Twitter del bloc

dissabte, 10 de novembre de 2007

La fuente de la vida (The fountain)



Una pel·lícula de les que marquen


Ahir vaig veure aquesta pel·lícula i encara li estic donant voltes de lo emocionat i pensatiu que em va deixar. "La fuente de la vida" és la darrera peli de Darren Aronofsky, director de Pi i de Requiem por un sueño: aquesta última fa temps que la tinc en DVD pendent de veure, tothom em deia que era boníssima però sempre em feia pal posar-m'hi... després d'haver vist "La fuente de la vida", tan aviat quan tingui un moment la miraré!

The fountain és la història d'amor més trista i sentida que recordo ara mateix haver vist mai en una pel·lícula: el Hugh Jackman interpreta un científic (Tom) que dedica les seves investigacions a trobar la cura pel càncer terminal de la seva dona (Isi), Rachel Weisz. Al mateix temps, la seva dona escriu un llibre, titulat "The fountain", en el que narra la recerca de la font de la vida, la vida eterna. En realitat, el científic treballa per evitar lo inevitable, busca la seva font de la vida particular, traçant-se per tant una història paral·lela amb la del llibre de la Isi, que es sitúa en el 1500.


Al principi sembla tot molt enrevessat, però s'acaba pillant a la perfecció. Bé, a la perfecció tampoc, perquè hi ha unes quantes escenes en les que segur que us quedareu amb la boca oberta pensant: i això què ha estat? (sobretot al final de la pel·lícula). Però la gràcia es deixar-se anar per l'espectacle visual i emotiu que ofereix "La fuente de la vida". La fotografia, la música, i tot l'aspecte tècnic és art pur, trenca les regles convencionals del cine, és molt espectacular.

Els actors estan impressionants, sobretot el Hugh Jackman, en la millor pel·lícula que li recordo. Les escenes entre el Tom i la Isi, són boníssimes, molt naturals, creïbles i emotives: tot i no buscar la llàgrima fàcil, és inevitable emocionar-se en més d'una escena. La por que sent el marit al veure que no pot fer res per salvar a la seva dona contrasta amb la seneritat i acceptació d'aquesta... sencillament genial. Si teniu la sort d'estar enamorats us sentireu encara més identificats amb la peli, això segur.

D'altra banda, a la Fuente de la vida trobem reflexions molt interessants sobre la mort, el seu significat, i la vida eterna, des d'un punt de vista clarament budista (l'escena final pot ser una paranoïa, però està clarament inspirada en la filosofia budista, en arribar a l'estat del Nirvana).


Com ja he dit, és la història d'amor més trista i sentida que recordo haver vist, i passa en el meu Top 3 particular: Lost in Translation, Eternal Sunshine of Spotless Mind (Olvídate de mi!) i aquesta. Per mi, és la millor pel·lícula que he vist des de que escric aquest bloc. Ja sé que molts no hi estareu d'acord, però m'ha marcat de veritat.

Com ja us imaginareu per l'argument, aquesta pel·lícula és d'aquelles que molta gent odia, que molts crítics deixen pels terres, que no deixa indiferent a ningú (també és cert que hi ha crítiques que la consideren, com jo, una obra mestra). Diuen que el Aronofsky aquest és un tio molt pretenciós, tant o més que les seves pel·lícules: no hi ha dubte que els has de tenir quadrats per fer una peli com The Fountain. Diuen també que la forma es menja al contingut: per mi no, per mi l'espectacular forma de la peli és part important del seu contingut. Doneu-li una oportunitat, que tampoc és gaire llarga (90 minuts). Jo feia molt que no m'emocionava tant veient una pel·lícula. Reconeixo que sempre poso unes notes molt altes. Molts 7 i 8. Per mi aquesta és un 10 o 11!

  • Puntuació filmaffinity: 6,4
  • Puntuació: 11

10 comentaris:

Edu ha dit...

mira k hi ha casualitats a la vida,doncs avui n'ha passat una.me l'havia baixat i l'he vist akesta tarda,i just despres em conecto al blog i pam el marcel la comenta. enfi deixant de banda aixo,he de dir k difereixo moltissim del marcel.per mi la peli es keda en un molt bon intent,la idea es bonissima,xo keda aixafada per la paranoia constant i els enrebessaments, flash-backs, prrrffff...massa liu, massa tema espiritual, fatal.

la idea de fer tres situacions on ell busca salvar-la a ella es original,xo la ridiculesa d'algunes situacions em feia venir riure, especialment del futur kuan busken el..."xabala?". i el final??? no pillo k el conkistador "l'absorveixi l'arbre" (potser es xq no pot salvar la tia igualment?), ni k el tiu es desintegri i l'arbre prengui vida kuan arriben a l'estrella moribunda-nubolosa.x cert, especialment repudiable akesta part royu buda.

enfi que el 6 i pico del filmaffinity es suficient, i les critikes d'alguns diaris tb.

ale, a començar el debat

Lorea ha dit...

