Escondidos en brujas

En un any mediocre de cine com el que estem vivint (sempre hi ha excepcions, com Batman The Dark Knight) és més que agradable trobar-se amb una pel·lícula com "Escondidos en brujas". Aparentment, per temes de màrqueting, sembla que sigui una imitadora més de l'estil de Guy Ritchie; però no ens deixem arrastrar per l'engany: si bé comparteix amb Snatch i cia algun dels seus trets característics, les diferències són moltes. "Escondidos en brujas" té, per tant, identitat pròpia.

Brendan Gleeson i Colin Farrell (ambdós nominats al Globus d'Or a millors actors de comèdia) interpreten a dos sicaris que són enviats a Bruixes per motius que desconeixen. Un cop allà, aprofiten per fer turisme, descobrint en l'enigmàtica ciutat un univers que els és estrany.

El ritme del film és en general pausat i reflexiu, i els protagonistes tenen espai (i temps) per, a través dels seus diàlegs, donar-nos unes pincellades sobre la seva personalitat. No obstant això, s'ha de reconèixer que a la pel·lícula li costa un pèl engegar els motors. A l'inici la barreja de Bruixes i sicaris i de comèdia i drama es fa estranya, sobretot pel to intimista i líric del film, que et deixa fora de joc (almenys a un servidor) per la ja mencionada equívoca associació amb un altre tipus de pel·lícula.

Poc a poc, l'argument es va definint, mogut pel tràgic sentiment de culpa que arrastra un dels protagonistes, fins arribar als 30minuts finals, excel·lents, per la contundència i elegància amb la que posen punt i final al film. Aquesta part de la pel·lícula concentra de llarg les millors escenes. (*)

(*) En especial el suicidi del personatge del Brendan Gleeson, molt poètic, genial!

Bruixes es mostra com l'escenari perfecte, un poble mitjaval que recorda per encant a Venècia i per màgia, als contes de cavallers i princeses. El director aprofita per rodar en les que, suposo, són els punts més carismàtics de la ciutat. En aquest sentit, m'agradaria tornar a ressaltar que Woody Allen va ser criticadíssim per fer el mateix a "Vicky Cristina Barcelona", aquí sempre ens hem de queixar de tot.

En quant a les interpretacions, el resultat és irregular. Brendan Gleeson està, com sempre, extraordinari. És un gran actor limitat pel seu peculiar físic. Colin Farrell tira de tics i sobreactuació, però finalment el seu personatge acaba caient bé, sobretot quan comença a tenir dilemes "shakespearnians" a lo "Cassandra's Dream". Finalment sorprèn l'excèntrica aparició de Ralph Fiennes (el bo dels germans), que interpreta al cap dels sicaris, en un paper divertidíssim.

Com més penso en aquesta pel·lícula més m'agrada. És divertida, dramàtica, i original, una raresa. Aquest any ha estat mediocre en quant a cine, sí, però definitivament, per sort sempre hi ha excepcions que confirmen la regla.

• Puntuació Marchelo's Wei: (****)
• Puntuació filmaffinity: 6,6

El millor: és diferent. El pitjor: pel que es veu, poca gent comparteix el meu entusiasme envers la pel·lícula!