El intercambio

Com ja he dit en vàries ocasions en aquest bloc, el que està fent Clint Eastwood pel món del cinema és impressionant. No hi ha director més regular en l'excel·lència. Com a mostra, les seves últimes pel·lícules: El intercambio, Gran Torino, Bandera de nuestros padres, Cartas desde Iwo Jima, Million Dollar Baby, Mystic River...

"El intercambio" se'm va escapar quan la feien en el cinema (em feia una mica de mandra per l'Angelina Jolie, una actriu que no m'agrada gaire). Un cop vista, em sembla totalment incomprensible que no fos nominada en la última edició dels Oscars. És un drama-trhiller perfecte, al nivell de les millors pel·lícules d'Eastwood, genial (per sencilla) direcció i amb grandíssimes actuacions (excepte la Jolie).

L'Angelina Jolie interpreta una mare que perd al seu fill quan se'n va a treballar. Després de llargues investigacions, la policia li entrega un nen que no és el seu fill i intenta, per totes, tapar el seu error. Ella lluita per denunciar l'error comès, però la policia farà el que sigui per silenciar-la.

Com ja havia fet amb "Mystic River", Clint Eastwood parteix d'una història típica de trhiller per composar un drama familiar brutal i perturbador, una dura crítica a la corrupció de la societat (i en particular de la policia), que enganxa moltíssim i passa volant, tot i el seu llarg metratge (140min). Pocs directors reflecteixen tant bé com l'Eastwood la complexa moral humana, la doble moral, els grisos, els matisos, en contrast amb els blancs i negres de les pel·lícules del Michael Bay. I pocs directors tenen tant d'art càmera en mà: en aquest film hi ha unes quantes escenes per recordar, però em quedo amb una en la que a un policia se li crema el cigarro que encén per fumar. Els qui l'hagueu vist la recordareu.

A part del seu excel·lent guió el punt fort de "El intercambio" el trobem en les actuacions dels secundaris, capitanejats per un mesurat John Malkovich, al qui segueix un sorprenent Jeffrey Donovan (que interpreta l'odiós policia que li fa la vida impossible a la Jolie). L'Angelina Jolie s'esforça molt, com és habitual en ella, però no me la crec: té una veu horrorosa, i exagera massa. Es nota que es vol treure l'etiqueta de sex symbol, però li queda un llarg camí per recórrer (tot i el seu Oscar).

M'ha sorprès lo bona que és "El intercambio", probablement perquè vaig cometre l'error de pensar que si a l'Eastwood no el nominaven a l'Oscar era per haver baixat el nivell. Ni molt menys, tot i la seva avançada edat, aquest home està en plena forma! Ah, i ara està rodant un film sobre el Mandela (basada en el famós llibre de John Carlin "El factor human") que té molt bona pinta, amb el soso del Matt Damon i el gran Morgan Freeman.

• Puntuació filmaffinity: 7,6
• Puntuació Marchelo's Wei: (*****)

El millor: sóc jo o és molt molt bona? El pitjor: la Jolie.

My blueberry nights

Wong Kar-Wai és, sens dubte, un dels autors més interessants en el panorama cinèfil actual. Els seus films són inimitables, desprenen classe, magnetisme i, com els llibres del gran Yukio Mishima, primen la subtil insinuació, tot el contrari que les super-produccions que ens venen de Hollywood, que abusen de l'ús de la majúscula, la negreta i el subratllat.

"My blueberry nights" és la primera incursió de Wong Kar-Wai al cinema occidental, fent ús d'actors de parla anglesa tant reconeguts com Jude Law, David Starhain, Natalie Portman o la

cantant Norah Jones. Tot i així, la pel·lícula no perd les notes característiques del director, la seva essència, si bé no està al nivell d'altres films seus com Chunking Express, 2046 o In the mood for love.

Una noia (Norah Jones) coneix al propietari d'un bar (Jude Law) el dia en el que la relació amb la seva parella s'acaba. Al mateix temps, i també per això, la noia decideix voltar pels Estats Units, en un viatge en el que intentarà retrobar-se amb ella mateixa, i en el que coneixerà gent força peculiar.