Sense paraules... tant les interpretacions, com la música, com les imatges,... tota ella és genial, és original, és art. Com diu en Marcel, és una d’aquelles pel·lícules que no deixa indiferent a ningú, o te’n enamores o l’odies, i jo per sort me n’he enamorat.
No és només un pel·lícula, és una exaltació dels sentiments... És una magnífica i tràgica història d’amor, tan humana i propera que resulta inevitable emocionar-se i plorar. Té milers de detalls sorprenents i sublims (destacar l’escena del Hugh Jackman en què, de camí a la feina, només sent les seves passes).
El millor: l’escena de la banyera (és increïble la força que desprenen els seus personatges).
Molt lluny de ser la típica pel·lícula “entre pastel i macabra” d’amor i malalties terminals, “The Fountain” és començar de zero i oblidar tot el que s’ha vist fins ara, i per això s’ha de veure amb una ment molt oberta i sense intentar trobar una explicació lògica al què passa. És “The Fountain”.

P.D. Inevitable emocionar-se Marcel

Marchelo ha dit...

Entenc que aquesta part que comentis Edu pugui semblar ridícula. Jo també ho vaig pensar, però estava tan flipat que realment ho veig com algo artístic. xq qui vulgui llegir comentaris de crítics als EUA

http://www.rottentomatoes.com/m/the_fountain/

com veureu, hi ha molta diversitat d'opinió.

pel que fa a la interpretació, jo crec que són simples metàfores (la història del llibre i la del "shibala") sobre l'intent frustrat de troba la vida eterna i l'amor etern.

segueixo pensant el mateix, ara estava veien videos al youtube de la peli i la trobo genial!

Lorea, que estrany que coincidim tant :P l'escena de la banyera és genial...

Edu ha dit...

He estat reflexionant sobre la peli buscant el xq de les coses,i he arribat a la conclusió(em costa,xo es k no estava preparat x veure la peli) k kuan va de marcianu es l'adán (el jefe maya li diu "first father") i el fet de salvar l'arbre es pot equiparar amb salvar la tia, fff complicat. la flipada maxima es kuan se li apareix al maya!tampoc entenc xq el marcianu va sentint "finish it" tot el ratu si es refereix el llibre de la tia.

el que si kes bastant lògic es k al final tots fracassen en la recerca de salvar-la.

no se la conclusio que arribo es que a tots ens ha agradat la part actual que es la més normal i lo altre es com fumar-se un porro i alguns els hi mola i els altres no.

encara que sembli mentida,la peli no m'ha desagradat,trobo que està bé,xo vull trobar sentit als fets xq llavors em pot agradar encara més.

x cert,recomano veure peli el fin de la inocencia comentada pel marti en el seu blog.

Eleva ha dit...

Doncs ja em perdonareu, peró ami aquesta película em sembla un experiemnt absolut pretenciós només apte pels amamnts del New Age i la penya que li agrada fer-se netejes d' aura.

Ja no es tracta de si és mes o menys enrevessada, es trata de que fa un tuf de pseudointelectualisme i misticisme d' estar per casa inaguantable.

Els actors sí, están molt bé, i de fet es per l' únic motiu que me la vaig empassar sencera.

I si ja ens possem una mica a buscar-li les pessigolles el rigor històric brilla per la seva absència.

En fí, per ami un desastre absolut absolutament infumable. però en fí, tot són opinions no?

Marchelo ha dit...

Queda comprovat que és una peli que no deixa indiferent... a mi no em va gens el rollo New Age, ni els panflets d'autoajuda ni coses per l'estil, però em vaig creure The fountain. Per mi més que les filosofades barates que se'n puguin extreure, el que més queda és l'impotència d'intentar evitar lo inevitable. Entenc però que se li pugui criticar tot això que dieu, segurament és cert.

jomateixa ha dit...

m'agrada el teu bloc, l'he posat d'enllaç en el meu, t'invito a visitarlo

Jordi Coll ha dit...

Vaig veure Pi a classe d'anglès quan estava a Sadako... quina paranoia!

Eugeni Guillem ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Marchelo ha dit...

Hola Eugeni, m'alegro de que t'hagis trobat amb aquest bloc per casualitat, espero veure't més per aquí!

 
anar a dalt