Twitter del bloc

divendres, 3 d’octubre de 2008

El odio

"Un home cau de dalt un terrat, i mentre va caient pensa: 'per ara, tot va bé; per ara, tot va be'; fins que cau al terra abans del que es pensava. El que importa no és la caiguda, sinó l'aterratge."


Així comença aquesta colpidora crítica a la divisió social existent a França (i extrapolable arreu del món). La història de l'home que cau del terrat simbolitza, a la perfecció, la situació de desesperació que viu la classe més baixa, i el missatge que desprèn la metàfora planeja constantment al llarg de la pel·lícula.

"El odio", realitzada per Mathieu Kassovitz l'any 1995, ens sitúa en 24 hores de la vida de 3 joves (un jueu, un marroquí i un negre) que viuen als suburbis francesos. La pel·lícula s'inicia amb imatges de la revolta que té lloc a Paris (acompanyada de la genial cançó de Bob Marley "Burning and Looting" que penjo) quan un jove marroquí mor a causa dels abusos policials soferts en el moment de la seva detenció. Aquest fet és l'eix central que fa moure als protagonistes al llarg del dia que ens mostra el director.

Suposo que al llegir l'argument del film tots heu pensat, inevitablement, en la revolta social que va haver a França farà aproximadament 3 anys. I és que, en aquest sentit, "El odio" és una pel·lícula d'actualitat sorprenent, repleta de grans encerts, que la converteixen per mèrits propis en un referent de l'anomenat cinema social.

Mathieu Kassovitz, que tenia 25 anys quan va dirigir aquesta pel·lícula, critica sense embuts i amb total transparència la situació en la que es trobaven (i troben) els barris marginals de Paris. Ho fa sense manipulacions, buscant l'objectivitat a través de l'aproximació de la ficció amb la realitat, apropant-se al gènere documental. I ho fa fent gala d'un extraordinari i brillant guió (escrit també pel director), que recull a la perfecció i amb gran encert la monòtona, monocromàtica (segurament per això la pel·lícula es en blanc i negre) vida dels protagonistes. En quant al guió, cal destacar també el que trenqui la serietat que presideix el conjunt amb certs moments còmics, en especial un monòleg surrealista que té lloc a meitat de metratge, que podria haver firmat el mateix Quentin Tarantino.


No hi ha dubte que el director es va inspirar descaradament en la filmografia de Martin Scorcese a l'hora de fer "El odio". Així, hi trobem clares reminiscències de Malas calles (personatges destinats a caure), Taxi Driver (l'escena memorable que vaig penjar n'és l'exemple), Toro salvaje (l'ús de blanc i negre) o Jo, qué noche! (certs moments surrealistes). Ara bé, en la meva humil opinió, si bé Martin Scorcese és una especialista en fotografiar els "bajos fondos" de les ciutats (ell mateix els va viure) sense comparar-los amb la classe alta, "El odio" es caracteritza per la constant contraposició, amb esperit crític, que Kassovitz fa entre els suburbis de Paris i el Paris de les postals. Així, veurem moltes escenes en les que s'exemplaritza l'abisme que separa als protagonistes del món que tant anhelen (desig que deixa patent el marroquí al canviar la frase d'un cartell "El mundo es vuestro" per "El mundo es nuestro"). Intenten adaptar-se, però no poden, es veuen arrastrats per les circumstàncies.

Imprescindible. Necessària. Emotiva. Dura. Reflexiva. Madura. Realista. Divertida. Genial. I sorprenent i injústament desconeguda. Així és "El odio".

  • Puntuació Marchelo's Wei: (*****)
  • Puntuació filmaffinity: 7,9

El millor: no ha perdut vigència ni per desgràcia la perdrà. El pitjor: considero que es mereix ser més coneguda del que ho és; que un director que amb 25 anys era tant inquiet acabi fent Gothika.


8 comentaris:

Josep ha dit...

Serà doncs questió de donar-li una ullada. Com bé dius, no ha rebut massa difusió. Sembla que avui el cinema-denúncia es queda apartat de les sales més que no pas abans, potser perqué les distribuidores i els exhibidors busquen la peliculeta d'acció fàcil de digerir.

Bon cap de setmana, Marchelo.

Àlex Frias ha dit...

Hola Marchelo! Doncs aquesta peli entra a la meva llista de pendents, jajaja. Gràcies i t'afegiré al meu facebook també!
Alex

jordicine ha dit...

Brutal en tots els sentits. Estic d'acord. Una abraçada, MARCHELO.

Marchelo ha dit...

Josep i Àlex, he recomanat moltes pel·lícules, que poden agradar o no, però estic convençut q aquesta us agradarà :)

Jordicine, m'alegra veure q coincidim!!

Salutacions a tots

Deric ha dit...

no la coneixia i això que el director m'agrada força, la buscaré

A.Orte ha dit...

Ja la vaig veure el 2006 a la sessió de cinema del Castell de Montjuïc. Em va agradar, i no només per la seva reflexió social sobre el que és la "banlieu", anticipant el que podia passar i no mostrant una història de personatges bons contra dolents sinó dignificant la dificultat i culpant indirectament FRança de la situació on poden arribar tres persones que simplement volen treure la seva família endavant.

Eugeni Guillem ha dit...

Una gran recomanació, sí senyor. Llàstima que el senyor Kassovitz no hagi mantingut el nivell en els seus posteriors films (d'acord, "Los ríos de color púrpura" no estava mal, però el final era massa holliwoodià).

Marchelo ha dit...

A.Orte, totalment d'acord en això de que no es tracta d'una història de bons i dolents, es mou en grisos.

Eugeni, no he vist "los ríos de color púrpura", però sí que em fot que aquest director no hagi fet més pelis "inquietes" com aquesta.

Salut""

 
anar a dalt