Lost in translation

Si no l'heu vist, ja tardeu!

Ja va sent hora de que comenti la meva pel·lícula preferida, "Lost in translation". El primer cop que la vaig veure va ser a Nova York, en un cine de Broadway, amb el Feargus, germà del Cormac... i vaig sortir del cine pensant que, tot i que no havia entès la meitat dels diàlegs, acabava de veure una gran peli.

Sóc conscient de que probablement si hi hagués un forma de medir objectivament quina és la millor pel·lícula de la història, no seria aquesta... tot i així, cada cop que la torno a veure, que han estat ja uns quants, em reafirmo en què és sencillament genial! Si no l'heu vist, ja tardeu!

"Lost in translation" ens explica la història de Bob Harris, un actor americà vingut a menys que va a Tokyo per rodar anuncis i fer calers, i Charlotte, una noia jove casada amb un important fotògraf al qui acompanya també a Tokyo. Casualment, dues persones que en el seu entorn habitual no s'haguessin parlat mai (el Bob podria ser el pare de la Charlotte), es coneixen en el bar de l'hotel on s'allotgen, i ràpidament es fan inseparables. I és que Bob i Charlotte comparteixen algo que els uneix: la solitud. Ambdós es senten perduts a Tokyo, i allà és on se'n adonen del poc sentit que té la seva vida.

El guió és boníssim (va guanyar un merescudíssim Oscar a millor guió original): amb poques paraules Sofia Coppola aconsegueix donar una gran profunditat als 2 personatges. Hi ha diàlegs brillants, i molt humans. El millor que es pot dir és que quan la veus, et creus perfectament els sentiments del Bob i la Charlotte. Són persones, amb virtuds i defectes, "reals". A més, "Lost in translation" combina a la perfecció comèdia i drama; em ve al cap, per exemple, l'escena en què el Bob té que rodar l'anunci de whisky: et rius, perquè fa gràcia que l'hagi de repetir una vegada i altra, i per la barrera lingüística que el separa amb els japos... però també té la seva part "tràgica", pel pesar que sent el Bob, al tenir que estar fent de "mono de circ", quan temps enrere havia estat un actor de renom.

Les actuacions, genials: Bill Murray es fa seu el Bob Harris, i és impressionant els mils de matissos que expressa amb la seva mirada perduda. Cada cop que torno a veure "Lost in translation" me'n adono del mèrit que té l'actuació del Bill Murray, ja que transmet més amb la gesticulació que amb les línies de diàleg que li toca recitar. Per entendrens, arriben a posar aquí al Stalone i els sentiments dels què parlo no s'haguessin vist per enlloc. La Scarlett Johansson també fa un gran paper, el seu personatge és molt pur i innocent.

La banda sonora està molt ben trobada, i juga un paper importantíssim: al haver-hi tant poc diàleg, hi ha molts moments "videocliperos", i les cançons que sonen són sempre les adequades a cada moment. Inoblidable el moment en què el Bob canta "More than this" en el karaoke, com mira a la Charlotte, com ella somriu, i com queda clar el què voldrien però mai podrà ser... (foto)

Hi ha moltes escenes memorables, però la millor de totes, sens dubte, és la final: què li diu el Bob a la Charlotte a cau d'orella abans de marxar? (foto) Ningú ho sap, i hi ha mil teories possibles. La gràcia és trobar la teva.

Puntuació: 10

Puntuació filmaffinity: 7,2