La fuente de la vida (The fountain)

Una pel·lícula de les que marquen

Ahir vaig veure aquesta pel·lícula i encara li estic donant voltes de lo emocionat i pensatiu que em va deixar. "La fuente de la vida" és la darrera peli de Darren Aronofsky, director de Pi i de Requiem por un sueño: aquesta última fa temps que la tinc en DVD pendent de veure, tothom em deia que era boníssima però sempre em feia pal posar-m'hi... després d'haver vist "La fuente de la vida", tan aviat quan tingui un moment la miraré!

The fountain és la història d'amor més trista i sentida que recordo ara mateix haver vist mai en una pel·lícula: el Hugh Jackman interpreta un científic (Tom) que dedica les seves investigacions a trobar la cura pel càncer terminal de la seva dona (Isi), Rachel Weisz. Al mateix temps, la seva dona escriu un llibre, titulat "The fountain", en el que narra la recerca de la font de la vida, la vida eterna. En realitat, el científic treballa per evitar lo inevitable, busca la seva font de la vida particular, traçant-se per tant una història paral·lela amb la del llibre de la Isi, que es sitúa en el 1500.

Al principi sembla tot molt enrevessat, però s'acaba pillant a la perfecció. Bé, a la perfecció tampoc, perquè hi ha unes quantes escenes en les que segur que us quedareu amb la boca oberta pensant: i això què ha estat? (sobretot al final de la pel·lícula). Però la gràcia es deixar-se anar per l'espectacle visual i emotiu que ofereix "La fuente de la vida". La fotografia, la música, i tot l'aspecte tècnic és art pur, trenca les regles convencionals del cine, és molt espectacular.

Els actors estan impressionants, sobretot el Hugh Jackman, en la millor pel·lícula que li recordo. Les escenes entre el Tom i la Isi, són boníssimes, molt naturals, creïbles i emotives: tot i no buscar la llàgrima fàcil, és inevitable emocionar-se en més d'una escena. La por que sent el marit al veure que no pot fer res per salvar a la seva dona contrasta amb la seneritat i acceptació d'aquesta... sencillament genial. Si teniu la sort d'estar enamorats us sentireu encara més identificats amb la peli, això segur.

D'altra banda, a la Fuente de la vida trobem reflexions molt interessants sobre la mort, el seu significat, i la vida eterna, des d'un punt de vista clarament budista (l'escena final pot ser una paranoïa, però està clarament inspirada en la filosofia budista, en arribar a l'estat del Nirvana).

Com ja he dit, és la història d'amor més trista i sentida que recordo haver vist, i passa en el meu Top 3 particular: Lost in Translation, Eternal Sunshine of Spotless Mind (Olvídate de mi!) i aquesta. Per mi, és la millor pel·lícula que he vist des de que escric aquest bloc. Ja sé que molts no hi estareu d'acord, però m'ha marcat de veritat.

Com ja us imaginareu per l'argument, aquesta pel·lícula és d'aquelles que molta gent odia, que molts crítics deixen pels terres, que no deixa indiferent a ningú (també és cert que hi ha crítiques que la consideren, com jo, una obra mestra). Diuen que el Aronofsky aquest és un tio molt pretenciós, tant o més que les seves pel·lícules: no hi ha dubte que els has de tenir quadrats per fer una peli com The Fountain. Diuen també que la forma es menja al contingut: per mi no, per mi l'espectacular forma de la peli és part important del seu contingut. Doneu-li una oportunitat, que tampoc és gaire llarga (90 minuts). Jo feia molt que no m'emocionava tant veient una pel·lícula. Reconeixo que sempre poso unes notes molt altes. Molts 7 i 8. Per mi aquesta és un 10 o 11!

• Puntuació filmaffinity: 6,4
• Puntuació: 11