Twitter del bloc

dijous, 10 de juliol del 2008

Funny Games US


Funny=divertit?....

NOTA: Funny Games US és el remake americà d’una pel·lícula d’igual títol, dirigida pel mateix director però rodada en alemany, que es va estrenar l’any 1997 i que s’ha convertit en un film de culte. No he vist l’original , per tant, no tindré en compte el fet que més se li critica a aquesta revisió: que “Funny Games US” sigui una còpia mil·limètrica de “Funny Games”.

Ahir nit vaig veure “Funny Games US” i encara no l’he acabat de digerir. Els sentiments que sento al recordar-la són molt contradictoris. És duríssima, polèmica, angoixant, fins a tal punt que més d’un no podrà aguantar-ne el seu visionat sencer. És també hiperrealista, repugnant, tant violenta que et fa sentir malament de seguir-la veient. No, no és un plat fàcil de pair.

Una família composada per marit, muller i fill se’n van de cap de setmana a la seva segona residència. De sobte entren a la seva caseta dos joves aparentment normals i ben educats. Engany: són uns tarats mentals que tanquen a la família iniciant un espiral de violència gratuïta sense fi, fent-los participar en jocs que per ells són graciosos.

Michael Haneke no és el primer (ni serà l’últim) en intentar donar lliçons sobre la violència per la violència, o la violència gratuïta. Ja ho havia fet abans el mestre Kubrick amb la seva arxiconeguda “La Naranja mecànica”. El problema d’aquest tipus de pel·lícules és més que evident: si bé pretenen denunciar la violència gratuïta que impera a la societat, en moltes ocasions s’acaben convertint justament en el mal que, suposadament, volen eradicar. I dic suposadament, perquè a mi el Sr. Haneke no m’enganya: “Funny Games US” no es una denuncia per obrir als ulls a la societat i que vegi que la violència gratuïta és el pa de cada dia; això ja ho sabem tots, no cal que ens ho tornin a explicar. És un brillant exercici d'estil, provocador, i punt.

Cada dia veiem per les notícies casos esfereïdors, al nivell de la pel·lícula que ocupa aquest comentari, com el del depravat austríac, o el què ha passat recentment a Centelles o els ja típics anormals que graben pel mòbil agressions, només per diversió. Per desgràcia, la societat és plenament conscient de l’existència d’una violència sense motiu aparent. Per tant, des d’aquest punt de vista, considero que és una aberració titllar “Funny Games US” de pel·lícula necessària, o de film amb missatge, perquè no ho és.


“Funny Games US” és una pel·lícula intel·ligent, molt polèmica, que es retroalimenta de la seva crua violència, a l’hora que es beneficia de la naturalesa de l’ésser humà: encara que pugui arribar fer fàstic només de pensar-ho, a tots ens agrada que ens portin al límit de lo suportable per posar-nos a prova. Som així de morbosos i masoquistes. L’experiència que es viu veient “Funny Games US” és, en conseqüència, similar a entrar al Túnel del Terror del Tibidabo: pagues per passar-ho malament.

Els joves (malparits) del film no tenen, com ja s’ocupa de ressaltar-ho el director en múltiples escenes, cap motiu per actuar de la manera que ho fan. Simplement, divertir-se. Funny games? Doncs a mi no em van fer puta gràcia, amb perdó. Per això, quan la veus, ets sents tant identificat amb la situació en la que es troba la família: els volen matar perquè sí, sense més, i aquesta imprevisibilitat i fredor calculada et fa estar en tensió extrema durant tot el film. A més, el director, amb gran encert, dóna el control total i absolut de la situació al jove interpretat pel Michael Pitt, que en moltes ocasions fins i tot es dirigeix directament a l’espectador, incomplint de tal forma una de les normes que, segons el personatge interpretat per Brian Cox a “El ladrón de orquídeas”, mai ha de transgredir un bon guió (l'altre norma era no utilitzar la veu en off).