El començament de "My blueberry nights", que té lloc en el bar on treballa el personatge interpretat per Jude Law, és genial. És digne d'elogi l'ús que fa el director d'un espai tant petit i tancat, però que a l'hora transmet una gran calidesa i tranquilitat: és el millor exemple de que el cinema, en ocasions, pot ser ART, en majúscules. Aspectes tècnics a part, la presentació dels personatges del Jude Law i la Norah Jones és perfecte.

Una vegada la noia decideix fer el seu viatge en busca del somni americà, moment en el qual el film clarament es converteix en una road movie, el film perd benzina. Analitzant els motius, considero que el principal "culpable" és el personatge interpretat per la Norah Jones, la protagonista de la pel·lícula que, parlant clar, no té sang a les venes. Ella va coneixent gent i va marxant dels llocs on resideix sense deixar rastre en ningú, i això fa que en determintats moments de la pel·lícula et domini la indiferència, i es perdi l'atmòsfera magnètica tant atractiva que consegueix crear el brillant inici del film, i que no es recupera fins els 5 minuts finals (impressionant l'escena que tanca la pel·lícula!). Wong Kar-Wai no es caracteritza per implicar-se massa amb els seus personatges, però en aquest cas s'ha passat de neutral.

En el terreny interpretatiu, cal parlar de Norah Jones, una excel·lent cantant que en aquesta ocasió fa d'actriu. La veritat, la seva actuació em va deixar tant indiferent com el seu personatge, m'agradaria veure-la interpretant un paper amb més caràcter. Jude Law, Natalie Portman, Rachel Weisz, David Starhain tenen papers petits i, com a grans actors que són, compleixen sense problemes.

Esperava tantíssim de My blueberry nights, tenia tantes ganes d'entronar-la, que no he pogut evitar decepcionar-me un pèl. És un film preciós, poètic a més no poder, formalment brillant de dalt a baix però que, per desgràcia, no m'ha emocionat com esperava que ho fes.

• Puntuació filmaffinity: 6,8
• Puntuació Marchelo's Wei: (***1/2)

El millor: tot i que no ho pugui semblar pel meu comentari és molt bona! El pitjor: dels grans directors sempre s'espera veure una obra mestra, i aquesta no ho és...

Ángeles y demonios

La veritat és que no tenia previst veure aquesta pel·lícula, "El Código da Vinci" i el pentinat del Tom Hanks m'havien semblat horrorosos... no obstant això, estem en plena època de blockbusters, i per veure-la un diumenge per la tarda, "Ángeles y demonios" no deixa de ser una bona opció. És un film normalet que no destaca en res especial, però que diverteix lo just per no considerar que has tirat els diners pagant l'entrada. 

En la Ciutat del Vaticà, el Papa mor i els Illuminati, un grup de fanàtics, segresta a 4 cardenals per tal d'assassinar-los públicament. La policia del Vaticà pensa en Robert Langdon (Forrest Gump, vull dir, Tom Hanks) per tal de que trobi, a contra-rellotge, als 4 cardenals abans de que els matin. 

Les pel·lícules de l'excessivament odiat Ron Howard acostumen a ser previsibles, i en aquest cas no podia ser menys. "Ángeles y demonios" és previsible perquè, com succeeïx en tots aquests thrillers, juga a ser imprevisible, sobretot al final del film. Que el dolents o els dolents no siguin els que semblen ser és previsible, i sembla que sigui un requisit indispensable a l'hora de fer aquest tipus de pel·lícules. A mi personalment aquest recurs efectista em comença a cansar, com també em cansa el que després d'un d'aquests girs sempre s'hagi d'explicar tot amb pèls i senyals. 

No només és previsible en això, sinó també per l'estructura repetitiva de la pel·lícula: Tom Hanks busca pista - Tom Hanks busca cardenal, així, en quatre ocasions. Sort que no paren de passar coses, perquè sinó es faria molt avorrit. De fet, cap al final la pel·lícula pateix una important baixada de ritme, degut al seu excessiu metratge (138 minuts!): un film tant llarg ha de ser o molt entretingut o molt bo (o les dos coses) per no fer-se pesat, i no cal dir que "Ángeles i Demonios" no té aquesta sort. 

