La huida

Abans de que deixeu de llegir el comentari us adverteixo: no parlaré de "La huida" protagonitzada per la Cindy Crawford fa ja uns 15 anys, no. Aquella pel·lícula només mereix un qualificatiu: lamentable. Us vull recomanar "La huida"de Sam Peckinpah, protagonitzada pel mític Steve MQueen i la guapa Ali McGraw.

"La huida" ens explica la història de Doc McCoy, un intel·ligent i meticulós lladre al que li encarreguen l'atracament d'un banc; el que sembla un treball fàcil es complica, i el Doc té que escapar juntament amb la seva dona. Estem doncs davant el típic argument de lladre-bona-persona al qui se li compliquen les coses i té que acabar fugint dels dolents i la policia.

Només he pogut veure dues pel·lícules de Sam Peckinpah, "Perros de paja" i la que ocupa el present comentari, i si hagués de definir el seu cine amb dues paraules, ho tindria molt clar: tensió i violència. En aquest sentit, no hi ha dubte que el cine de Tarantino (i de molts altres directors, com Koldo Serra i la seva "Bosques de sombra") ha begut de l'herència de Peckinpah.

"La huida" és una pel·lícula de ritme frenètic, a la que no li sobra ni li falta una escena, molt violenta (i més tenint en compte que es fa rodar el 1972) i entretingudíssima. Des de la primera imatge el director intenta crear una atmòsfera tensa, amb una banda sonora agobiant, de ritmes repetitius, que recorda una mica a la de "El Planeta de los simios". La planificacció de les escenes d'acció és perfecta, tenen un encant innegable; es nota que en aquella època les explosions eren de veritat, i que el que utilitzaven per simular sang després de un tiroteig era Heinz Ketchup. Hi ha unes quantes escenes d'acció que són classes magistrals de com tensionar l'espectador: la de l'atracament, la del tren i els 10 minuts finals a l'hotel, per exemple.

A mi personalment m'agrada el cine d'acció artesà, a l'estil Equipo A (o recentment Death Proof), i odio el barroquisme digital que s'està instaurant en el cine els darrers anys. En aquest sentit, aquest és el meu major temor en quant a la propera entrega de Indiana Jones, ja que si algo caracteritzaba les 3 primeres és l'encant artesà del que parlava.

El guió, tot i ser força previsible, és sòlid i configura uns bons personatges principals. L'Steve MQueen era un icone, un actor molt carismàtic que no tenia gaires registres interpretatius; ara bé, el paper de Doc McCoy li queda perfecte, no em puc imaginar un altre actor interpretant-lo. Les Rayban que porta semblen fetes per ella. L'Ali McGraw interpreta a la dona del Doc McCoy: és una actriu que no habia vist mai (que recordi) en cap pel·lícula, i no em va agradar gaire, sincerament. Tot i així, el seu personatge està bé, és una dona amb caràcter que dóna bona rèplica al McCoy.

En definitiva, una molt bona pel·lícula d'acció, ben feta i que et fa estar constanment tensionat. Té tot el que se li pot demanar a un film d'aquest tipus, i això no és poc; i si no, que li preguntin a la Cindy Crawford i al geni que va rodar aquella pel·lícula que no es mereix tenir el mateix nom que aquesta.

• Puntuació filmaffinity: 7,6
• Puntuació Marchelo's Wei: Notable

El millor: Steve MQueen, vaya crack; el seu ritme trepidant. El pitjor: Ketchup, Heinz Ketchup.