S’ha de reconèixer, tanmateix, la gran factura tècnica de la pel·lícula, que sempre utilitza el pla més adequat per ressaltar la situació extrema en la que es troba la pobre família, sense arribar a mostrar explícitament, en cap moment, la violència que intuïm. En aquest sentit, hi ha una seqüència que s'allarga durant uns quants minuts, que ens mostra amb gran dramatisme el patiment del personatge interpretat per la Noami Watts, que és molt bona. La banda sonora és també excel·lent, sobretot l’esbojarrada cançó que sona al principi i final de la pel·lícula, macabre a més no poder.

Pel que fa a les actuacions, un 10. Tim Roth i Noami Watts estan molt convincents en el patidor paper que els hi ha tocat (sobretot aquesta segona, que es mereix una nova nominació a l’Oscar). En quant als joves (malparits), destacar l’impressionant actuació d’aquest actor emergent, Michael Pitt. No coneixia la seva parella de ball, Brady Corbert, i la veritat és que també ho fa molt bé, fa por de veritat (el pentinat hi ajuda). Realment se’ls ha d’aplaudir, no deuria ser fàcil posar-se en la pell dels seus personatges i participar en els seus “divertits jocs”.

Com ja he dit, “Funny Games US” m’ha generat una sèrie de sentiments contradictoris, més negatius que positius. No m’arrepenteixo d’haver-la vist, és un bon experiment cinematogràfic que mostra el geni del director, però dubto que la vulgui tornar a veure (en aquest sentit, entenc que els qui hagin vist la primera no els agradi la segona, patir doblement no agrada a ningú). Michael Haneke ha sabut plantejar un atrevit joc (retorçat) a l’espectador, fent gala d’un indubtable talent cinematogràfic. Personalment vaig viure intensament els seus 111 minuts de metratge; ara bé, un cop passada la tensió, i si eliminem el virtuosisme formal de“Funny Games US”, voleu saber què queda, en la meva opinió? Res, una buidor total i absoluta.

  • Puntuació: aprovat.
  • Puntuació filmaffinity: 5,7

El millor: és especial, i si la veieu, sempre podreu dir: jo he vist Funny games; com jo puc dir: he anat al Túnel del Terror. El pitjor: m'imagino que lo molt que deu riure el director al veure les reaccions del públic veient la seva pel·lícula.


31 comentaris:

Carlos Giacomelli ha dit...

justament la teva és la resposta que busca el director al fer aquesta pel·lícula. Desprès de tot el que dius d'ella, és obvi que buidor total i absoluta és precisament el que no t'ha qudat, jejeje.
De tota manera, has d'entendre que aquest missatge tenia més raó de ser (es pot dir així?) fa 11 anys, quan es va estrenar. Aleshores, va ser una peli revolucionària i visionària, doncs el mon no estava tan boig com en els últims anys. Ara també és perfectament extrapolable (existeix en català?? jur, com es nota que he acabat exàmens eh??) a la vida del dia a dia, però ja no té la mateixa vigorositat...
però en fi, tornant al discurs d'abans, suposu que justament el que vol el director és fer una peli que no faci ni puta gràcia, que revuleva estómagos, que et faci sentir fàstic. Últimament tots estem molt (massa) acostumats al típic heroi americà que a l'últim moment salva la situació. Però què passa quan no és així? què passa quan els protagonistes son gent normal i indefensa com tu i jo? molesta, perquè no te l'esperes, no en una peli. I no sé, jo la primera vegada que vaig veure la versió alemanya (que tot i ser idèntica, és millor) em vaig sentir com tu., tan és així que em vaig quedar a veure totes les (poquissimes, d'altra banda) entrevistes que té el DVD per entendre per quina raó el Haneke havia fet aquesta peli. Però vaja, que el seu objectiu, cumplido al 100%!

Hale, salut nanu!

Carlos Giacomelli ha dit...

collons, quina parrafada!

Marchelo ha dit...

