Doce hombres sin piedad
El guió perfecte, inmenses caracteritzacions i una direcció que sap estar sempre allà on li toca, donant el protagonisme absolut als actors i aprofitant tots i cada un dels matisos que aquests aporten. "Doce hombres sin piedad" és un clàssic que tenia pendent desde feia temps (i això que és un drama judicial, gènere que m'encanta i amb el que per sort o per desgràcia hi estic força relacionat, per no dir molt, professionalment) i per fi l'he pogut veure. Obra mestra, ni més ni menys.
El guió d'aquest film és perfecte, boníssim. Si fa ben poc deia en el comentari de "El incidente" que no hi havia res pitjor en una pel·lícula que no entendre perquè actuen com actuen els seus personatges, avui haig de dir que en el cas que ens ocupa succeeix justament el contrari: el genial guió de Reginal Rose ens ajuda a comprendre la psicologia dels 12 membres del jurat, tots ells moguts per pensaments diferents, però coherents de principi a fi de la pel·lícula. Són personatges creïbles, complexes, amb personalitats humanes i la interacció entre ells està cuidadíssima. A més, el guió sap combinar amb encert els moments de relaxació dels membres del jurat amb d'altres més tensos, i això fa que hi hagi unes quantes escenes sencillament espectaculars i brillants, d'una gran emotivitat. (*) Hi ha un moment en el que el Henry Fonda aconsegueix posar nerviosíssim a un dels membres, que li acaba dient "I'll kill you", genial; un altre en el que aquest membre, molt tossut, representa amb el Henry Fonda com podria haver estat l'assassinat amb el punyal, tensíssim; i finalment el monòleg de Lee J.Cobb al final del film, en el que acaba canviant el seu vot a "not guilty".(*)
En fi, estic segur que aquells qui estudien guió de cine deuen tenir el d'aquesta pel·lícula com un referència (si algú ho ha estudiat, que m'ho confirmi!). I si no és així, l'haurien de tenir, perquè és magistral.
El repartiment de "Doce hombres sin piedad" és coral, tots els actors estan esplèndids, encara que en destacaria particularment a dos: el Henry Fonda (l'únic que podria ésser considerat protagonista del film), l'home discrepant, i el Lee J.Cobb, el membre del jurat que defensa amb més força la culpabilitat del jove. No hi ha dubte que l'estil teatral de la proposta beneficïa el lluiment dels actors.
Pel que fa a la direcció del Gran Sidney Lumet, comentar que pot semblar fàcil el que fa, però no ho és gens. La càmera fa d'observadora passiva de la sala on es trenca el cap el jurat, però a l'hora incideix -amb grans primers plans- en les expressions dels membres del jurat, recollint les seves pors i inquietuds. És un estil clàssic que no té res a veure amb l'innovació estètica i egocèntrica de Michael Gondry o Darren Aronofsky (directors que, per cert, m'agraden molt), posant la càmara al servei de l'actor, i no a l'inrevés, i que encara es manté viu gràcies a directors com el també Gran o Encara Més Gran Clint Eastwood.
Sóc conscient de que no he fet més que dedicar elogis a "Doce hombres sin piedad", que poden arribar a semblar exagerats. Per tant, millor m'aturo aquí, no sigui cas que perdi credibilitat. Probablement molts de vosaltres l'haureu vist i em podreu confirmar si m'he passat -o no- de frenada. I els qui no l'hagueu vist, animeu-vos, estem davant una lliçó de cine.
- Puntuació filmaffinity: 8,6
- Puntuació Marchelo's Wei: Obra Mestra.
El millor: tot.
7 comentaris:
Sí que es una bona pel·lícula judicial, de fet potser l'única que ens mostra el que passa quan el jurat es tanca per del·liberar.
Es una bona trasl·lació del teatre a la pantalla, sens dubte.
Curiosament, la peça, que també té una molt bona representació a un Estudio 1 de TVE, origina conclusions ben diferents respecte a la funció del jurat popular (contra l'escabinat) segons qui sigui i amb quins ulls se la miri.
Salutacions.
A dia d'avui 12 homes sense pietat és una de les meves preferides, la trobo perfecte del principi al final.
A més, és bastant curta i no es fa pesada en cap moment.
Curiosamente, compa Marchelo, yo también la ví hace muy poco, y, aunque ya la había visto con anterioridad, volví a comprobar, coincidiendo contigo, que es realmente una peli magnífica.
Un fuerte abrazo.
ei marcel, vaig llegint el teu blog. com tens la "barra" de dir que el meu blog és un curro? el teu és una passada!! escrius de conya i amb un punt d'ironia amb el que em sento identificat. felicitats!! i no dubtis que el seguiré llegint
Bones a tots, disculpeu el retard en contestar, no he tingut temps! Veig que coincidim en què és una gran pel·lícula, d'això no hi ha dubte!!
Edu, gràcies tiu, espero veure't més per aquí! en quant tingui un moment dóno al teu bloc la publicitat que es mereix :) ens veiem tiu!
Pues no, no has exagerado con los elogios a esta cinta. Es una obra maestra de principio a fin como bien dices. Siempre me han interesado las películas de tramas judiciales, pero ésta es todo un clásico, sin lugar a dudas.
Yendo a Sidney Lumet, este tipo es un grande de verdad, y cuando mires "Antes que el diablo sepas que has muerto" te vas a encontrar con un verdadero peliculón de principio a fin!
Gran Reseña! Saludos!
Publica un comentari a l'entrada