Funny Games US

Funny=divertit?....

NOTA: Funny Games US és el remake americà d’una pel·lícula d’igual títol, dirigida pel mateix director però rodada en alemany, que es va estrenar l’any 1997 i que s’ha convertit en un film de culte. No he vist l’original , per tant, no tindré en compte el fet que més se li critica a aquesta revisió: que “Funny Games US” sigui una còpia mil·limètrica de “Funny Games”.

Ahir nit vaig veure “Funny Games US” i encara no l’he acabat de digerir. Els sentiments que sento al recordar-la són molt contradictoris. És duríssima, polèmica, angoixant, fins a tal punt que més d’un no podrà aguantar-ne el seu visionat sencer. És també hiperrealista, repugnant, tant violenta que et fa sentir malament de seguir-la veient. No, no és un plat fàcil de pair.

Una família composada per marit, muller i fill se’n van de cap de setmana a la seva segona residència. De sobte entren a la seva caseta dos joves aparentment normals i ben educats. Engany: són uns tarats mentals que tanquen a la família iniciant un espiral de violència gratuïta sense fi, fent-los participar en jocs que per ells són graciosos.

Michael Haneke no és el primer (ni serà l’últim) en intentar donar lliçons sobre la violència per la violència, o la violència gratuïta. Ja ho havia fet abans el mestre Kubrick amb la seva arxiconeguda “La Naranja mecànica”. El problema d’aquest tipus de pel·lícules és més que evident: si bé pretenen denunciar la violència gratuïta que impera a la societat, en moltes ocasions s’acaben convertint justament en el mal que, suposadament, volen eradicar. I dic suposadament, perquè a mi el Sr. Haneke no m’enganya: “Funny Games US” no es una denuncia per obrir als ulls a la societat i que vegi que la violència gratuïta és el pa de cada dia; això ja ho sabem tots, no cal que ens ho tornin a explicar. És un brillant exercici d'estil, provocador, i punt.

Cada dia veiem per les notícies casos esfereïdors, al nivell de la pel·lícula que ocupa aquest comentari, com el del depravat austríac, o el què ha passat recentment a Centelles o els ja típics anormals que graben pel mòbil agressions, només per diversió. Per desgràcia, la societat és plenament conscient de l’existència d’una violència sense motiu aparent. Per tant, des d’aquest punt de vista, considero que és una aberració titllar “Funny Games US” de pel·lícula necessària, o de film amb missatge, perquè no ho és.

“Funny Games US” és una pel·lícula intel·ligent, molt polèmica, que es retroalimenta de la seva crua violència, a l’hora que es beneficia de la naturalesa de l’ésser humà: encara que pugui arribar fer fàstic només de pensar-ho, a tots ens agrada que ens portin al límit de lo suportable per posar-nos a prova. Som així de morbosos i masoquistes. L’experiència que es viu veient “Funny Games US” és, en conseqüència, similar a entrar al Túnel del Terror del Tibidabo: pagues per passar-ho malament.

Els joves (malparits) del film no tenen, com ja s’ocupa de ressaltar-ho el director en múltiples escenes, cap motiu per actuar de la manera que ho fan. Simplement, divertir-se. Funny games? Doncs a mi no em van fer puta gràcia, amb perdó. Per això, quan la veus, ets sents tant identificat amb la situació en la que es troba la família: els volen matar perquè sí, sense més, i aquesta imprevisibilitat i fredor calculada et fa estar en tensió extrema durant tot el film. A més, el director, amb gran encert, dóna el control total i absolut de la situació al jove interpretat pel Michael Pitt, que en moltes ocasions fins i tot es dirigeix directament a l’espectador, incomplint de tal forma una de les normes que, segons el personatge interpretat per Brian Cox a “El ladrón de orquídeas”, mai ha de transgredir un bon guió (l'altre norma era no utilitzar la veu en off).

S’ha de reconèixer, tanmateix, la gran factura tècnica de la pel·lícula, que sempre utilitza el pla més adequat per ressaltar la situació extrema en la que es troba la pobre família, sense arribar a mostrar explícitament, en cap moment, la violència que intuïm. En aquest sentit, hi ha una seqüència que s'allarga durant uns quants minuts, que ens mostra amb gran dramatisme el patiment del personatge interpretat per la Noami Watts, que és molt bona. La banda sonora és també excel·lent, sobretot l’esbojarrada cançó que sona al principi i final de la pel·lícula, macabre a més no poder.

Pel que fa a les actuacions, un 10. Tim Roth i Noami Watts estan molt convincents en el patidor paper que els hi ha tocat (sobretot aquesta segona, que es mereix una nova nominació a l’Oscar). En quant als joves (malparits), destacar l’impressionant actuació d’aquest actor emergent, Michael Pitt. No coneixia la seva parella de ball, Brady Corbert, i la veritat és que també ho fa molt bé, fa por de veritat (el pentinat hi ajuda). Realment se’ls ha d’aplaudir, no deuria ser fàcil posar-se en la pell dels seus personatges i participar en els seus “divertits jocs”.

Com ja he dit, “Funny Games US” m’ha generat una sèrie de sentiments contradictoris, més negatius que positius. No m’arrepenteixo d’haver-la vist, és un bon experiment cinematogràfic que mostra el geni del director, però dubto que la vulgui tornar a veure (en aquest sentit, entenc que els qui hagin vist la primera no els agradi la segona, patir doblement no agrada a ningú). Michael Haneke ha sabut plantejar un atrevit joc (retorçat) a l’espectador, fent gala d’un indubtable talent cinematogràfic. Personalment vaig viure intensament els seus 111 minuts de metratge; ara bé, un cop passada la tensió, i si eliminem el virtuosisme formal de“Funny Games US”, voleu saber què queda, en la meva opinió? Res, una buidor total i absoluta.

• Puntuació: aprovat.
• Puntuació filmaffinity: 5,7

El millor: és especial, i si la veieu, sempre podreu dir: jo he vist Funny games; com jo puc dir: he anat al Túnel del Terror. El pitjor: m'imagino que lo molt que deu riure el director al veure les reaccions del públic veient la seva pel·lícula.