Bones capità, molt interessant la teva parrafada, de veritat :)és possible que tinguis raó en que la meva reacció sigui el que busca el director (només de pensar-ho em sento manipuladíssim, pero :)). i també és cert que l'any 1997 potser hagués tingut més sentit crític i missatge la peli. ara estem a la era youtube en la que tot això no ens ve de nou, lamentablement. realment és una peli buida, però que dóna molt de parlar!! ;)

bambam ha dit...

Bé, dificil qüestió per comentar. Ho dic perquè mentre mirava la peli, anava pensant el següent:
- Com m'agrada la Naomi Watts.
- Com m'agrada el Mr. Orange de Reservoir Dogs.
- Quina por fot sempre el Michael Pitt.
I quan es va acabar vaig dir:
Eh? aixó... que... eeeh, ah si, quin patir.
Es a dir, que no vaig aconsseguir entrar-hi per distraccions vàries.
Com diu el Marchelo, en l'era en que estem ja no vé rès de nou.

Anònim ha dit...

buenu sense haver vist de moment cap de les dues versions, em decantaré per veure la del 97, basicament xq te un 7,6 i akesta un 5,7.

el k si k es dur es veure les dues,xq la segona k veus ja vas amb desgana (em va passar amb infiltrados).

pel k fa a la naomi watts,tot es mirar els highlights al youtube

Angel "Verbal" Kint ha dit...

Jo crec que el director busca agitar-nos inclús en alguna entrevista ha dit que aquells que no abandonen la sala durant el film son realment els sàdics...i te part de raó. En Haneke es un director al que no li agraden les mitjas tintes, es a dir busca provocar i provoca...jo ho vaig passar malament amb "La pianista" un film dolorós de veritat, qui l0hagi vist recorda sens dupte l'escena de "la cuchilla de afeitar"...
Tot i això jo em quedo amb "Asesinos natos" com a crítica de la violència gratuita

Goethemola ha dit...

Al meu entendre, i sense desmerèixer cap pel·lícula, crec que les interpretaciones de la primera versió són molt millors, sobretot si comparem Michael Pitt amb Arno Frisch, molt més cabró i perturbador que el primer.

¿Podríem considerar-la com un 'secuela bastarda' de 'La naranja mecánica?

Angel "Verbal" Kint ha dit...

Jo crec que els actors en els dos cassos estan força be, però l'anonimat dels actors de la pel·lícula original els hi dona un plus de realitat...
jo a la Naomi Watts per exemple la veig esplendida però continua estant molt maca tot i el patiment del seu personatge i això em fa desconectar una mica, mentres que l'actriu a la peli original al ser un rostre anònim em transmet molta mes veritat i per tant molt més patiment.

Marchelo ha dit...

Hola a tots!

Goethemola per mi "Funny Games" és una mala imitació de "La naranja mecánica". A aquesta última li veig un clar sentit, a Funny Games no.

Potser sí que teniu raó que amb actors desconeguts t'impliques més... tot i així, pel que a mi respecta, em vaig implicar moltíssim, tot i que sigui maca la naomi watts, ho fan tan bé que l'acabes veient com una persona anònima.

Salutacions a tots i bon cap de setmana!!

Catacric ha dit...

Gràcies per visitar-nos... Nosaltres som una colla de veterans (com veuràs pels 19 anys que portem amb els contra-premis YoGa) que intentem riure una estoneta amb les pífies dels grans (els petits, pobres, ja tenen prou amb sobreviure).
Records al Capità Spaulding.
Per cert... els Catacric us invitem sempre a participar tant en el blog com ara en les propostes de nous candidats als nostres premis ;)

Anònim ha dit...

Només he vist la original i queda clar que les sensacions són exactament les mateixes. De totes formes, com diu capitán spaulding, no acabo d'entendre aquesta buidor de la que parles. Jo crec que això passa quan veus una peli i l'endemà ja ni te'n recordes, quan amb Funny Games, les imatges perduren molt més i el treball mental que et fa fer la peli és bestial.

