Twitter del bloc

dilluns, 14 de setembre de 2009

Mapa de los sonidos de Tokyo


Avui estic de sort: escriure sobre una pel·lícula de la Isabel Coixet és crear un debat segur, ja que és una d'aquelles persones que no deixa indiferent a ningú. Com ja vaig comentar amb motiu d'Elegy, m'és absolutament igual com és la Coixet-persona. Com a directora de cinema em sembla prou interessant, i té una filmografia destacada.

En David (Sergi López) és el propietari d'una vinicoteca a Tokyo que coneix a la Ryu (Rinko Kikuchi), la dona que l'ha d'assassinar. La necessitat els junta i a partir d'aquí viuen una història que és millor no explicar.

"Mapa de los sonidos de Tokyo" és un film d'allò més suggerent i especial, un puzzle amb peces precioses però que en moltes ocasions no acaben d'encaixar. Sempre s'ha dit que sense un bon guió una pel·lícula no pot ser bona, i en el cas de "Mapa de los sonidos de Tokyo" aquest debat té molt de sentit.

El guió firmat per la Coixet és extremadament esquemàtic en la construcció de personatges i, en algunes escenes, les línies de diàleg sonen ridícules. A "Mapa de los sonidos de Tokyo" es parla molt poc, seguint la tradició nipona d'insinuar amb imatges i no paraules, al pur estil del xinès Won Kar Wai, però el poc que es diu és en termes generals massa simple, inocu, inofensiu.

L'esquematisme dels personatges és un encert en els secundaris que circulen per la pel·lícula, especialment el tècnic de so, però suposa un llast per la parella protagonista, si bé el personatge de la Ryu és misteriós i compta amb la gran actuació de la Rinko Kikuchi.

En quant al David, el personatge interpretat pel Sergi López, mereix un punt i apart. Ell protagonitza els moments menys creibles del film, i això és culpa tant del guió escrit per la Coixet com del propi Sergi López. Diu la Coixet que va escriure aquest personatge pensant en el Sergi López, i aquest és el primer error, ja que físicament no encaixa amb la sexualitat que hauria de desprendre el David. A més a més mai s'acaba d'entendre perquè fa el que fa, sent el que sent, i el seu comportament és massa de "macho ibèric" com per ser un català que s'ha adaptat a la vida japonesa. Ben pensat, la Coixet ha tingut més encert al dibuixar la cultura japonesa que no pas la occidental, que teòricament hauria de conéixer millor. 

En l'apartat d'aspectes positius cal destacar la brillant conjunció entre el sons de Tokyo i la seva bellesa, així com l'excel·lent muntatge de les imatges. L'aspecte estètic del film està molt treballat i, almenys per mi, en justifica el seu visionat.


Reprenent el debat anterior, personalment considero que sense un bon guió no pot existir una bona pel·lícula, i per això "Mapa de los sonidos de Tokyo" és un film imperfecte. Ja per acabar, comentar que és totalment imprescindible veure-la en versió original: jo vaig cometre l'error de veure-la doblada, i el Sergi López doblant-se a ell mateix és insoportable, una broma de mal gust. No exagero. 
  • Puntuació filmaffinity: 5,5
  • Puntuació Marchelo's Wei: (***)
El millor: el tècnic de so i l'apartat audiovisual del film. El pitjor: Sergi López doblant-se a ell mateix...

3 comentaris:

Angel "Verbal" Kint ha dit...

Em declaro incapaç de veure una peli d'aquesta dona...ja ho vem parlar fa temps...no puc amb ella ni amb el seu cinema

Bargalloneta ha dit...

Totalment d'acord amb tu de principi a final... començant pel fet que a mi la Coixet com a persona no m'interessa en absolut però com a directora crec que és de les grans i per això se li ha d'exigir...
no comentaré gaire més perquè tot el que dius es el mateix que jo penso i el que ja he posat en el meu comentari.
I jo la vaig veure en original... tot i així les sensacions són les mateixes
un petó

videodromo ha dit...

Em van dir que era millor el trailer que el film, i després de llegir detingudament la seva crítica meu estimat Marchelo veig que la senyoreta Coixet ha fet un producte inferior a Elegy, que li va sortir granota i tots justifiquem dient que era el típic producte d'encàrrec, no és que ha perdut el nord pel que veig. És una pena, perquè amb el que m'agrada Sergi López com a actor, em fot que es fiqui en fregaos tan cursis.

 
anar a dalt