La batalla de Hadiza

"La batalla" de Hadiza és, juntament amb Redacted (que espero poder comentar també en breu), uns dels pocs films que s'han fet fins ara sobre la Guerra d'Irak. Ambdues estan basades en fets reals, i per això tenen (i tindran) un especial interés històric. Personalment trobo molt necessari que es facin aquests tipus de pel·lícules, és un bon mitjà per denunciar situacions que no haurien de passar per alt.

El 19 de novembre de 2005 el insurgents van fer explotar un convoy de l'exèrcit americà, resultant mort un soldat. Els companys del soldat, presos de fúria, van dur a terme una desmesurada acció de represàlia, en la que van ser assassinats 24 irakians, entre els que es trobaven dones i nens.

D'entrada m'agradaria comentar que el títol de la pel·lícula és massa diplomàtic: de batalla res, matança. No es pot considerar una batalla quan només una de les parts atacava. Sí, és cert que s'ha de comprendre la situació, el nerviosisme que vivien els soldats, l'adrenalina que corria pel seu cos, però això no treu que fos una matança, ja que els superiors dels soldats haurien d'haver posat fre a l'operació. En aquest sentit, el missatge que transmet el director Nick Broomfield a través de la seva pel·lícula és ben clar i simple: la violència genera més violència. L'assassinat d'un soldat americà provoca la mort de 24 innocents, i la creació de més insurgents que no pensen en una altra cosa que en venjar als seus familiars.

"La batalla de Hadiza" no és la primera pel·lícula que relata la inutilitat de la guerra, ni tampoc la que ho fa amb més encert (recentment el mestre Eastwood ens va donar una lliçó amb el díptic sobre Iwo Jima), però s'ha de reconèixer que el director ha sabut mantenir l'equidistància i donar una visió polièdrica del conflicte d'Irak. Ni els soldats ni els insurgents són els "dolents" de la pel·lícula, tots ells actuen moguts per alguna raó.

Entrant en la pel·lícula en sí, està rodada com si fos un documental, com s'estila últimament en tots els films basats en fets reals. La càmara té molt de nervi i la sensació que tens al veure les escenes que es succeeixen és que estàs veient quelcom real. També hi ajuda molt el fet de que la majoria dels actors que apareixen siguin ex-marines, i no la star system de torn.

En termes d'entreteniment "La batalla de Hadiza" és irregular (el seu valor com a film-denúncia està fora de tot dubtre). La primera part de la pel·lícula, fins que té lloc l'atemptat terrorista, és interessant però força avorrida, ja que hi ha bastantes escenes intrascendentals de les quals en podriem prescindir. Ara bé, una cop comença la matança, el ritme pausat del film esdevé un terrorífic tornat. Les escenes d'acció estan excel·lentment rodades, amb una preciosa fotografia que m'ha recordat la tècnicament esplèndida "Black Hawk derribado", de l'irregular Ridley Scott.

Com sol succeïr en les pel·lícules bèl·liques (o, millor dit, anti-bèl·liques), els millors moments són aquells en els que es paren les agulles del rellotge i els joves soldats aconsegueixen, durant uns segons, recobrar la raó, recordant qui són, a l'hora que odiant-se per actuar com ho han fet. I és que no ens enganyem: com bé senyala la pel·lícula en els seus compasos finals, la culpa de la Guerra d'Irak (i, per extensió, de tot acte irracional que en ella es pugui cometre) no la tenen les titelles, sinó els -pocs- Mags d'Oz que mouen els fils desde la seva còmoda butaca.

• Puntuació Marchelo's Wei: Notable.
• Puntuació filmaffinity: 6,6

El millor: que d'aquí 20 anys ens servirà per recordar l'estúpida Guerra d'Irak. El pitjor: que l'objectivitat del director es pugui interpretar com que no s'ha volgut mullar.