Està clar que Haneke va construir aquesta peli pensant en com li agradaria tenir 300 cameres ocultes en cada sessió i poder veure les reaccions de la gent: "Aisss com rebutjem el que veiem, però no podem deixar de veure-ho. Ens agrada realment?".

Pensa per un moment, si et trobes aquesta peli a la tele, per accident, et quedaries mirant-la un altre cop? No em neguis que costaria molt resistir-se...

Això sí, l'únic que es pot dir respecte aquest remake és que Haneke té una cara que se la trepitja per davant i per darrere. Si la de 1997 va ser un autèntica revolució, aquesta és una autèntica màquina de recaptar i prou. Clar, aquella no la mirarien a USA ni bojos...

Marchelo ha dit...

Catacrics,

ara mateix us enllaço!

Martí,

considero que és una peli buida perquè no té missatge, no té contingut, només busca provocar. Està clar que les imatges perduren però és per l'impacte visual que causen, perquè estan portades a l'extrem... no sé, segueixo pensant que és un film sense ànima :) això sí, reconeixo que dóna molt de parlar, està clar.

Salutacions!!

Anònim ha dit...

Bé, anem a veure: en primer lloc és evident que el Haneke té una intencionalitat. De fet, qualsevol persona que faci qualsevol manifestació artítica en té, d'intencionailtat, encara que sigui només la de l'expressió artística. Si tenim a més en compte la trajectòria d'aquest director austriac veurem que les seves pel.lícules són totes plenes d'intenció, des del 71 fragmentos... fins a la més recent Caché. I en ella hi rau gran part de l'encert del seu cinema, que és obvi que pot agradar o no, però que és tot menys biut. Almenys això és el que penso.
Tampoc crec que el Haneke vulgui donar lliçons de res, més aviat em sembla que el que busca és subvertir determinats aspectes de la quotidianitat o tractar-los des de l'òptica de la vulnerabilitat, o fins i tot de l'espectador participatiu, obeservador i gens passiu. A Funny Games, el joc amb l'espectador és evident, i està buscant fer-lo partícip per precisament establir una comunicació tremendament malsana i perversa que pretén que deixis de banda el desig de contemplar una violència gratuita, per assolir-ne una lectura més aviat del que significa la violència. No és moralista i és clar que us ha afectat, perquè sinó no hi haurieu fet sang (mai millor dit) d'aquests polèmics Funny Games. I està bé: està bé perquè fa pensar, perquè aconsegueix inquietar i perquè el que es veu és repulsiu i terrorífic, i cal que ens retorcem de terror a la butaca perquè si no fos així em penso que tindríem un problema...

A més la seva voluntad arriba més enllà i destrossa determinats aspectes d'una societat benestant que deixa de sentar-se plàcidament a mirar-se el malic i li fa contemplar el que també és capaç de crear un món que els ha creat amb ells: el més absolut dels sense sentits. El que els ha fet a ells, amb les seves cases i segones residències, vaixells i pals de gols també ha creat uns monstres capaços de fer les més absultes de les barbaritats. Compte.

Sobre el fet de fer el remake, suposo que el Haneke també vol guanyar-se uns calerons, no ho sé. Jo no hi combrego massa amb la idea, però això està a mans de l'espectador: jo personalment ja deia que valia més la pena revisar l'antiga que no pas anar a veure la nova, però en fi...

Tampoc penso que qui no abandoni la sala sigui un sàdic, de la mateixa forma que no entenc Asesinos natos com una pel.lícula antiviolència. I aquesta tampoc. Es tracta, al primer cas (penso) d'una sàtira que se li va anar de les mans a un Oliver Stone en a hores baixes i amb ganes de reeditar els seus grans èxits, que tenia qualitats però per a mi també grans defectes. En el segon també hi ha sàtira i ganes de provocar, i no penso que sigui una seqüela de La naranja mecànica, que caminava per cantons més foscos -i penso que amb més encert, sense desmerèixer Funny games, que em sembla excel.lent- de l'ànima i la societat humana.

