Twitter del bloc

diumenge, 18 de gener del 2009

Siete almas

Després de la notable "En busca de la felicidad", Will Smith es torna a posar sota la direcció de l'italià Gabriele Muccino per firmar un altre intens drama que complirà les espectatives d'aquells qui busquen emocionar-se sense complexos.

Puc desvetllar molt poc de l'argument, o us enrecordareu de mi (negativament, és clar!) quan l'aneu a veure al cine: deixem-ho en que el Ben (Will Smith) és un inspector d'Hisenda que té els seus motius per a intentar a ajudar a 7 persones, com una noia amb problemes cardiovasculars (Rosario Dawson) o un home cec (Woody Harrelson).

"Siete almas" és un bon drama, de gran cor, que tira de situacions inverosímils per conseguir emocionar l'espectador. Es podria interpretar (erròneament, crec jo) com una manipulació del director el fet de que s'exageri la realitat: sí, és cert que la història que explica la pel·lícula mai tindria lloc en "el món real", però també ho és que el film no deixa de ser un conte, i que ja passem prous hores amb els peus a terra com per no poder evadir-nos una estona sentats en una butaca del cine. No hi veig cap problema en què una pel·lícula s'allunyi de la realitat, de fet en això consisteix la ficció, oi?

Més discutible trobo el recurs narratiu utilitzat pel director a l'hora d'explicar-nos el seu particular conte: fins molt avançada la pel·lícula no sabem del cert quins són els motius que mouen al Ben, eix central del film. Ens els podem imaginar (i, de fet, ho fem a través dels flashbacks), però hi ha moltíssimes escenes en les que no s'acaben d'entendren, per falta d'informació, els sentiments del personatge interpretat pel Will Smith. És cert que això fa que el final sigui encara més impactant i sorprenent, però hagués preferit una estructura més lineal i "clàssica".

Deixant de banda el guió de la pel·lícula, la direcció del director segueix la línia de "En busca de la felicidad", sencilla, de caire intimista, amb molts primers plans que dónen protagonisme al Will Smith. No em van agradar gaire els flashbacks, no quadraven amb l'estil del film, ja apareixien de forma sobtada, amb escenes de molt curta duració, al pur estil pel·lícula de terror.

Pel que fa a les interpretacions, cal començar parlant del Will Smith. Em sembla un gran actor que té quelcom molt difícil d'aconseguir: carisma. Amb ben poc omple la pantalla, té una gran presència, i ja ha demostrat, quan s'ha posat seriós, que pot obtenir molts registres amb sensibilitat. A "Siete almas" té una actuació un pèl irregular, probablement pel fet abans ja comentat: en ocasions no veia clar per quin motiu posava la cara que posava, i en d'altres moments queia en exageracions. No obstant això, com els millors futbolistes, en els moments importants de la pel·lícula està esplèndid, gràcies en part a la bona química que demostra tenir amb la Rosario Dawson. Els moments que comparteixen són sens dubte els millors de la pel·lícula, la història d'amor que tenen és molt sentida. I parlant d'aquesta actriu, cal dir que, a part de guapa, és molt bona, i a "Siete almas" composa un personatge d'aquells que es fa estimar.

No és una pel·lícula rodona, ni molt menys, però té suficients alicients com per veure-la. Si et consideres d'aquells que ràpidament es sent manipulat quan se l'intenta emocionar deliberadament, probablement no t'agradi. En cas contrari, dona-li una oportunitat!

  • Puntuació Marchelo's Wei: (***1/2)
  • Puntuació filmaffinity.com: 7
El millor: és una història increïble però maca, de bones intencions. El pitjor: recursos narratius que no em quadren amb el gènere.


5 comentaris:

Jordicine ha dit...

La vaig veure ahir i estic d'acord amb quasi tot. Es pot explicar ben poc de l'argument. En Will Smith té carisma. La Rosario Dawson es mereix ser candidata a l'Òscar i el cinema ens ha de transmetre emocions. Quin problema hi ha si ens fan emocionar?

Jo, des d'un primer moment, vaig intuir perquè feia tot el que fa el personatge d'en Will Smith. Això sí, els flasbacks podrien ser millors.

Vaig sortir del cine força content. Una història senzilla i dos grans actors. O tres... perquè jo sóc fan del bo d'en Woody Harrelson. Mai oblidaré aquella 'Los blancos no la saben meter'.

Estic preparant el post. Caurà demà. No em sembla malament un 7. Potser li posaria una miqueta menys, però un 7 està bé.

Una abraçada, Marchelo?

Per cert, t'apuntaràs al sopar blogger?

Parlem.

Xavicinoscar ha dit...

Simpatitzo amb tot el que tu dius, sobretot l'apunt que fas dels flash-backs i la genial Rosario Dawson. Jo també hagués preferit una estructura clàssica... en fi, no va estar mal del tot.

Salutacions,

Xavier

VitoneMen ha dit...

No conocia este blog y la verdad es que lo encuentro bastante interesante y completo.
Con respecto a Siete Almas yo encontre que el comienzo y el desenlace te dejan realmente agotado pero el final es bastante bueno ya que toma un minimo ambito de suspenso.

Ojala te puedas pasar por mi blog.
http://vitoalcine.blogspot.com

Felicidades por el blog y Saludos!

Jorge - cinenovedades ha dit...

La vi ayer justamente y la verdad que me gustó mucho. Está muy bien narrada (sobre todo la historia entre Will Smith y Rosario Dawson) y está bastante bien armada en líneas generales. Muy buena la dirección de una cinta que a pesar de durar 2 horas, no se hace pesada en ningún momento, creo que gracias un poco al pulso que le da Muccino y otro poco a las muy buenas actuaciones del filme.
Saludos!

noms ha dit...

Aquesta interessant pel.´lícula tracta el tema del remordiment humà. El protagonista es sent culpable de la mort de 7 persones en un accident de cotxe, mort en aquest accident la seva novia; i a la vegada té un sentiment de culpa tan gran que fa qualsevol cosa per salvar la vida a altres 7 persones i així no tindre remordiments. Ens demostrar que no tots els homes són egoístes sinó que hi ha gent que també pensa en els altres.

 
anar a dalt