a qualsevol lloc abans k afganistan.per cert genial el brindis fuck russia

per cert tema trailer, casi que jo el treuria marcel, perque sino ja no cal anar a veure la peli.

Cristina ha dit...

Uffff aquesta pel.lícula em va emocionar. Quin sentit de l´amistat tan fort. Hassan ens va enamorar a tots. Coincideixo en que la primera part supera en molt a la segona. Felicitacions pel teu bloc.

Anònim ha dit...

Criis:
Buahh! avui he vist la pelii es brutal ma encantat, m'agrdariaa que em facilitessiu el text de la carta que en Hassan deixa per l'Amir i aquest la llegeiex quan trona al seu país.
Gràcies, i felicitats pel bloc, molt currat!

 
anar a dalt