Perdoneu el rotllo. I el que dic NO VA A MISSA. Una abraçada a tots i m'ha encantat trobar aquest bloc on es parla d'un dels realitzadors que més es mereixen l'etiqueta d'autor dels últims anys: reviseu 71 fragmentos, El tiempo del lobo i Cache i m'entendreu. O no! ;)

www.xfar.wordpress.com

Anònim ha dit...

Al reves mi estimado Marchelo, yo estaba esperando ver como reaccionabáis los más jóvenes del lugar ante este extraño experimento, que no me atrevo a calificar de tomadura de pelo, porque hablamos de Mr Haneke, pero pococ le falta, porque a mi me dan ganas de decirle: "mira tío que si no quieres que alteren tu obra pues no vendas los derechos de tu film" Pero creo qe va más allá, e sun juegoa dos niveles, si la has visto o si no, si la has visto gana el qeu se levanta y le manda a tomar por c---, en vuestro caso, gana el que no apuesta por nadie y se levanta y se va de la sala.
A mi lo que me extraña es qe no haya levantado más polvareda entre los jóvenes del lugar, nosotros con la versión alemana ya hablamos mucho en su momento. En cuanto a los actores solo decir dos cosas, yo eche de menos a los alemanes por mucho que se esfuerce Mr. Pitt no lo hace igual de bien, porque el alemán conseguái que pensaramos que estaba compinchandose con su colega y no con nosotros como espectadores. En fin, que una forta abraçada, y que esto da para más de una caña de cerveza como peudes ver.

qfwfq78 ha dit...

Jo no la he vist, però pel que dius, sembla que en aquest cas el titol "Funny games" joga amb els dos significats de "funny" en anglès... com diuen: "funny ha ha or funny peculiar"

Marchelo ha dit...

Hola a tots,

abans que res m'agradaria agraïr-vos la gran participació que està tenint aquest post... realment al final hauré d'acabar pensant que no és un film buit ;) jeje

xfar, moltes gràcies per la visita i l'aportació. en realitat no discrepem tant... estem d'acord en que Funny Games és un experiment, el que passa és que considero que no se li poden treure gaires lectures sobre la violència, com sí succeeix amb La naranja mecánica. Sincerament coneixo però no he vist l'obra de Haneke, a lo millor si la veiés l'entendria més :) gràcies de nou pel teu comentari, espero veure't més per aquí!!

Videodromo, yo soy joven (25) pero te puedo decir que en el cine al que fui había un grupo de unos 20 chavales de 15 años que al principio no callaban y a los 15 minutos estaban mudos acojonados. Gracias por la visita!

Qfwfq78, benvingut al bloc!

Anònim ha dit...

Ara mateix t'afegeixo al blogroll, i tant que ens veurem... i sí que discrepem, home! però no passa res, és part de l'emcant del cinema!!

La Llanterna Màgica ha dit...

Bon bloc!

Ja he creat un enllaç en el meu.

Eloy ha dit...

Fantàstica discussió.
Jo penso que Haneke és un provocador i que no vol deixar fred al públic.
Com ho aconsegueix? intentant portar una mica més enllà la violència.
Tenim una societat de gent acomodada que té la seva basura pròpia, nois que per avorriment són capaços de fer qualsevol cosa. Penseu que és tan lluny de la realitat això?
Més estranya encara és Cache, molt recomanable.

Anònim ha dit...

