Freaks, la parada de los monstruos

"Freaks, la parada de los monstruos" és una recomanació especial. Desde que vaig començar a escriure aquest bloc tenia pendent comentar-la, però la veritat és que mai m'hi havia posat fins avui... en primer lloc, perquè sé que és difícil que us pugui convèncer de que la veieu, té més anys que Matusalem i no és un clàssic que soni tant com Casablanca, Ciudadano Kane, Nosferatu o Metropolis; en segon lloc, perquè d'aquesta pel·lícula se n'ha parlat molt, i lògicament tot el que pugui dir ja està més que dit. Per això, aquest cop més que mai, l'objectiu principal d'aquest comentari és que TU, que estàs llegint aquest text, si no has vist "Freaks, la parada de los monstruos", et treguis tots els prejudicis de sobre i la vegis (si us plau).

"Freaks" narra l'història d'uns tullits (freaks-monstres) que treballen en un circ, i les relacions entre ells i els "humans"; Hans, el nan, és enganyat-seduït per la bella Cleopatra, qui trama una maquiavèlica traïció per a robar-li tots els calers.

La paradoxa més gran d'aquesta pel·lícula és que els freaks són persones pures, benintencionades, exemptes de malícia i els humans, com us podeu imaginar, són justament el contrari: traïdors, estafadors, malcarats, matractadors. El film del director Tod Browning va ser rebutjadíssim en el seu moment, ja que remoure la consciència humana de forma tan directa i inquisidora no era quelcom que s'estilés gaire en aquella època. En aquest sentit, no crec que vagi gaire equivocat si dic que "Freak" és el millor manifest en contra la discriminació, i a favor d'una societat polièdrica que s'ha fet fins ara al cine.

"Freaks" és una pel·lícula innegablement incòmoda, melangiosa, que et fa sentir, constanment, una estranya sensació de malestar a l'estòmac. Aquesta sensació es focalitza, en gran part, en el personatge més trist de la pel·lícula, el nan Hans. Quin grandíssim personatge, espectacular! No us podeu imaginar les penúries que li fa passar el mestre Browning al Hans, penjant-li una pesada motxila que li fa recordar, com la més cruel de les tortures xines, que és diferent als demés. I és que tothom es riu de l'estatura del Hans, un bon i gran home que comet un greu error: pensar que algun dia l'arribaran a tractar com una persona normal. La seva pobre dona, també de limitada estatura, intenta advertir-lo dels perills de la Cleopatra, però els seus deliris de grandesa (sona irònic, veritat?) el ceguen.

Val la pena dir també que tot i que és una pel·lícula del 1932, "Freaks" té un ritme força modern, i no es fa, ni molt menys, pesada de veure. El guió és boníssim, i la trama del Hans i la Cleopatra et manté en un estat de tensió, ràbia i impotència molt ben trobades. Recordo amb especial intensitat l'escena del banquet en la que el Hans es dirigeix a tot el públic, memorable.

El final de la pel·lícula, que lògicament no desvetllaré, és antològic. Es nota que el Sr. Browning era un atormentat a qui els Happy Ends el feien riure. Si durant el film, com ja he dit, hi ha determinades escenes que peguen un cop de puny directe a l'estòmac de l'espectador, el final s'emporta la palma, per contundent. Això sí, perquè negar-ho, et deixa plenament satisfet.

En fi, pels qui em veieu sovint, que sapigueu que la tinc en DVD, així que me la podeu demanar. És un clàssic, una gran obra mestra, una recomanació molt especial. Ja que no trobo el tràiler pel Youtube, penjo un video de les millors escenes.

• Puntuació filmaffinity: 8,4
• Puntuació Marchelo's Wei: Excel·lent.

El millor: una visió negativa sobre la conducta humana inoblidable. El pitjor: encara no l'has vist?

PD.- Us recomano que llegiu la crítica de l'Iván sobre la pel·lícula aquí, és excel·lent.