Dan in the real life (Como la vida misma)

Què ho fa que tendim a criticar les pel·lícules que ens fan sentir bé? La por a reconèixer el haver-se emocionat per la bondat dels seus personatges? La necessitat de sentir-nos més durs al rebutjar un missatge ple de bones intencions?

El Dan que dóna nom al títol de la pel·lícula (que NO és Como la vida misma) és un vidu que ha de cuidar a les seves 3 filles sol. Un bon dia, per una d'aquestes divertides i pel·liculeres casualitats coneix a una dona amb qui ràpidament conecta, que resulta ser la parella del seu germà.

"Dan in the real life" és una comèdia íntima i sencilla que ha passat de puntetes pels nostres cines, que parteix d'una base similar a les últimes produccions que han sorgit del cine indie americà (sobretot de Little miss sunshine i Lars i una chica de verdad, ambdues superiors) per teixir un encantador a l'hora que previsible entramat de relacions, caracteritzat per l'absència de mala fe en totes elles. No farà història, però no us n'arrepentireu d'haver-la vist. Paraula (mmm espero...).

Podria semblar (per la previsibilitat i les bones intencions) que estem davant una comèdia romàntica a l'ús, de les de sempre, però no és el cas; el guió està força més ben construït que d'altres films "germans" (ara mateix em ve el cap "The Holidays" o "La joia de la familia", molt pitjors) i el toc indie* que desprén es fa notar en la fotografia (que fa destacar la bellesa dels paissatges a Long Island), la banda sonora (on no hi falta un grup pop, també indie) i en el to humil exempt d'artificis i girs inesperats de la proposta. A més, fa passar una bona estona somrient, i sense insultar l'intel·ligència de l'espectador.

*Els puristes dirien que no pot ser cinema independent un film protagonitzat pel còmic americà més cotitzat del moment, però bé...

Parlant d'aquest film és inevitable no citar-ne la seva estrella, Steve Carrell, qui carrega amb tot el pes de la pel·lícula amb molt d'ofici, sentint-se més còmode en les escenes còmiques que en les dramàtiques (en aquest aspecte a Little miss sunshine estava millor, potser perquè el seu personatge era més extrem). Amb respecte a Steve Carrell, haig de dir que em sembla un excel·lent actor pel qui sento gran simpatia. Cau bé, oi? La seva parella de ball és la Juliette Binoche, una actriu per qui no sento gran devoció però que demostra tenir molta química amb el Carrell. Qui ho anava a dir, mai els hagués juntat.

Responent a les preguntes de l'inici, a mi m'agrada (amb limitacions) que em facin sentir bé amb un missatge ple de bones intencions. Sí, ja sé que si totes les famílies de la terra fossin com les d'aquest film, seriem "osos amorosos" i no humans. Però bé, tampoc totes les famiglias són com les d'El Padrino, oi? I no digueu que sí, no m'espanteu!

• Puntuació Marchelo's Wei: (***1/2)
• Puntuació Filmaffinity: 6,2

El millor: vaig veure l'entrevista al director i realment ell creu en la bondat de l'èsser humà, se'l veia una bona persona. El pitjor: el poder encertar molt fàcilment el que passarà abans de que passi, és a dir, preveure; per desgràcia, no és "como la vida misma".