Cache no és estranya, es aterridora! i el seu inici, malgrat assemblar-se molt al de Lost Highway, provoca les pors ataviques que tots els ciutadans de qualsevol de les nostres acomodades ciutats tenim ben ficades endins: que no ens toquin la nostra segura i ben planificada vida. el haneke, que manipula com ningu l'elipsi i el pla llarg, aconsegueix que l'espectador s'inquieti perque no sap si allo que veu l'avorreix o simplement li posa els pels de punta.. i si no em creieu fixeu-vos be en la quantitat de cops que a aquesta pel.licula hi ha una utilitzacio del pla fix... malgrat tot, el veig -com deia a l'altra comentari- molt mes que com un simple provocador. tothom pot provocar, pero fer-ho com ho fa ell no esta a l'abast de tothom. la seva manera de rodar i plantejar les seqüencies el fan un director que denota una gran tradicio visual antiga i contemporania a les seves pel.licules... encara recordo la polemica a l'estrena a Sitges fa una pila d'anys del 71 fragmentos de una cronologia al azar, premi al millor guio: jajaja quin riure, tots els que se les donaven de gran coneixedors del cinema no sabien com explicar-s'ho! i les barbaritats que vaig sentir de suposats experts a la materia! "si no té guió perquè no parlen", la mes grossa d'elles.. mare meva!!!!

ens llegim!

Anònim ha dit...

A mi Caché em va agradar molt, sobretot per aquesta sensació d'inquietud i incomoditat que t'acompanya al llarg de tot el film. Els plans fixes arriben a ser realment insuportables, no pel fet de ser-ho, sinó per tot el temps que et deixen per pensar... Una de les capacitats de Haneke és que sap controlar les reaccions de l'espectador (els que ho aprecien, clar) i així pot transmetre molt millor el seu missatge i de la forma que ell vol.

Llàstima que, per mi, Cache va massa de més a menys, però bé, tampoc se li pot demanar tot.

PD: (Marcel, perdona l'off-tòpic) xfar, ets el Xavi Far del Thau St. Cugat?

Anònim ha dit...

només contestaré davant el meu advocat... jajaja ara si que m'has acollonit, tio... i tu qui ets?

Marchelo ha dit...

Eloy, gràcies per la visita, ens anem llegint!!

Xfar, el teu anonimat ha quedat al descobert :) si necessites un advocat ja m'ho diràs jeje

Salutacions a tots, i repeteixo, gràcies per enriquir el bloc amb la vosta participació

M.I. ha dit...

A mí me encanta este blog. Gracias a él no sólo aprendo de cine, sino que también leo cada día mejor en catalán. Cualquier día me suelto, me pongo a escribir en ese idioma, y ya no desentono en el blog, jajajaja.

Veré la peli porque a Marchelo le interesa mi opinión (gracias miles). De momento, no la he encontrado, ya que esta peli no está en los cines de Albacete. En fin, supongo que alguna alama caritativa me la pasará. Antes de verla, sí que digo que no me gusta nada de nada el director, y que no he visto la del 97.
Sin embargo, veré las 2 en cuanto pueda, y volveré a este blog para dar mi opinión ;)
Pueden pasar meses porque me voy a Colombia durante un mes, pero.... Volveré ;)

Joan ha dit...

No he vist la nova, però sí l'antiga i crec que la interpretació de Susan Lothar serà molt difícil de superar.

Crec que el missatge de Haneke és regirar l'estòmac i ho aconsegueix al 100%. Una pena que hagi fet un remake pla a pla, crec que és absolutament innecessari.

Salut!

Marchelo ha dit...

MI,

gracias por tus elogios, a ver si es verdad y te atreves a escribir en catalán :=)

Joan,

jo no he vist la primera, però haig de dir que Noami Watts està esplèndida en el paper de dona patidora!

Salutacions

Ivan ha dit...

Be,ja l'he vist i....ni fu ni fa, em sembla correcte pero res de l'altre mon, fins i tot em sembla pitjor que la versió anterior, pero be, suposo que es normal. Y no ha fet res per cambiar situaciones força manipuladores.
Salutacions!

M. Jordan ha dit...

No deixa de sorprendre'm (i això ve pel comentari del meu apreciat Ivan) que encara després de tota la història de la teoria del cinema es pugui acusar a un director de "manipulador" quan el cine és, de manera inaludible, manipulació d'informació. Entenc que en alguns casos es fa més ús d'ella que en d'altres, però ningú es tira les mans al cap quan es parla de la manipulació d'Eisenstein però sí quan es tracta a un director contemporani que es fa servir de les eines del cine pel seu benefici. Que en Haneke asfixia amb la seva manipulació és veritat però també ho feia en Hitchcock que, amb un altre objectiu, no deixava cap lloc a l'espectador per divagar.

