Twitter del bloc

dilluns, 24 de març de 2008

Disparando a perros


L'ésser humà és dolent per naturalesa?


Després de la curta Setmana Santa, torno per recomanar una nova pel·lícula, "Disparando a perros". És d'aquelles pel·lícules que inexplicablement passen desaparcebudes. No deixa de ser sorprenent, ja que és una gran producció, amb bons actors, mitjans tècnics, bona història...No és, ni de lluny, una pel·lícula "independent" o "de culte".

Aquest film ens explica el genocidi dels tutsis que va tenir lloc a Ruanda el 1994. El referent és clar, i molt proper, "Hotel Ruanda". Probablement si no hagués existit "Hotel Ruanda", s'hagués donat més publicitat a "Disparando a perros" i seria una pel·lícula més coneguda per tots. La veritat, no m'atreviria a dir que "Hotel Ruanda" és millor que "Disparando perros", ni molt menys. Mentre la primera centra els seus esforços en mostrar com pateix el genocidi una familia en concret, accentuant la part dramàtica de la pel·lícula, la segona explica més detalladament el conflicte, d'una forma més realista i propera al documental.

"Disparando a perros" narra els esdeveniments que van tenir lloc en una escola catòlica ruandesa que va acollir 2500 tutsis durant el conflicte. Els protagonistes són un capellà anglès que fa més de 30 anys que viu a Kigali i dirigeix l'escola, excel·lentment interpretat per John Hurt, i un jove que també fa de professor, interpretat per un tal Hugh Dancy que no coneixia però que ho fa prou bé. Dins de l'escola també hi estaven destacats un soldats belgues de la ONU, encara que de poc servien perquè no podien intervenir en el conflicte.

La pel·lícula mostra amb crudesa, però sense recrear-se, l'horror del genocidi que va haver i critica, una vegada més, la no intervenció de la ONU en el conflicte. El títol del film s'explica en que l'exèrcit de la ONU disparava els gossos perquè no es menjessin els cadàvers dels tutsis. Podien disparar gossos, però no als hutus que exterminaven els tutsis. Hi ha escenes brutals, i la sensació d'impotència és una constant la pel·lícula, fa molta ràbia veure com van morint i morint innocents i el soldats de la ONU s'ho miren sense poder-hi intervenir.

Tècnicament està al nivell de les grans produccions. Les localitzacions són les mateixes on van tenir lloc els fets que narra el film, i el vestuari, ambientació i banda sonora són perfectes.

Les interpretacions són més que correctes, destacant el John Hurt, tot un veterà, que interpreta al carismàtic capellà. També em va agradar el capità de les forces belgues de la ONU, interpretat per un dels soldats de la pel·lícula "Stalingrado" (el que tenia orelles de Dumbo). Segurament si els protagonistes fóssin per exemple el Sean Connery i el Brad Pitt, estariem parlant de la típica pel·lícula amb un porró de nominacions als Oscars.

El guió de la pel·lícula és bo, la història és per sí sola prou impacant i trista com per buscar la llàgrima fàcil. Ens creiem els protagonistes perquè són humans, no heroïs, i perquè actuen tal i com ho podríem fer nosaltres en una situació semblant. Tant el capellà com el jove professor són incapaços de creure que la situació es pugui acabar convertint en una matança, i la incredulitat que senten al contemplar els primers assassinats és compartida per qui veu la pel·lícula. Hi ha escenes impactants, brutals, molt realistes i que et fan preguntar com és possible que la humanitat pugui estar tant tarada.

En definitiva, si teniu oportunitat de veure-la, ja sigui a través de dvd o de mitjans al·legals, no ho dubteu. Pel·lícules com aquesta són molt necessàries.

Puntuació filmaffinity: 6,8
Puntuació Marchelo's Wei: Notable

PD: per cert, aquesta és l'entrada nº 100 de Marchelo's Wei! De mica en mica s'omple la pica!


1 comentari:

39escalones ha dit...

Estupendo texto sobre una buena película, quizá un tanto olvidada o que pasó desapercibida a pesar de sus buenas cualidades y de eludir hábilmente la emotividad facilona.
Excepcional, como casi siempre, John Hurt.
Saludos

 
anar a dalt