Twitter del bloc

divendres, 4 de gener de 2008

American Gangster


Scarface negre

Probablement estem davant la pel·lícula que més ganes tenia de veure d'aquest ja passat 2007, "American Gangster". Ho tenia i té tot: actors (Denzel Washington, Russell Crowe), argument (màfia, tràfic de drogues) i director (Riddley Scott). Volia convertir-la en una de les meves pel·lícules preferides. En una obra mestra.
Un cop vista, puc dir que em va agradar moltíssim, que està molt bé. Però no és un 10. No és el Padrino. Ni Scarface. Ni Los Intocables de Eliott Ness. Probablement li falta un toc de geni que la fagi única. Tot i així, la vull tornar a veure (i en V.O., perquè en el cine la vaig veure doblada), i el més probable és que passi a formar part de la meva cada vegada més extensa col·lecció de DVDs.
"American Gangster" ens explica la història real de Frank Lucas, un mafiós americà que va montar un imperi de tràfic d'heroïna als 70 brutal, utilitzant com a transportista de les seves drogues a l'exèrcit, que estava de guerra al Vietnam, i de Richie Roberts, el policia incorruptible que va dur a terme l'investigació que el va tancar.

Realment la pel·lícula té tot els ingredients per ser molt gran. Durant gran part del metratge "American Gangster" té dues històries clarament diferenciades: la del Frank Lucas i la del Richie Roberts. No és fins els últims 20 minuts que ambdues històries es creuen. Per això, probablement el clímax i millor moment de la peli sigui l'escena de l'esglèsia, boníssima, genialment rodada, en la que conflueixen aquests dos móns.

La part del Frank Lucas recorda a Scarface, per l'ascens i posterior caiguda. De fet, si us fixeu en els pòsters promocionals de la pel·lícula, l'estètica és una descarada còpia de Scarface. Denzel Washington la clava, fa un paperàs, interpretant un Frank Lucas molt carismàtic, que de ben segur li donarà una nominació a l'Òscar al millor actor. Frank Lucas era el xòfer d'un mafiós del Harlem novaiorquès. Al morir el seu cap, va tenir l'habilitat suficient per introduïr-se en el negoci de l'heroïna, venent un producte de molt bona qualitat a un preu baix: bueno, bonito y barato, gràcies a comprar directament el productor d'heroïna al Vietnam, saltant-se a la torera tota l'escala de proveïdors que encarien el producte. Si no fos perquè venia quelcom il·legal, està clar que aquest paio tenia vista pels negocis.


En quant a la part del Richie Roberts, recorda a Los Intocables de Eliott Ness, per l'investigació policial. Russell Crowe també fa una interpretació impecable, encara que destaca menys que el Denzel Washington. És normal, doncs el seu personatge té molt menys magnetisme que el de Frank Lucas, és un paio més reservat, humil, un home de poques paraules.

La pel·lícula és llarga, dura 2 hores i 40 minuts aproximadament. A mi, però, se'm va passar volant. Hi ha poques coses que se li puguin retreure, perquè està clar que està molt ben feta, però personalment vaig trobar a faltar una major profundització en el personatge de Frank Lucas. Sí, sabem que era un mafiós carismàtic i que de tan en quan perdia els nervis. Però m'hagués agradat veure més escenes amb la seva familia, més converses íntimes amb la seva dona, amb els seus germans, amb la seva mà dreta (que apareix de cop sense presentació), en definitiva, amb la seva gent. Aquest fet no només afecta en la dimensió del personatge del Frank Lucas, que es queda una mica coix, sinó que també provoca que es trobin a faltar personatges secundaris amb transcendència en la història. Tot i això, gràcies al sempre gran Denzel Washington Frank Lucas serà un d'aquells mafiosos que es recordin en la història del cine.

D'altra banda, el mateix podríem dir sobre el personatge del Russell Crowe: sabem que és molt honrat, a diferència dels seus col·legues policies, que està divorciat de la seva dona i que és un tira canyes. La seva dona apareix en un judici i en poques escenes més, sense tenir cap mena de rellevància en la història.