M. Jordan ha dit...

I per cert, marchelo... no em diguis que Funny games és buida!! Estic totalment d'acord amb el capitán Spaulding tot i que per a mi Funny games està més vigent ara que al 1997.
A la teva critica, marchelo, dius que vas viure els 111 minuts intensament... llavors, per què dius que la pel·li és una buidor total? Els sentiments ("més negatius que positius") que et provoca no són fortuits ni gratuits, han estat causats per una situació que poques vegades veiem al cine. Què li passa a les víctimes de la violència després d'haver-la rebuda? En Haneke ens manté amb ells perque ho veiem, arribant a un punt d'angoixa que et fa voler avançar la pel·li per acabar-la (cosa que provoca una sensació extranya quan el personatge de Arno Frisch/Michael Pitt proposa a l'espectador avançar o rebobinar la pel·li en una clara referència al paper de l'espectador en la pornografia violenta dels medis audiovisuals).

Total, que a mi em sembla una pel·li molt interessant (em refereixo al contingut i forma més enllà de que en Haneke hagi fet ara un remake) i com a mínim li reconec al director l'ètica de la violència que té en el seu cine.

Marchelo ha dit...

Mónica,

segueixo mantenint que Funny Games és una pel·lícula buida, tot i que sigui el film més comentat desde que vaig crear el bloc :) seguint amb la metàfora del Passatge del Terror del Tibidabo: quan hi vaig anar també ho vaig viure intensament, però tampoc em va aportar res a posteriori. Per tant, sí, vaig viure intenstament Funny Games, però és un film que no m'ha aportat res, i per aquest motiu el considero buit. A més, no veig la reflexió sobre la violència per enlloc. L'únic brillant és la direcció, però el contingut del film... Si el mateix guió cau en mans del típic director que fa merdes rollo Scream ens la vendrien com un blockbuster d'estiu... i seguiria sent una peli buida.

Entenc perfectament que penseu el contrari, ja sé que vaig a contracorrent, però sóc així de tossut :)

salutacions i gràcies per participar!

Manué ha dit...

Como comenta Marchelo en mi blog, veo que esta película ha causado furor (ojalá tuviera yo tantos comentarios, quizás debería empezar por publicar más a menudo). Lamento no saber el suficiente catalán como para entender del todo lo que comentáis.

Quiero aclarar que Haneke es uno de mis directores favoritos, y que Funny Games (1997) es una de las películas que me marcaron en los noventa.

Haneke nunca ha sido un narrador de historias sino un comunicador y, habitualmente, utiliza su lenguaje para atacar. Por lo tanto, estos ataques hacen que, para empezar, provoquen las iras de más de uno. Por otro lado, es muy difícil que un film de Haneke apruebe en un reaccionario examen cinematográfico, donde lo que se valora es una historia que enganche (no olvidemos que, según este criterio, Ángeles y demonios sería un libro sobresaliente y La crítica de la razón pura sería una completa basura). El auténtico valor de Haneke está, como digo, en su uso del cine como lenguaje, para comunicar, y en Funny Games (cualquiera de las dos versiones) el discurso va directamente contra la violencia en los medios y contra la indiferencia de los que consumen esa violencia. Para ello evita cualquier posible colirio para esos consumidores, incluidas aquellas concesiones que la propia violencia filmada pueda generar (por ejemplo, las heridas, tan del gusto de los espectadores) pero sin dejar de mostrar lo peor de esa violencia (como la tortura mental y el dolor físico) y recordarnos una y otra vez que la violencia filmada no siempre se corresponde con la violencia real, ya que se rige por unas reglas diferentes, aunque la violencia filmada por Haneke hace trampas contra los espectadores (de ahí la escena del mando a distancia).

 
anar a dalt