"Cartas desde Iwo Jima" - La inutilitat de la guerra

Per mi, una obra mestra. Reconeixo que normalment m'emociono en excés, i que sóc bastant poc crític amb les pel·lícules que veig, però "Cartas desde Iwo Jima" és realment molt molt bona.

La història relata com diferents soldats, comandats, i d'altres de l'exèrcit japonès, afronten una missió autènticament suicida: defensar la illa d'Iwo Jima de l'atac dels americans.

El missatge que pretén transmetre Clint Eastwood és clar: realment val la pena lluitar per un concepte tan abstracte com és la pàtria? O, simplement: realment val la pena "lluitar"? Hi ha moltes pel·lícules que tracten la inutilitat de la guerra, els horrors d'aquesta, però a mi m'ha agradat especialment aquesta per la sensibilitat i lirisme amb el que es dona peu al tema. Tot i així, tampoc crec que busqui la llàgrima fàcil de l'espectador, sinó que les escenes més fortes de sentiments són sinceres de veritat.

D'altra banda, com no podia ser d'una altra manera, la pel·lícula també toca els temes estrella de la cultura japonesa: l'honor i el suicidi. Queda clar que els japos són uns tios molt exigents amb sí mateixos, i que a la mínima que considerin que han perdut l'honor (diuen que fins i tot per perdre una partida a les caniques), es suiciden. Bromes apart, xoca molt la facilitat amb la que es treien la vida. Tenien dubtes, sí, però s'acabaven suicidant.

En quant a les escenes de guerra, n'hi ha més aviat poques, i tampoc és que sorprenguin per impressionants. Almenys a mi m'interessen més les parts en les que es tracta als soldats com a persones que no les de guerra pròpiament dites.

Pel que fa a les actuacions, trobo que són boníssimes, sobretot les dels personatges del soldat Saigo, que és un dels protagonistes, i la del comandant Kuribayashi, que l'interpreta el Ken Watanabe, el de "El Último Samurai" y "Batman Begins". L'actuació d'aquest últim em va encantar, no entenc perquè no va rebre cap nominació als Oscar. El fet de que la peli estigui en V.O. és vital, així et fiques més en l'ambient.

En quant a aspectes més tècnics, dels quals no en tinc ni idea, la fotografia és d'un color sèpia, pràcticament en blanc i negre. La banda sonora, com a totes les del Clint Eastwood, està molt bé. El tema principal em va agradar molt, tot i que trobo que es repetia massa. Passa com a Rocky, que constanment sona la típica cançó i al final perd la gràcia. Se les haurien de reserva una mica més per emocionar més en els moments claus, crec jo.

Concluint ja, una pel·lícula molt i molt recomanable, i ja en són moltes del Harry el Sucio. A mi les que més m'agraden són: Sin perdón, Un mundo Perfecto, Mystic River, Million Dollar Baby i Cartas..és a dir, pràcticament la meitat de les que he vist d'ell.

Puntuació: 10

Mitjana www.filmaffinity.com: 8

Finalment, la crítica ha dit:

"Calidad desde el primer fotograma hasta el último, un filme bélico que tiene casi un tono poético (...) Se graba en la memoria esforzándose por los pequeños detalles. El resultado es único e inolvidable. (...) Puntuación: **** (sobre 4)." (Peter Travers: Rolling Stone)

"La mejor película americana (y japonesa) del año" (A. O. Scott: The New York Times)

"Comprensiva, terrible y veraz. (...) Eastwood nos contagia con magnífico lenguaje sus anhelos y su desesperación, su terror y su pena, su durísima cotidianeidad antes de que estalle el Apocalipsis." (Carlos Boyero: Diario El Mundo)

"Otra bandera, pero la misma batalla y los mismos padres. (...) Eastwood ha recogido hasta las últimas gotas del alma japonesa en varios personajes magníficos (...) Puntuación: **** (sobre 5)." (E. Rodríguez Marchante: Diario ABC)

"Cuando los japoneses son seres humanos (...) ¿Será el Globo de Oro, con que han recompensado a Eastwood, una tardía muestra de contricción por todo el cine bélico de la posguerra norteamericana?" (M. Á. Bastenier: Diario El País)