Entrant en el terreny de les actuacions, cal parlar de l'interpretació d'un gran actor, el Tom Hanks: lamentable. Sí, lamentable, encara que una mica menys que a "El Código da Vinci", gràcies a una petita millora en el seu pentinat. Al bo del Tom no li va gens aquest paper, i per això es passa tota la pel·lícula dedicant-nos una ganyota rere l'altra, pot ser per recordar-nos els seus temps de Big o Splash!. De la resta d'actuacions: Ewan McGregor, soso, com gairebé sempre; Stellan Skarsgard, sobreactuat i desaprofitat. 

En definitiva, un blockbuster decent, i poc més. Si busqueu diversió fast food us recomano veure abans "Star Trek" que aquesta, clarament és més bona. 

• Puntuació filmaffinity: 6,4
  
• Puntuació Marchelo's Wei: (***)

El millor: "Ángeles y demonios" millora "El Código da Vinci". El pitjor: era molt fàcil millorar "El Código da Vinci". 

La princesa Mononoke

(si la teva intenció és llegir aquest comentari, et suggereixo que abans obris el video de youtube que he penjat al final: no cal que el miris, amb escoltar n'hi ha prou)

Tot i considerar "El viaje de Chihiro", del gran Hayao Miyazaki, una obra mestra indiscutible i una de les meves pel·lícules preferides, fins fa ben poc no havia vist "La princesa Mononoke", una altra obra rodona, tant o més bona que l'anterior; un film perfecte, madur, emotiu, que demostra que les pel·lícules d'animació no sempre són pels més petits.

L'Ashitaka és un jove príncep d'un poblat del Japó rural que és ferit per un porc senglar endimoniat. Per tal d'evitar morir a causa de la maledicció del porc senglar, fa un llarg viatge en busca de l'Esperit de la Naturalesa, on coneix a la princesa Mononoke, veient-se inmers en una lluita entre les forces de la naturalesa i els éssers humans.

Com haureu vist, la història de "La princesa Mononoke" està plena d'imaginació, i beu de la mitologia japonesa, com també succeïa a "El viaje de Chihiro". Esperits, animals que parlen, arbres que es mouen... seria un error confondre's i pensar que estem davant un film infantil: és fantàstic, sí, però adult i profund. El missatges de la pel·lícula són múltiples, i de ben segur que ja han estat motiu d'estudi. El més clar és ecologista/pacifista: l'ésser humà ha de saber conviure amb la naturalesa, respectant-la. També hi trobem una certa nostàlgia per lo tradicional, un dilema típicament japonés, una societat que ha de conviure amb la contradicció de voler ser puntera en quant a modernitat i tecnologia però sense perdre els estrictes valors pels quals es regien les generacions passades. Val a dir que en ambdós casos Miyazaki sembla optar per l'equilibri.

L'art del Miyazaki com a director d'aquesta pel·lícula és impressionant. En la meva opinió, se l'hauria de valorar no només com un excel·lent dibuixant, sinó també com un gran director i guionista, amb independència de que els seus films siguin o no animats. Personalment disfruto del lirisme i bellesa del traç del Miyazaki, ja que evoca unes sensacions que serien difícilment igualables utiltzant actors de carn i óssos. Com exemple de tot això, la que per mi és la millor escena del film, la primera trobada en el riu entre l'Ashitaka i la princesa, genial!

Capítol a part mereix la banda sonora, del per mi fins ara desconegut Joe Hisaishi, que està al nivell dels més grans compositors del setè art. A "La princesa Mononoke" demostra un gran versatilitat al combinar temes èpics, d'una força brutal, amb d'altres íntims que posen la pell de gallina.

(Si heu escoltat el video de Youtube que heu penjat fins el final ho haureu comprovat!)

Suposo que amb tot l'anteriorment dit no he fet més que fomentar la meva fama de ser excessivament benevolent comentant films, però bé, volia deixar clar que, per mi, és una pel·lícula que s'ha de veure sí o sí. Gràcies Dani pel descobriment!

• Puntuació Filmaffinity: 8
• Puntuació Marchelo's Wei: (*****)

El millor: és una obra artesanal cuidada al màxim detall, feta amb gran sensibilitat.

