El guerrero americano 2: La confrontación

La frase "Les segones parts mai són bones" es va inventar abans de gestar-se "El guerrero americano 2: La confrontación". Un cop va ser estrenada aquesta grandíssima pel·lícula, ja mai ningú va poder repetir aquest tòpic. Hi ha segones parts que superen les primeres. Fa un temps us vaig parlar de "El guerrero americano", i de perquè creia que era de visionat obligatori, una comèdia involuntària que us faria riure d'allò més. Doncs bé, "El guerrero americano 2" supera a l'anterior en tot: més acció (ninJas mutats genèticament!), més emoció (Michael Dudikoff aprèn a riure!) i més situacions ridícules, són ingredients suficients per animar-nos a veure-la.

Gràcies a "El guerrero americano 2" el meu germà Damià i jo vàrem voler ser ninJas. La primera part l'haviem vist, sí, però res comparat amb la segona. Cada cap de setmana que ens quedavem a dormir a casa la meva àvia, la llogavem (en VHS, és clar!). Per això tornar-la a veure ha estat una experiència única... no hi ha res millor que adonar-se de lo innocent que és un quan s'és petit!

Fa uns anys pensava: "Michael Dudikoff és l'home més fort del món, amb una gran habilitat ninJa"... l'altre dia vaig pensar: "Michael Dudikoff és un descoordinat que no sabria ni córrer sense caure al terra". En efecte estimats lectors, el que abans eren grans combats, ara són lamentables coreografies absolutament limitades per la patositat de l'actor principal i la resta de figurants, trets, segur, del programa Humor Amarillo del gran Takeshi Kitano. Hi ha un moment que és especialment revelador: el Joe Amstrong (Dudikoff) és perseguit pels malotes ninJas entre unes roques... doncs bé, en comptes de saltar ràpid, ho fa amb cara de pànic, com si anés a caure, i a un ritme extremadament lent. De fet la lentitud és la nota dominant de les escenes d'acció (i això que segur que les passaven a càmara ràpida!). Està bé, ja que sinó no les podria haver imitat amb un pal d'escombra quan era petit.

La pel·lícula, a més, té nombrosos errors incomprensibles, i intentar-los trobar és una activitat d'allò més divertida. Com a mostra, la següent escena: el Joe Armstrong està en una festa militar on també s'hi troba León, el malo malote, la seva mà dreta, un ninJa molt fort que li fa la feina bruta, el Gobernador de la illa, amic del malo malote, i tots els seus figurants, que només fan que acompanyar-los. Doncs bé, per X motius, l'Armstrong marxa de la festa amb cotxe, lluita contra molts "sequaces" en un bar, després contra uns ninJas, lluita contra la mà dreta del malo malote, agafa un cotxe i s'escapa amb una noia, un ninJa s'enganxa al cotxe i hi ha una gran persecució, el maten amb una gran explosió i es fa de nit. Acte seguit, la mà dreta del malo malote, que havia lluitat contra el nostre heroi, torna a la festa, i parla amb tota la comitiva dels dolents, que es troba exactament en el mateix lloc que a la primera escena. Ah, i el més important: és de dia. Per tant: o bé els malos malotes de la festa van empalmar sense moure's del lloc on estaven, o bé la mà dreta del ninJa té una màquina del temps... o bé s'han equivocat.

No em vull extendre més, perquè ja ho vaig fer prou en el comentari de "El guerrero americano". Només reivindicar el valor d'aquestes pel·lícules, que, com va dir Jean Robur en aquest bloc, ens serveixen per poder distingir entre pel·lícules bones i dolentes. És increïblement dolenta, però no em tremola el pols al dir que per mi té un gran encant. I que se'm posava la pell de gallina al escoltar la seva mítica banda sonora.

Per cert, m'encantaria llegir una crítica de "El guerrero americano 2" escrita pel nostre cínic redactor de El País. No tindria desperdici.

• Puntuació Marchelo's Wei: (·)
• Puntuació filmaffinity.com: 3,5

El millor: és dolenta però mítica, com Les tortugues ninja! El pitjor: suposo que si no l'has vist de petit, deu ser difícil d'aguantar.