Twitter del bloc

dilluns, 14 de juliol de 2008

Chris McCandless, àngel o dimoni?


Ahir vaig veure per segona vegada Hacia rutas salvajes (Into the Wild), que com ja sabeu els veterans del bloc, és un film que em va marcar. Tant és així que acte seguit de veure la pel•lícula em vaig comprar el llibre en el que es basa, de l’excursionista i escriptor John Krakauer, per conèixer millor les motivacions d’aquest curiós i carismàtic personatge.

ATENCIÓ, el que segueix conté importants SPOILERS de la pel•lícula.


El debat que voldria plantejar entre els qui heu vist la pel•lícula és: creieu que Chris McCandless era un il•luminat que no hi tocava gaire i per això va acabar morint? O ens el contrari, era un romàntic amb uns ideals fortament arrelats que va tenir la mala fortuna de quedar-se atrapat en la naturalesa que tant estimava?

És interessant llegir el llibre de John Krakauer, perquè precisament l’anterior és el que intenta respondre. Quan es va descobrir la mort de Chris McCandless, molts experts d’Alaska van titllar-lo de suïcida, pel perill que comportava endinsar-se dins aquell territori (proper a Fairbanks) sense tenir l’equipament adequat, així com l’experiència necessària. Personalment opino que era un tio molt especial, que es sentia especialment còmode viatjant pel món sol, i que va cometre una gran imprudència (suposo que no sabia detectar massa bé el perill). El trist és que va morir a pocs kilòmetres d’un pas d’excursionistes i de refugis amb aliments, cosa que desconeixia perquè no duia mapa.

Però, a banda de la conducta que el va portar a la mort (el seu gran viatge a Alaska), el que més em fascina és que algú sigui capaç, amb 21 anys, de deixar-ho tot (i tot és tot) per emprendre un viatge sense mitjà de transport, ni diners, fent autostop; que algú sigui capaç de tenir 24.000 dòlars al banc i donar-los a una ONG; d’abandonar la família i no contactar mai més amb ella.

M’imagino que molts de vosaltres el considerareu un il•luminat. Personalment em considero diametralment oposat a Chris McCandless, en quant que la imprudència no entra dins el meu vocabulari i sí la previsió, però potser per això em sento tant atret i admiro un jove que va defensar, d’una forma massa extremista, els seus ideals fins a la mort. Realment és un personatge tan extrem i de pel•lícula, que probablement molts qui van veure "Hacia rutas salvajes" van considerar-la una exageració. De fet, vaig llegir en el seu moment algunes crítiques que deien que Sean Penn havia idealitzat el personatge, i en part és cert, ja que es posiciona clarament a favor de la visió romàntica del McCandless, interpretant i posant en imatges les investigacions dutes a terme per John Krakauer.

En fi, espero els vostres comentaris al respecte d’aquest aventurer. Aprofito per recomanar de nou la pel•lícula, així com el llibre de John Krakauer per aquells a qui us interessi profundir sobre la curta vida de Chris McCandless. Ah, i sobretot, si us agrada Pearl Jam, no us perdeu les excel·lents cançons composades per Eddie Vedder.

16 comentaris:

Miguel A. Delgado ha dit...

Marcelo,

inevitablemente, este tipo de personajes nos ponen en un brete, porque nos revelan la complejidad de las posiciones radicales. Inevitablemente, en algún momento acaba apareciendo la contradicción. Es lo que sucedía, por ejemplo, con el protagonista de "Grizzly Man", sólo que en este último caso sí que me queda más claro su escaso contacto con la realidad.

De todas maneras, coincido contigo: creo que hace falta muchísimo valor para hacer lo que McCandless: que un niño bien, con todo el futuro resuelto, queme sus tarjetas y su identidad y se lance a vivir como un vagabundo... bien, creo que hay que tenerlos muy puestos. Y aunque al final su idealismo se le fuera de las manos, e incluso no dejara de tener ribetes tan egoístas como los que él denunciaba en su familia, hay algo en él, inevitablemente, atractivo.

Un saludo!

Ivan aka Imazur2002 ha dit...

Jo penso com tu, i a mes, em sembla que Miguel te molta raó quan diu que las contradiccions van marcar al personatge (o la persona). En qualsevol cas, aquestas personalitats son sempre les mes interesants.
Salutacions!

Jean Robur ha dit...

Mmmm, no sé que dir. La vaig veure un cop i sembla com si el personatge s'enrabies amb els seus pares per el fet d'haver nascut abans del matrimoni. I la crònica en off de la seva germana la trobo sensiblera. Per el que llegit sobre el personatge, sembla que poc abans de morir es va dedicar a destruir tots els refugi i els seus rebost d'aliments. Jo penso que aquest senyor, si els seus pares haguesin estat pobres, dubto que s'hagues arriscat a una aventura semblant. Per cert Marchelo, passa't per el meu blog, el senyor Montana hi ha deixat un parell de poemes. Salutacions des de les comarques àeries.

Marchelo ha dit...

En primer lloc gràcies a tots per participar! Jean, el que apuntes de que va destruïr els seus refugis i aliments és una possible tesis, però pels missatges que va deixar a l'autobús en el que demanava ajuda i es despedia de tots, dubto que es volgués suicidar. crec que se'n va adonar massa tard que la felicitat, sense compartir, és molt difícil aconseguir-la.

Espero més comentaris!! gràcies Miguel, Ivan i Jean

Jean Robur ha dit...

Marchelo, podia haver destruit els aliments perquè es volia suïcidar i així eviatar temptacions, i potser va canviar de parer i no era el que deien les notes, o potser es volia suicidar, va destruir-ho tot i quant es troba amb una mort lenta canvia de parer, no és tant fàcil morir.