Tema principal de la pel·lícula

Tràiler

Star Trek

Vagi per davant que no sóc seguidor de "Star Trek", mai m'ha atret l'estètica trekie.  De petit havia vist la sèrie, però tampoc la recordo massa, la veritat. Així que si vaig decidir veure la pel·lícula nº11 de la saga "Star Trek" va ser pel seu director, el creador de la grandíssima "Lost", J.J.Abrams. Ben pensat, aquesta sèrie és la seva gran fita, si tenim en compte que aquest bon home ha firmat el guió d'Armaggedon...

Les crítiques han estat excessivament generoses amb "Star Trek". És cert que és molt entretinguda, que està molt ben feta, però no deixa de ser un blockbuster pre-fabricat que, encara que costi d'admetre*, està més aprop de "Transformers" (de fet, els guionistes són els mateixos) que del Batman de Christopher Nolan, per posar un exemple.

*Pot ser un crim comparar l'idolatrat J.J.Abrams amb l'odiat Michael Bay. 

L'estudiant Kirk és un noi rebel però amb un gran potencial; per determinades circumstàncies, haurà de fer front al romulià Nero, a bord de l'USS Enterprise, juntament amb el seu colega de les orelles èlfiques, Spock. 

J.J.Abrams ha demostrat amb "Star Trek" que és un tio molt llest. Segons diuen, el film és fidel a l'herència trekie. No només això, sino que qui no és fan (com és el cas d'un servidor) ho entén tot perfectament, ja que el film comença amb els inicis dels protagonistes de la saga. D'aquesta manera, J.J.Abrams consegueix emocionar els trekies (a qui no li agrada veure créixer els seus herois?), i deixar la porta oberta per fer unes quantes pel·lícules més. 

S'ha de reconéixer que tècnicament "Star Trek" és una pel·lícula impressionant, i que això fa sumar molts punts al film. El millor de tot és que els efectes especials són els adequats en cada moment, ni sobren ni falten, com sí succeïa en les últimes pel·lícules de "Star Wars" o en el "King Kong" de Peter Jackson, on hi havia moltes escenes, masses, en les que es notaven en excés les ganes de lluïment dels programadors informàtics de torn (o dels productors, a qui els encanta fardar!).  

El ritme de "Star Trek" és vertiginós, similar al de "Misión Imposible III", dirigida també per J.J.Abrams. Certament la pel·lícula no es fa en cap moment avorrida, però no recordo un moment que m'emocionés de veritat (a lo millor m'ha contagiat l'insípid de l'Spock).

Lluny de foscors, a "Star Trek" trobem constants bromes que trenquen amb el to adult que podria haver tingut el film. Aquesta fòrmula, utilitzada amb gran encert en els films d'Indiana Jones i la saga Star Wars, es fa en ocasions pesada, i resta dramatisme a la pel·lícula. Les divertides aparicions del Simon Pegg (Arma Fatal) no fan més que confirmar l'anterior: hi ha un moment que més que una pel·lícula de ciencia-ficció, "Star Trek" sembla un capítol de "Little Brittain" o "The Office". 

La tria del repartiment em sembla encertada: no sé si els actors escollits s'assemblen als "originals", però no desentonen. Això sí, en el meu parer, no hi ha cap gran actuació, com he llegit en alguns comentaris. Això sí, les aparicions d'Eric Bana, un gran actor, com a dolent de la pel·lícula, són curtes però imponents, sobretot per la veu. 

"Star Trek" val la entrada, però no ens enganyem, no deixa de ser cinema palomitero sense cap pretensió. I que consti que jo m'ho passo de conya veient aquest tipus de cine! Em dóna la sensació (i això és parlar per parlar) que les anteriors pel·lícules de "Star Trek" eren tant dolentes, que per això aquesta última ha rebut una acollida tant favorable. 

• Puntuació filmaffinity: 7,4
  
• Puntuació Marchelo's Wei: (***1/2)

El millor: és tant directe en tot que no tens temps d'avorrir-te. El pitjor: una saga més que vendrà com xurros!

Buscando un beso a medianoche

Avui toca recomanar una d'aquelles pel·lícules que els qui ja fa temps que us passeu per aquí sabeu que m'agraden, i molt, "Buscando un beso a medianoche".

Wilson és un jove deprimit que a 31 de desembre es troba a L.A., a casa d'un amic seu i la seva nòvia, sense cap plan per passar la nit i sense cap noia a la que fe un petó quan sonin les campanes. Per això decideix penjar un anunci per Internet sol·licitant companyia per passar el cap d'any. I així és com coneix a la Vivian, amb qui gaudeix d'una nit totalment inesperada.

