The last kiss

Zach Braff i la temuda crisis dels 30

"The last kiss" és la última pel·lícula interpretada per Zach Braff, un tio que a mi personalment em cau genial. És l'actor que fa de Doctor Dorian en la sèrie Scrubs (també n'ha dirigit uns quants capítols) i també el director i protagonista de "Garden State" (Algo en común) que, com ja vaig comentar fa un temps, és una de les meves pel·lícules preferides.

Si llegiu crítiques de "The last kiss" veureu que la paraula "americanada" es repeteix constantment. Això és així perquè es tracta d'un remake de "L´ultimo baccio", pel·lícula que no he vist. I és clar, que els yankees copiïn el cine europeu és un ultratje. Doncs no hauria de ser així. Aquesta premia "guay" de que el cine europeu és la bomba i l'americà basura és fatal. La majoria de les grans pel·lícules de la història del cine són americanes, és un fet.

"The last kiss" és diferent de "Garden State", no és tan especial ni original. El tema central de la pel·lícula és la crisis dels 30, que provoca diferents accions-reaccions en les parelles protagonistes. Concretament, el personatge interpretat per Zach Braff coneix en la boda d'un dels seus amics a una noia universitària en el pitjor dels moments (veure foto), just quan la seva dona està embarassada i es comença a agobiar per tenir ja tota la seva vida planificada. Problema al canto.

El guió de la peli el firma Paul Haggis (director i guionista de "Crash", guionista de "Million Dollar Baby", entre d'altres), i per mi és una de les coses destacables de "The last kiss". Avui m'ha sorprès llegir una crítica de La Vanguardia que deia que al Paul Haggis es merexia que el deixessin de saludar pel final de la pel·lícula. Per mi és una de les millors escenes, sinó la millor.

Les interpretacions ajuden a donar credibilitat a a la pel·lícula. A part de Zach Braff, els altres protagonistes (cares conegudes però noms no tant, excepte el Tom Wilkinson) ho fan realment bé. A mi em va sorprendre la parella del Zach Braff, Jacinda Barrett, en un paper difícil que interpreta a la perfecció.

La banda sonora és molt bona, val la pena tenir-la (el com aconseguir-la sobra, oi?). Hi ha cançons que estan molt bé (aviso però que són les típiques cançons que ens trobem en totes les sèries americanes tipo House).

En quant als aspectes negatius, realment no em venen al cap fets concrets a comentar. És una bona pel·lícula, però com moltes d'altres. A mi em feia gràcia veure-la (feia temps que la tenia en agenda) pel protagonista, però no es pot dir que sigui una peli imprescindible. Encara que tracti el tema de les crisis, es podria dir que és una bona pel·lícula (tenint en compte les que fan ara mateix) per anar a veure amb la nòvia. Això sí, si per casualitat heu estat infidels, millor us abstingueu, o el Sr. pepito Grillo de ben segur que us farà una visita.

• Puntuació: 7
• Puntuació: 6,7
  

PD. Per cert, fent un apart, és patètic com cambia la mentalitat del culé i de la premsa esportiva de Bcn: fa 10 dies ho anavem a perdre tot com l'any passat, i ara, havent guanyat 4 partits que no eren difícils, ja ho hem guanyat tot... fa temps que penso també en obrir un blog paral·lel del Barça, a veure si algú s'anima!