En aquest sentit, El Padrino (les tres parts en conjunt) és molt superior. Té una plantilla de secundaris brutals (no només els actors sinó també els personatges en sí) com, per exemple, el grandíssim Consigliere Tom Hagen (Robert Duvall) o l'ovella negra Fredo (John Cazale, gran actor, que també sortia a El Cazador i feia de company del Al Pacino a Una tarde de perros).
Tot i així, els encerts són molts, és una pel·lícula que sens dubte s'ha de veure i que segur que us agradarà. Hi ha moltes escenes boníssimes i impactants (per exemple, la que succeeix enmig del carrer davant de molts vianants que es queden bocabadats, o la de l'esglèsia al final). Les poques escenes d'acció són brillants (de fet, d'acció acció només n'hi ha una), la càmara té molt de nervi, però t'enteres del que succeeix. La història és realment atractiva, i el fet de que es tractin de fets reals encara la fa millor. Les actuacions són brutals. Apart del Russell Crowe i el Denzel Washington, també em va agradar molt el personatge del poli corrupte, interpretat per un Josh Brolin que aquest any veurem bastant.

La recreació de l'època és impecable, un 10. Pentinats, banda sonora, forma de vestir (pantalons acampanats), tot està cuidat al màxim detall.

Total, que estem davant d'una de les millors pelis del 2007, però no davant d'una de les millors millors. Amb els anys, serà una molt bona pel·lícula, però no passarà a la història. Apa doncs, espero els vostres comentaris!

PD. Edu, lo de que comentes pelis que no has vist ho deia en broma... aquesta l'has vist, així que ja saps què toca ;)
  • Puntuació: 8
  • Puntuació filmaffinity: 7,8

El millor: Frank Lucas. El pitjor: la falta de secundaris memorables.

6 comentaris:

Edu ha dit...

akesta vegada si k puc dir k coincideixo amb el marcel en el comentari,ni mes ni menys.

a destacar potser la falta d'escenes guapes d'acció tan memorables en altres pelis de mafiosos.

laia ha dit...

Estic totalment d'acord amb el gran comentari que ha fet en Marcel d'aquesta pel·lícula.
Coincideixo amb el millor: un Denzel Washington espectacular (el carisma del personatge ajuda a fer més memorable la seva interpretació).
Personalment penso que es tracta d'una bona pel·li, que podria haver incidit una mica més en els personatges i en la seva vida (tot i que ja és prou llarga...)

Moré ha dit...

He descobert el teu blog avui i el penso tenir present alhora d'anar al cinema.

Marchelo ha dit...

Moré, m'en alegro, espero veure els teus comentaris per aquí!

Mauro ha dit...

Sens dubte una de les millors pelis que hi ha a la cartellera i que et garanteix una bona estona d’entreteniment.

Jo, al contrari del que dieu, agraeixo que no s’aprofundeixi tant en la vida del mafiós, jo crec que amb el que t’ensenyen d’ell és suficient. A mi no m’interessa gens si a la dona del Frank es fotia un vodka amb tronja abans d’anar a dormir, si la seva mare es feia pipi al llit o si ell jugava al teto amb els seus germans quan era petit. Tot això no m’interessa i pel meu gust es el que empitjora la segona i especialment tercera part del padrino.

Una bona peli de gàngsters ha de tenir un líder carismàtic, honest (en els seus negocis) i a la vegada implacable amb els seus rivals i la gent que el molesta.. i es precisament aquí on fluixeja el film tot i que potser es com era realment el Frank Lucas i si el tio va ser només un home de negocis doncs no s’en pot treure més...

Però a mi m’hagués agradat veure una mica de rivalitat amb els clans rivals, alguna reunió tensa amb altres capos, alguna venjança... per mi es imperdonable que els guionistes deixin suïcidar-se al poli corrupte en comptes de que el Frank li fagi passar putes amb tot el seu poder... i dit això.. no encaixa gens l’escena en la que el Frank li fot un tret al cap al mig del carrer al camell rival si després ens mostren un tio prudent i marieta durant el que queda de peli..

En definitiva, una bona peli però que en la meva opinió hagués estat millor si hagués estat una mica més de gangsters.

Marchelo ha dit...

mauro, tens rao, jo tmb vaig trobar a faltar mes "escenes de mafiosos".

 
anar a dalt