Com ja estareu pensant, per l'argument, "Buscando un beso a medianoche" té molts elements en comú amb pel·lícules (que m'encanten) com "Lost in translation", "Once" o "Antes del anochecer/amanecer". En totes elles es tracten trobades atzaroses, aquest estrany iman que tenim els éssers humans que fa que ens juntem quan més ho necessitem. En el cas de "Buscando un beso a medianoche", comparteix també amb "Once" l'autenticitat que dóna el rodar un film amb quatre duros i actors totalment desconeguts. I és que la pel·lícula, tot i lo extravagant de les situacions que planteja, desprèn naturalitat pels quatre costats: és a estones divertida, a estones dramàtica...

A nivell formal destaca la fotografia en blanc i negre. Personalment m'agrada l'ús d'aquesta tècnica, ja que ajuda a donar el to especial que el director busca al explicar-nos una història que succeeix la nit més senyalada de l'any. També em va agradar força la banda sonora (element bàsic de qualsevol pel·lícula indie), molt tranquila i adequada a cada situació.

No tinc molt clar quins aspectes negatius puc comentar d'aquesta pel·lícula, ja que pel meu gust en té pocs. Probablement tarda un pèl en arrancar, i l'actor principal no fa una interpretació d'Oscar, però a part d'això, és un film rodó que consegueix, sense virtuositats, el que persegueix.

• Puntuació filmaffinity: 7,4
• Puntuació Marchelo's Wei: (****)

El millor: veure que de vegades la frase "els diners no ho són tot a la vida" es compleix! El pitjor: l'actor protagonista, ni fu ni fa.

La sombra del poder

Suposo que estareu d'acord amb mi en que desde fa unes setmanes escollir peli per anar al cine està força difícil... i m'imagino que seguirà sent així durant llarg temps, d'aquí poquíssim ja arriba l'estiu, i no podem esperar res més que blockbusters. Doncs bé, dins d'aquesta mediocritat que domina les sales de cinema, "La sombra del poder" és una bona opció.

Dirigida per Kevin McDonald (El último Rey de Escocia) "La sombra del poder" és un thriller dels de sempre, on el Russell Crowe interpreta un periodista que investiga la possible relació entre la mort de l'ajudant d'un congressista (Ben Affleck) i la privatització de la seguretat nacional als EUA.

Estem davant una pel·lícula convencional en tots els sentits, sense que això hagi de comportar connotacions negatives: "La sombra del poder" és just el que t'imagines després de llegir-ne l'argument. Sòlida, entretinguda, a estones fins i tot emocionant, però poc sorprenent, per no dir gens. 

La trama de la Conspiració ja l'hem vist de tots colors (i si sou fans del Jack Bauer, com jo, encara més!), i en aquest sentit la de "La sombra del poder" és previsible. El guió està força ben construït, tot i que, en la meva humil opinió, un dels grans defectes del film és el "gir sorpresa" que dóna el final; un final que ho precipita tot de forma sobtada i que trenca amb el poc missatge que podria haver tingut la pel·lícula. 

En quant a les actuacions, comentar que, com sempre, Russell Crowe està excel·lent, tot i que en aquesta ocasió no sembla que hagi hagut de fer un esforç introspectiu gaire important per arribar a conèixer el seu personatge; la sorpresa ve del "cara de pal" de l'Afflleck, en el que per mi és el seu millor paper. Sí sí, ho fa bé, tot i que és evident que està limitat per la seva nul·la expressió facial. De la resta dels actors que apareixen en el film, destacaria el breu paper de Jeff Daniels, que aprofita molt bé la seva cara perturbadora (tot i que se'l conegui per comèdies, té un costat fosc per explotar importantíssim!). 

No és per tirar cohets, ni per recordar massa estona, però sí és una bona pel·lícula, recomanable. Si heu de triar entre aquesta i "Dragonball Evolution", no dubteu!

• Puntuació filmaffinity: 6,9
  
• Puntuació Marchelo's Wei: (***)

El millor: arriba en un moment de crisis cinèfila! El pitjor: el final, és dolentíssim.