Twitter del bloc

dilluns, 26 de maig de 2008

Cowboy de medianoche

Ahir per la tarda vaig veure "Cowboy de medianoche", una gran pel·lícula, representativa a més no poder de la figura de l'etern perdedor, dura com un cop de puny directe a l'estòmac, que em va deixar en un estat semi-depressiu (Nota: era diumenge per la tarda, sens dubte les hores més dures de la setmana!).

Aquesta pel·lícula es va endur 3 Oscars l'any 1969 (millor pel·lícula, director i guió adaptat) guanyant, de forma sorprenent, a una dura competidora: Dos hombres y un destino, protagonitzada per Paul Newman i Robert Redford. És una d'aquelles poques ocasions en les que Hollywood va escollir l'opció més arriscada. I és que "Cowboy de medianoche" és de tot, menys una pel·lícula fàcil... és polèmica a més no poder (sobretot tenint en compte l'època en la que es va fer), tant per temàtica com visualment.

Joe Buck (John Voigt) és un cowboy texà que se'n va del seu poble per convertir-se en gigoló a New York. I ho fa sent l'home més feliç del món, creieu-me. Allà coneix a Rico "Ratso" (Dustin Hoffman), un lisiat timador que sobreviu amb dificultats inmers en la marginalitat. Els protagonistes passen tot tipus de penúries i sobreviuen com poden vivint al límit.

El director John Schlesinger capta a la perfecció els barris marginals de New York, d'una forma similar a com ho va fer posteriorment Scorcese amb Taxi Driver. Prostitutes, prostituts, excèntrics que veneren a Sants desconeguts... New York com la més gran de les selves en la que és molt fàcil triomfar però encara més caure en la misèria. El que més em va sorprendre aquesta pel·lícula és que no fa cap mena de concessió de cara a la galeria, per contentar l'espectador. En aquest sentit, està molt allunyada dels cànons de Hollywood. Els dos protagonistes són uns perdedors de dalt a baix, i pràcticament no recordo cap escena en la que m'alegrés de que quelcom els hi anés bé: "Cowboy de medianoche" és l'antitesis del tant (sobat) pel cine "somni americà".


Les actuacions de John Voigt i Dustin Hoffman són ja història. El primer composa un cowboy que viu exageradament lluny de la realitat, un home infantil i molt poc intel·ligent que té un somni: convertir-se en "Manhattan gigoló". La seva actuació és sobreactuada però molt convincent, sobretot a mesura que el seu personatge va rebent bofetades a tort i dret. Sens dubte la millor actuació d'un limitat John Voigt. El gran Dustin Hoffman, sobreactúa encara més (és un home amb tots els tics i més que us pogueu imaginar) però la veritat és que crea un personatge dels que es recorden, el Ratso, un supervivent que, com a tal, faria qualsevol cosa per tirar endavant. La relació d'amistat-necessitat que s'estableix entre els protagonistes és genial, un gran mèrit del guionista.

"Cowboy de medianoche" no és, ni molt menys, una pel·lícula rodona: té alguns moments certament desconcertants que no acaben d'encaixar (els flashbacks, molt moderns per l'època, no em van agradar), i cap al final es perd en una festa sense sentit que ocupa massa metratge i fa trontollar el pols del film. De fet, aquesta festa en concret em va indignar força, perquè el que havia vist fins el moment m'havia atrapat i em va fer desconnectar; sort dels 5 minuts finals, esplèndids, en els que el viatge iniciat pel gigoló Joe Buck finalitza, i passa de ser un noi incomprensiblement jovial i roçant el bord,r-line que es fa dir vividor, a un home que a la fi entén que no és més que un perdedor al qui res li pot anar bé. Aquesta interpretació, de fet, és discutible, ja que la banda sonora que sona al final (la mítica cançó de Harry Nilson "Everybody's talking") podria obrir la porta a l'esperança.

Per concloure, dir que "Cowboy de medianoche" és història del cine, una pel·lícula especial que us recomano veure; això sí, millor que no sigui en diumenge!

  • Puntuació filmaffinity: 7,7
  • Puntuació Marchelo's Wei: Notable

El millor: la relació d'amistat entre Buck i Ratso, les actuacions, el guió. El pitjor: els flashbacks (menys el de Florida) i una festa que no pinta res.


7 comentaris:

venecialoca ha dit...

Los Angeles.1970. Cocacolesxispetescigarretes.Un analfabet del angles veien la peli en america.Sense subtitols.Fantastica.Vaig quedar impresionat.Quan en aquest pais encara els actors de cine feian teatre alla vivian el que feian.Ratso insuperable.America reialreal.Buf.No feia falta LSD.Era acida,caustica,trista.Bella.

Jorge - cinenovedades ha dit...

"Midnight Cowboy", no la he visto esta cinta.

La verdad por lo que comentas me has dejado con una curiosidad bárbara, así que espero poder verla pronto.

Tanto por su interesante historia, y por su notable elenco, es una cinta que tengo que ver.

Saludos!

Marchelo ha dit...

Jorge, dale una oportunidad y ya me dirás qué te ha parecido!! saludos!!

Josep ha dit...

Espero que la veiessis en versió original. El doblatge al castellà es més que paupèrrim, de jutjat de guàrdia.

Jo la vaig veure al cinema Aquitània, d'estrena... (sí, soc un veterà) i he de dir que les actuacions del parell les he disfrutat molt més fa poc, quan la vaig revisar per fer-ne un comentari.

http://elblocdejosep.blogspot.com/2007/09/dos-solitarios.html

Si acceptes un consell, la tornes a veure, en v.o., dintre d'uns mesos; la disfrutaràs més.

L'escena de la festa es apropiada per l'època: en deien "happenings" i era una mica com una disbauxa: cadascú al seu rotllo.. :-)

Salutacions.

Marchelo ha dit...

Josep, sempre que puc veig les pel·lícules en VO, odio els doblatges (sobretot els dolents), i aquesta, que la tenia en DVD, la vaig veure també en VO :) val molt la pena sobretot escoltar com parla el Dustin Hoffman, genial!

Quan tingui un moment entro al teu comentari, salutacions!!

Deric ha dit...

et pots creure que mai l'he vist???

Marchelo ha dit...

Bones Deric, jo tampoc l'havia vist fins diumenge passat així que encara estàs a temps :)

salutacions!!

 
anar a dalt