Persépolis

No us la podeu perdre, així de clar. "Persépolis" és una pel·lícula encantadora, intel·ligent, divertida, dramàtica i, per sobre de tot, un crit d'esperança que dilueix, en part, la foscor que domina els països sotmesos al fonamentalisme-radicalisme islàmic.

"Pérsepolis" és la novel·la gràfica autobiogràfica creada per la iraní Marjane Satrapi, que es va començar a editar el 2000 i de la qual se'n va fer la pel·lícula el passat 2007. El film comença sent la Marjane una nena petita a finals dels anys 70, i ens explica brillantment la història d'Iran dels anys 80-90(el reinat del Sha, la creació d'una república, la guerra amb Irak).

La familia de la Marjane és entranyable, el pare i la mare són uns progressistes que no comulguen amb el fonamentalisme que domina Iran i que estimen a la seva filla de forma incondicional. Volen el millor per ella (suposo que com tots els pares amb els seus fills), encara que el millor sigui, com és el cas, enviar-la a viure al estranger. L'àvia de la Marjane és una dona intel·ligent, divertidíssima, moderna, avançada al seu temps, i comunista. És la seva confident, la persona amb qui més confia, una àvia amb majúscules, probablement el millor personatge de la pel·lícula.

Estem davant d'un còmic amb narració de veus i música, més que una pel·lícula de dibuixos animats. Els primers minuts costa trobar-li el ritme, però passats aquests tot comença a fluir amb naturalitat, i la història t'enganxa, pel brillantíssim guió i per la intel·ligència amb la que està explicada: no hi ha dubte que els fets que ha d'afrontar la jove Marjane són duríssims, però es veuen compensats amb el caràcter vital de la nena i els tocs d'humor que impregnen la pel·lícula.

La crítica al fonamentalisme islàmic, tot i ser evident (no es pot dir que estigui amagada ni molt menys, però no és explícita com els documentals del Michael Moore), és força subtil, està feta amb classe i categoria, es nota el toc d'una dona intel·ligent. Personalment trobo genial que sigui una dona qui posi el punt sobre la I, i critiqui un fonamentalisme islàmic que precisament una de les coses que persegueix és silenciar les dones, empresonar-les.

Hi ha coses que amb poques paraules (o imatges) s'entenen a la perfecció, sense que sigui necessari fer-se repetitiu i redundant, i aquest és un dels mèrits de "Persépolis", que té en la sencillesa de la proposta la seva millor arma. Això no significa que Marjane Satrapi fugi, ni molt menys, dels fets més polèmics del fonamentalisme islàmic: el vèl, les tortures, el machisme imperant, el maltracte a la dona, etc. Estem davant una pel·lícula honesta, sincera, sense trampes, que no utilitza els típics artificis cinematogràfics per conmoure, perquè no li cal.

La falta de llibertat del poble iraní contrasta amb les ganes de la Marjane de conèixer la cultura occidental, de pintar-se els llavis, d'agafar la mà del seu nòvio, de dir el que vulgui dir quan li vingui de gust dir-ho, de vestir-se amb una samarreta escrita amb un gran i clar "Punk is not DED", representació irònica de lo llunyà que està en realitat l'Occident que tant anhela.

L'estil dels dibuixos, en blanc i negre, és genial, molt personal, i representa a la perfecció la grisor que predomina a Irán. Només veurem colors en el present, quan la Marjane ja no és a Iran. La pel·lícula té moltíssims moments visualment preciosos, poètics.

Crec que no és agosserat dir que "Persépolis" és una obra mestra que passarà a la història com a una intel·ligent crítica al fonamentalisme islàmic. Va ser nominada a l'Oscar a millor pel·lícula d'animació (la guanyadora va ser Ratattouille) quan probablement el seu lloc estava entre "els grans", és a dir, millor pel·lícula, a seques.

Puntuació filmaffinity: 7,9
Puntuació: Excel·lent.

El millor: una obra mestra. El pitjor: podria ser més llarga.