Twitter del bloc

dimarts, 26 de febrer de 2008

La guerra de Charlie Wilson

No és la típica pel·lícula

Aquest dissabte vaig anar a veure "La guerra de Charlie Wilson" obligat per la falta d'oferta dels cines badalonins... em feia una mica de por pel to de comèdia que havia vist en el tràiler, sobretot perquè considerava que la barreja d'aquest gènere amb un tema com l'armament dels EUA als afganesos per tal de combatre el comunisme podia ser explosiva.


Doncs bé, un cop vista, haig de dir que d'aquesta combinació de gèneres acaba sorgint una pel·lícula bastant original, que ens explica com un congressista dels EUA, Charlie Wilson, es va ocupar d'armar "clandestinament" als mujaidins perquè poguessin fer front a la URSS, que se'ls estava menjant amb patates, i poder així acabar amb la guerra freda.


Els fets són reals, així que no hi ha dubte que és interessant conèixer com va succeïr la Història en aquest sentit. El guionista Aaron Sorkin demostra la mateixa habilitat de la que ha fet gala en la seva brillant trajectòria rere la sèrie The West Wing. Els diàlegs són bons, molt bons, i la trama està explicada a la perfecció. Aaron Sorkin dibuixa de forma genialment irònica el joc de la política, nacional (dels EUA) i internacional, mostrant-la com el que és: una suma d'interessos individuals que acaben convertint-se en conflictes globals. En aquest sentit, em va agradar molt la denuncia subjacent de l'hipocresia política, tan pel que fa de l'intervenció als EUA al Afganistan (brutal la sentència de Charlie Wilson al final de la pel·lícula: "como siempre, hemos llegado para arreglar un problema y nos vamos cuando más nos necesitan"), com pel paper que juguen els països de l'Orient Mitjà.



En quant al component de comèdia, en el meu entendre funciona a mitges: el personatge que dóna nom a la pel·lícula, el congressista Charlie Wilson, està massa caricaturitzat. És un vividor, "mujeriego", amant del Whisky, o millor dit, el més vividor dels vividors, el més "mujeriego" dels "mujeriegos", i el més alcohòlic entre els alcoholics. Definitivament té raó el cartell de la pel·lícula, no és el típic congressita, o almenys esperem que així sigui. Gran part de la culpa d'aquesta caricaturització la té, en la meva opinió, Tom Hanks, que està en aquesta ocasió molt sobreactuat. No hi ha dubte que el seu personatge fa gràcia, però és tan exagerat que en ocasions fa perdre la perspectiva de la importància dels fets que ens mostra la pel·lícula.

La part bona d'aquest component còmic l'aporta l'espia de la CIA, interpretat brillantment per Philip Hoffman Seymour. És extremadament graciós, cínic, i les seves línies de diàleg són el millor de la pel·lícula. Tal i com li diu el Charlie Wilson, per ser un espia no és precisament la reencarnació de James Bond. Més aviat el contrari! En quant a Julia Roberts, passa sense pena ni glòria per la pel·lícula.

Realment el director Mike Nichols ha jugat fort, perquè utilitzant els mateixos fets històrics s'hauria pogut fer un film a l'estil de Syriana o El Jardinero fiel. No obstant això, ha optat per desdramatitzar els fets i extremar els personatges, demostrant, com ja ho havia fet el gran Charles Chaplin molts anys enrere, que es pot ser tan o més crític a través de la ironia, el sarcasme i el cinisme com buscant el dramatisme i la llàgrima de l'espectador. I es que "La guerra de Charlie Wilson" és una pel·lícula amb personalitat pròpia, en el sentit de que té un to i ritme poc vistos fins ara (o més ben dit, que jo en poques ocasions he vist). Ara mateix em ve al cap "La cortina de humo", dirigida per Barry Levinson i interpretada per Robert de Niro i Dustin Hoffman, encara que és bastant pitjor "La guerra de Charlie Wilson", que fallava precisament en el to còmic.

Estem doncs davant una bona pel·lícula, una pel·lícula intel·ligent. Els amants de The West Wing (eh Coll?), ja sabeu que toca veure-la. No vull deixar de comentar, un cop més, que crec que aquest film és molt millor que Michael Clayton.
  • Puntuació filmaffinity: 6,5
  • Puntuació Marchelo's Wei: Bé/Notable

El millor: una pel·lícula divertida a l'hora que crítica amb la política exterior dels EUA. El pitjor: un Tom Hanks que recorda massa als seus temps de Big i Splash.



4 comentaris:

Jordi Coll ha dit...

xD Encara l'he de veure, però sent del Sorkin segur que és bona. Últimament només fan moltes pelis propagandistes i anar a veure-les em fa molta mandra, també ho és aquesta? Per cert, no sé si ho saps però a l'amic Aaron el van detenir el 2001 a un aeroport per anar carregat de bolets al·lucinògens, marihuana i coca. Un crack, vaja.

Marchelo ha dit...

Coll, tota pel·lícula que parli de política és en certa manera propagandística, no? xq no existeix la neutralitat, és impossible. desconeixia lo del Sorkin, vaya crack el tiu, no mextranya gens que li surtin uns guions tan bons.

Quique ha dit...

Buena pelicula. Especialmente porque explica muy bien un hecho histórico y político de una manera muy dinámica y directa, sin querer dar esos toques de solemnidad que normalmente se ven en este tipo de películas ( y que muchas veces acaban por perjudicar a la calidad del producto).

Buena conbinación de comeida, ironia e historia.

Anònim ha dit...

Edu:

estic d'acord amb el kike, es una bona peli que et presenta un fet de manera clara i directa sense solemnitats.

 
anar a dalt