Goethemola ha dit...

No crec que ningú pensi que McCandless era un boig o un jove enrabietat, encara que déu fer falta una petita dosi d'ambdues coses per fer el que va fer.

De totes maneres, em sembla que la majoria (no de nosaltres, sino en general) som com tu, tranquils i potser fins i tot temerosos, pel que qualsevol persona que faci res fora del comú es converteix gairebé de manera automàtica en un ídol o, com tu el definèixes, un il·luminat.

Això sí, tot depèn de qui i com hagi donat a conèixer la história. Com bé dius, alguns han titllat a Penn de idealitzar la figura de McCandless, però, com sabem si Krakauer no ho va fer tambè?

En quant a la pel·lícula, ja saps la meva opinió. Em va semblar massa fàcil pel que podia haver estat, encara que em va agradar.

Salutacions!

glamboy69 ha dit...

Wow!! Estic flipant!! Quin blog més xulooo! L'afegeixo sense més demora al meu blogroll i espero recordar-me de passar-m'hi sovint!

"In to the wild" va se run film que em va marcar ja que rarament una història e´s capaç de fer-te quüestionar fins a on series capaç tu d'anar envers un ideal, que estaries diposat a deixar enrere.

Vaig al·lucinar al descobrir que eren fets reals!

*Butterfly* ha dit...

Ostres m'encanta el teu blog m'hi passaré sovint creume XD Té molts detallets i moltes coses x mirar es nota que ho domines.
Pel que fa al tema de McCandless jo tiro més cap a pensar que era un romantic que va seguir els seus ideals. Jo tmb sóc de les que necessita tenir-ho tot previst i per això m'atrau molt la idea de viatjar sola i endinsar-se en un viatge com el que va tenir ell, i, tot i que sinceramnt no crec que el faci mai, segur que seria fascinant. La seva mort pot ser un pèl lògica i raonable vist que ha de ser molt complicat viure en mitg de la natura sense mapes ni menjar i sobreviure. Ara...tu què opines, va morir perquè el seu cos ja no aguantava de tan poc menjar o bé dels bolets?

Marchelo ha dit...

Jean, el problema és que la veritat absoluta no la tindrem mai, però ben mirat la teva teoria podria ser ben certa, com tu dius, deixar-se morir no pot ser fàcil. t'he enllaçat!

Goethemola, Krakauer també el va idealitzar, bàsicament perquè es sentia molt identificat amb els pecats de joventut de McCandless. Gràcies per l'aportació!

Glamboy69, gràcies pels elogis, t'he enllaçat!

Butterfly, gràcies també pels elogis, i com no, també t'he enllaçat :) en quant a la teva prgunta, m'agradaria pensar que va morir menjant bolets, és una idea més romàntica, no creus? el problema és que la tesis no ha estat confirmada per l'autopsia que se li va fer.

salutacions a tots!!

Jean Robur ha dit...

Merci Marchelo, faig el mateix. The world's is yours. Salutacions!

xocolatera ha dit...

Aquesta peli ha deixat rastre a unes quantes persones, tal com ja vaig comentar un dia al meu blog.

A mi em queda pendent llegir el llibre, però pel que fa a la peli, crec que era una persona amb uns ideals arrelats, ja que no és fàcil passar pàgina viatjant sol i lluny de tot.
Ah! no us deixeu perdre la BSO i la frase clau per a mi de la peli és:"la felicitat és real quan es comparteix".

Felicitats pel blog Marchelo! molt treballat!

Atka Kevlarsjäl ha dit...

Hola Marchelo! Veig que a tu també et va marcar la pel·lícula, com a mi. Personalment em va impactar perquè comparteixo la mateixa dèria que el personatge de voler viatjar cap al nord, com més amunt millor.

La meva interpretació és potser poc contundent. No m'atreviria a posicionar-me gaire, sense conèixer el que li passava pel cap o com se sentia. Però penso que molts de nosaltres vivim amb una certa sensació de no encaixar amb el nostre voltant, i s'ha de ser molt valent per deixar-ho tot i perseguir un somni.

Molt interessant, el bloc, merci per deixar un comentari en el meu i fer-me arribar fins aquí!

Una abraçada!

M. Jordan ha dit...

No m'he pogut estar de participar en aquest debat pq em sumo al número de persones que van ser marcades per aquesta pel·li que, tot i tenir coses dubtables, és molt interessant.

Il·luminat? Jo diria, com vaig comentar a la crítica que vaig fer de la pel·li, que és simplement un Romàntic (la majúscula és important aquí!!) anacrònic. Si aquest noi hagués viscut uns segles enrere ningú s'hagués plantejat que era un il·luminat.

Felicitats pel blog, per cert.

Mònica

Bargalloneta ha dit...

Jo també vull aportar el meu granet de sorra a comentar la pel.lícula.
La vaig veure quan la van estrenar, perquè en Sean Penn em sembla un tio força interessant. Quan vaig sortir del cinema estava bastant sorpresa perquè em va semblar una història d'un paio que estva ben sonat, però a mida que anava analitzant el personatge cada vegada em semblava una persona molt interessant i admirable perquè reunia totes les característiques que jo no tenia. Jo mai faria una cosa així , tots volem la seguretat de casa i la comoditat i el que va fer Chris McCandless és increïble.
I la banda sonora espectacular!!
Salutacions

Marchelo ha dit...

Benvinguts els nou-visitants del bloc i gràcies per participar :) crec que el concepte senyalat per la Mónica de Romàntic anacrònic defineix molt bé el caràcter del Mccandless.

M'alegra veure que no són l'únic que sent veneració per aquest film!

Salutacions a tots!!

Anònim ha dit...

I read about it some days ago in another blog and the main things that you mention here are very similar

 
anar a dalt