"Lars y una chica de verdad" és la nova pel·lícula de l'anomenat cinema indie americà, un producte modest que sota una història que tot i que de partida aparenta ser una comèdia d'humor molt negre, s'acaba convertint en un drama sobre l'enorme solitud d'un jove inadaptat.
Lars és un noi de 27 anys sense pares que viu en el garatge de la casa del seu germà gran i la seva dona. Un bon dia apareix a casa el germà amb la seva nova nòvia, una nina inflable. Sí, una nina inflable. Us podeu imaginar la cara del germà i de la seva dona, quan descobreixen que no és una broma, que el Lars creu de veritat que la nina té vida pròpia.
Aquest és l'original punt de partida de la pel·lícula. No hi ha dubte que l'argument podria donar moltíssim joc a la comèdia, ja que hi ha mils de bromes a fer relacionades amb la nina inflable. Ara bé, si ens creiem la història, i ens imaginem que això podria passar de veritat, està clar que és molt trist que algú pugui arribar aquests nivells de deliri.
El director i el guionista clarament han optat per donar pes dramàtic a la història, i s'ha de dir que ha estat un encert. Amb aquesta pel·lícula succeïx com amb "A propósito de Schmidt": els mitjans de comunicació la venen com una comèdia molt divertida, quan de comèdia tenen més aviat poc. Per cert, ambdues pel·lícules comparteixen un protagonista deprimit.
El guió és boníssim i va ser merescudament nominat a l'Oscar a millor guió original, que finalment va guanyar Juno (si haig de triar, em quedo amb el de Lars). Les escenes emotives de la pel·lícula són, tot i l'evident raresa de la situació, molt naturals, i això és un gran èxit del guionista, del director i dels actors.
El protagonista absolut de la pel·lícula és el Lars, amb perdó de la nina inflable (la Bianca, no és broma, és un personatge important). El Lars és un noi amb un gran cor però molt introvertit, amb greus problemes de comunicació. Ryan Gosling, un actor impressionant que està escollint papers molt interessants (The Believer, El diario de Noah, El mundo de Leland, Half Nelson) té el gran mèrit d'haver composat un personatge tant outsider com el Lars sense haver-lo convertit en un freak extravagant. La seva actuació -no exagero- és extraordinària, està plena de matisos i revestida d'una profunditat emocional molt gran. I és que no deu ser fàcil passar-se tota la pel·lícula parlant amb una nina inflable. Per cert, la "Bianca" tenia durant el rodatge camarot propi, i els membres de l'equip la tractaven com una més del grup.
La resta dels actors són secundaris de luxe, ho fan molt bé; a mi personalment em va agradar molt l'actor que fa de germà del Lars, que es resigna a creure que algú pugui estar tant malalt de parlar a una nina inflable, i es culpa dels mals del seu germà petit.
En una pel·lícula independent que es preui no hi pot faltar una bona banda sonora, i "Lars y una de verdad" compleix en aquest sentit: el tema principal recorda bastant a "Little miss sunshine", als temes de John Brion a Olvídate de mi i també a l'entrada de The Office.
"Lars y una chica de verdad" és un exemple de com es pot fer una pel·lícula sencilla, extraordinària i original sense caure en excentricitats innecessàries. Us la recomano molt, això sí, no l'aneu a veure esperant una comèdia perquè no ho és, ni molt menys.
El millor: no heu vist mai una pel·lícula així. El pitjor: que molta gent l'anirà a veure esperant el què no és, i això pot decepcionar.
"Lars y una chica de verdad" és la nova pel·lícula de l'anomenat cinema indie americà, un producte modest que sota una història que tot i que de partida aparenta ser una comèdia d'humor molt negre, s'acaba convertint en un drama sobre l'enorme solitud d'un jove inadaptat.
8 comentaris:
La veritat és que la pel·lícula sorprèn (molt positivament) i aconsegueix no deixar-te gens indiferent. Seria bastant bo no anar-la a veure esperant una comèdia o tenint idees preconcebudes. Després de veure-la crec que més aviat seria una comèdia negra o un drama, perquè l'argument és força trist... però el que resulta brillant és que s'aconsegueix crear un ambient de realitat enmig de tanta bogeria que fa que t'impliquis en la història. És increïble que no es converteixi en una pel·lícula extravagant i aconsegueixi ser tant lineal i senzilla. Per mi el guió es mereixia més l’Oscar que Juno (que també em va agradar, però Lars and the real girl desborda originalitat i imaginació per tots els costats, per mi és l’autèntica pel·lícula indie de 2007). Com comentes Marchelo, la banda sonora és genial i l’actuació del Ryan Gosling... se surt!! La resta del repartiment és boníssim, destacant la cunyada del Lars i la doctora del poble!
El moment presentació oficial de la nòvia (de PVC) al germà i la seva dona és realment bo... no us podeu perdre les cares!
Te felicito por tu magnífica reseña, y lo hago en castellano porque soy albaceteña... y no sé catalán. He podido leerla gracias a que sé francés, pero escribir... eso ya es otra cosa. Fíjate que despropósitos tiene este país, nos dice la Constitución que el catalán es una lengua oficial del Estado español, y no nos dan la oportunidad de aprender este idioma en los colegios, institutos...
En fin, sé leer este idioma (gracias al francés), y me encanta tu blog.
Saludos!.
Pues muchas gracias M.I.! Si tienes problemas con el catalán, siempre puedes traducirlo con el traductor que encontrarás en la columna izquierda del blog :) tienes razón con lo de la Constitución, es una de las muchas contradicciones del país "plural" en el que vivimos.
Nos leemos!
ey!
ja veig que tu ets molt més entusiasta que jo en referència a aquesta peli. Jo em quedo amb Juno de carrer, pel simple motiu de que aquella sí que em va tenir entretingut durant tota la estona, mentres que aquesta només a vegades, però en conjunt la vaig trobar una mi ca massa irregular, i bueno, ja ho has llegit al meu blog!
ale, segueixo xafardejant una mica per aquí!
salut!
Jajajaja, lo entiendo, lo entiendo, no te preocupes. Es mucho más interesante leer en catalán.
¡¡Nos leemos!!!
encantat de que ho facis! jo també t'acabaré agregant, mola llegir un blog de cine en català!
Com has vist, em va agradar molt, te un equilibri impresionant en els seus elements i fins i tot s'em va fer curta. Es molt bona, una historia fora de tota influencia actual, sembla cinema classic amb aquesta narració.
Salutacions
Molt bona peli. l'únic que es un drama que pensava que acabaria diferent. jo cap a la meitat de la peli apostava que lars es suicidaria si a la nina li passava algo.
Publica un comentari a l'entrada